IDENTIFICACIÓ / LOCALITZACIÓ / DATACIÓ / DESCRIPCIÓ / SALVAGUARDA / RECURSOS ASSOCIATS / INFORMACIÓ TÈCNICA / INTERPRETACIÓ

Descripció:

Descripció general: 

El conreu de l’olivera és a les terres de l’Ebre un dels conreus rellevants i identitaris no només per la seva incidència en el sistema productiu sinó per com es manté en la memòria col·lectiva la participació de la comunitat en algun dels moments clau del conreu com és la plega o temps de la collita.

El treball i conreu de l’oliva és el fruit de la domesticació al llarg dels anys de l’arbre present al territori, tot i no ser autòcton, que es troba tant en la seva vessant cultivable, l’olivera, com en la silvestre, coneguda com a bordís o ullastre. Les condicions pròpies del terreny, la bona adaptació de l’arbre a la climatologia de la zona i el treball humà han facilitat l’extensió d’un cultiu amb llarga tradició al territori. El treball de l’olivera ha implicat, i continua implicant, la modificació, mitjançant la tècnica d’empeltar. D’un bordís (originàriament arbust) o d’una altra varietat s’empelta i així es procura l’adaptació o el millor rendiment de l’arbre per fer-lo productiu per al consum humà, en el cas del bordís antigament, o extreure’n avui el màxim rendiment de la varietat seleccionada. D’aquest acte de domesticació i cura en són un exemple les actuals oliveres mil·lenàries o bona part de les oliveres que sense ser mil·lenàries fa segles que estan plantades al territori. D’aquest model de domesticació del bordís al sistema actual de plantació d’oliveres procedents directament del viver hi ha un llarg camí. El resultat és que a les Terres de l’Ebre els pagesos han anat modificant l’arbre mitjançant les diferents tècniques d’empeltar (fet d’introduir un empelt d’un altra varietat al peu o soca d’una olivera ja plantada i crescuda) fins a aconseguir les varietats actuals que resisteixen i donen fruit, en les seves variants, amb grans i diverses qualitats de gust i utilitats.

Aquesta realitat de conreu i treball de l’olivera durant anys s’evidencia en l’existència encara d’oliveres mil·lenàries. Oliveres, en al seva majoria fargues, que continuen donant fruit amb una soca que pot arribar a fer quinze metres de diàmetre. N’és un exemple Lo Parot, a Horta de Sant Joan, les Fargues de l’Arion, així com d’altres que han estat reconeguts com a arbres monumentals. Oliveres que actualment en gran part trobem a la plana de la Galera, Ulldecona i la Sènia. En aquest sentit, hi ha espais concrets com el Museu Natural de les Oliveres Mil·lenàries de l’Arion (Ulldecona), on podem trobar una gran concentració d’oliveres mil·lenàries també declarades arbres monumentals com són les Fargues de l’Arión I i II.

Actualment, junt amb aquestes oliveres a les Terres de l’Ebre, la majoria d’oliveres tenen entre vint i cent anys. Aquest fet ens mostra la temporalitat d’un conreu que, tot i que està present al llarg dels segles a les Terres de l’Ebre, no ha estat omnipresent i ha compartit espai amb altres cultius. En aquest cas, l’ametlla i la vinya, principalment a la zona de Terra Alta, i sobretot després de les gelades del 1956 i 1971, en què hi ha un procés de substitució fruit de la mort de moltes oliveres. En el cas del Montsià i el Baix Ebre la gelada, tot i ser també un referent històric, va tenir menys incidència en les oliveres i moltes van aguantar i tornar a brotar. En general al territori, vinya i ametller, sense ometre la presència del garrofer, són els conreus que actualment i tradicionalment han compartit espai i paisatge. Un paisatge que s’ha anat definint mitjançant la construcció d’infraestructures com els marges de pedra en sec i els elements adjacents, aljubs, barraques i altres que delimitaven, complementaven o condicionaven el conreu la finca en general o també específics per al conreu de l’olivera, com el cas de les valones, marges circulars i mig circulars (orientats sempre al vent del nord o vent de dalt) de pedra en sec al voltant de l’olivera que serveixen per protegir-lo del vent.

Actualment, el conreu de l’olivera en gran part continua sent de secà, tot i que gradualment però de manera encara residual principalment en zones de la Terra Alta i la Ribera d’Ebre s’ha introduït el regadiu. Més del 60% de les explotacions de les Terres de l’Ebre tenen menys de 5 ha. Aquesta realitat comuna que siguin finques de dimensions reduïdes, a totes les Terres de l’Ebre deriva d’un sistema d’herència que reparteix la terra entre els fills. Aquest fet ha provocat l’atomització de les explotacions i ha generalitzat la petita propietat. A tall d’exemple, al Montsià el 40% de les finques no arriba a 10 ha d’extensió. El petit propietari no treu tant rendiment de la collita per reinvertir en la mecanització de la plega o implantar el sistema de regadiu a les finques. Per aquest motiu, els canvis han estat moderats i en el cas de pagesos d’avançada edat, minsos. Els canvis els trobem en la forma de preparació de la terra. S’ha passat de llaurar i entaular al “nou cultiu”. També s’ha canviat la forma d’afrontar les plagues de fongs i insectes que ataquen els arbres. Actualment es fa amb els productes fitosanitaris que permet la legislació vigent, i en els darrers anys, amb el progressiu retorn a algunes mesures tradicionals, més ecològiques.

Un dels efectes de la petita propietat és que ha permès a les famílies propietàries no pageses —actualment la majoria— treballar les finques durant el temps lliure, de manera que la venda de la collita ha estat un complement a la renda familiar. Aquest fet, molt estès en l’economia del territori, ha impedit en moltes ocasions, i retardat en altres, l’abandonament de les finques.

Per tant, l’actual sistema de conreu de l’olivera a les Terres de l’Ebre és el resultat de diversos condicionants. D’una banda, climatològics: vent i èpoques de sequera i de tant en tant gelades, les més rellevants les del 1956 i també del 1971. De l’altra, processos demogràfics a causa de l’abandonament del sector primari. A la vegada també s’acompanya de processos de revaloració i especialització en un dels productes derivats del fruit de l’olivera, com és l’oli d’oliva verge extra, promogut per l’arribada de tècniques i productes que afavoreixen el conreu. Finalment, l’altre element clau és el manteniment d’un model de mitjana i petita propietat de la terra.

En aquestes condicions actualment el model de treball no reprodueix, majoritàriament, el que es manté en la memòria de part important de la població. Avui les famílies s’ajunten i treballen els caps de setmana, anant i tornant de les poblacions a les finques en vehicle durant la mateixa jornada. Ja no els cal quedar-se a viure durant el temps de la campanya als masets o casetes de camp que hi havia en algunes finques, quan desplaçar-se en carro no feia viable tornar a casa cada dia. Les màquines de plegar han substituït les colles de plegadores, contractades a estall o a jornal, que recollien amb ungles metàl·liques les olives del terra, les soques, les valones i els marges. Avui dia algunes famílies continuen llogant jornalers, homes o dones de suport per a la collita. Ha canviat, així, tot el que implicava formes de convivència, costums alimentaris o distribució de rols i faenes.

Actualment el conreu de l’olivera manté les fases establertes però de manera més controlada per augmentar la qualitat del producte. Aquest màxim control es dirigeix principalment a evitar, en gran part, la caiguda de l’oliva, tot i això també és un control associat a aplicar més productes químics al sòl i a l’arbre.

La primera fase és esporgar (podar). És la primera faena que es fa després de la collita. Actualment, en el cas que la collita s’avanci a mitjan octubre, cap al gener la finca ja pot estar esporgada. Tot i això, pel que fa a les varietats tardanes com la morruda o la farga, es pot allargar encara fins al febrer o març. Avui dia per a aquesta faena s’utilitza la motoserra de mà, que permet retirar fàcilment les branques que es volen eliminar per definir la forma de l’arbre i, per tant, el seu creixement. En aquest sentit, depenent de la zona, hi havia el costum de deixar dos o tres cimals, colls o branques principals i a la vegada deixar-lo més o menys alt. Aquest primer pas de definir els cimals és una feina que es du a terme en els primers anys, quan l’olivera és jove, quan es defineix l’esquelet. Posteriorment el que es va definint amb les següents podes, cada dos anys, és si és més alt, més baix o rodó. Actualment els arbres són més baixos i hi ha més branques falderes. Això és així segons els informants perquè hi ha més eines que faciliten l’acció d’esporgar i, per tant, és controla millor. Abans s’esporgava amb un surrac de dues mans, dalt d’una escala, cosa que ho feia més perillós. Avui dia la motoserra facilita la feina. Existeix certes diferències entre esporgar i esllemenar. Esporgar es fa habitualment cada dos anys i implica retirar les branques mes grosses i deixar els cimals que donen forma a l’arbre; en el cas d’esllemenar, es retiren les branques seques i velles, les branques més petites o pollissos de les soques. Aquests dos conceptes en alguns casos s’utilitzen de forma similar o com a sinònims: a la Terra Alta, esporgar i al Montsià, esllemenartreure el poll.

Avui dia després d’esporgar l’arbre es deixa descansar fins que, a criteri del pagès, s’apliquen els diferents tractaments. D’una banda, els productes herbicides per al sòl, que permeten no haver de raure, és a dir, netejar el terra i preparar la solada, que és on cau l’oliva al peu de l’arbre. També es fa l’adobat, tirant l’adob al terreny i després l’arbre l’absorbeix per les raïls. Això es fa de març a juny, i s’apliquen els tractaments fitosanitaris per prevenir diferents plagues d’insectes com la mosca de l’olivera o l’ull de gall, la caparreta. La presència de la mosca que pica l’oliva i en deixa ous dins té efectes posteriors en l’oli perquè n’augmenta l’acidesa. Aquests productes estan controlats i són d’aplicació generalitzada. És comú veure recipients de plàstic penjats dels arbres, el mosquer, abans de ceràmica o vidre, amb producte dins que serveix per atrapar els diferents insectes.

L’aplicació de líquids i altres productes per controlar malalties i mantenir la terra ha eliminat, per tant, tota una sèrie de faenes que abans feia el pagès (habitualment el cap de família, el germà fadrí o el fill) al llarg de l’any, ajudat, depenent de l’extensió de la finca, d’algun jornaler o llogat.

Actualment a les finques grans totes les feines es fan amb llogats. Però a les finques petites, l’herbicida el tira un tractorista professional, ja que al propietari no li surt a compte mantenir un tractor.

En general, durant l’any, l’olivera necessita principalment, a part de protegir el fruit mitjançant l’aplicació de productes fitosanitaris, preparar el sòl per facilitar-ne la plega. Espedregar, esnovar i treure pollissos, també esllemenar (retirar brots joves del peu de l’arbre o del mateix arbre) són feines que encara es duen a terme. Algunes d’aquestes feines com l’esporgada també poden implicar la contractació de colles d’esllemenadors, si el propietari no en sap o té un altre ofici, en el cas de finques més petites.

Durant els mesos de juliol i agost es retiren els pollissos per permetre que l’oliva creixi, sense que l’olivera perdi força amb brots joves i no productius. Tot i així, s’ha de procurar no despullar del tot l’arbre d’aquests brots joves que després protegeixen l’oliva de les inclemències climàtiques. A partir de setembre o octubre es prepara la terra. Es retiren les pedres, s’espedrega, i el que anteriorment era empostar o entaular —allisar la terra amb la taula d’empostar— avui es fa amb tractor si cal. En aquest sentit també depèn de l’extensió de la finca o del tipus de plega que se’n fa.

Un dels elements clau per mantenir les actuals finques i les seves infraestructures, com són els marges de pedra en sec, és que l’entrada de tractors aplica una força sobre els marges que a la llarga els fa cedir o retirar-se per facilitar l’entrada de maquinària que ha de simplificar la feina al camp.

Progressivament, pel control que s’exerceix i la maquinària existent, les oliveres es planten deixant menys espai entre si i actualment ocupen deu metres entre olivera i olivera (les de nova o plantació més recent). Això canvia respecte de plantacions més antigues, on les distàncies entre oliveres eren de dotze i quinze metres. Aquesta pràctica implica una densitat de cent oliveres per hectàrea (un quadrat de deu metres per deu metres). No obstant això, no totes les finques responen a les mateixes condicions. En el cas de la finca de l’Arion, on hi ha les oliveres mil·lenàries, el propietari Joan Porta ens diu que la densitat és de cinquanta oliveres per hectàrea. Un model de plantació que deixava més espai per olivera i en què també es tenien molt més en compte les circumstàncies de la finca a l’hora de plantar una olivera, tant la inclinació com la direcció del vent.

En arribar a l’octubre, actualment i depenent de la varietat que es treballi, ja pot iniciar-se la fase de la recol·lecció. Anar a plegar o anar a l’auliva són algunes de les expressions que podem sentir al territori en referència a la recollida d’olives.

Hi ha diferents elements que determinen com es du a terme aquest procés. Per una banda, les varietats d’oliveres. N’hi ha de més primerenques com la sevillenca, l’empeltre o arbequina (recent al territori però molt estesa a la zona de Terra Alta), que al novembre ja pot ser collida, i altres com la morruda i d’altres més tardanes, com la farga, que madura al mes de gener o febrer. En aquest sentit, l’avançament de la collita, a part de la varietat, també té en compte altres factors, principalment el grau de maduresa que es necessita o vol que es tingui l’oliva en ser recollida. Aquest element determina les característiques posteriors de l’oli d’oliva. Tot i que si l’oliva està més madura, té més rendiment, perquè ha absorbit més aigua, també disminueixen certes característiques aromàtiques i de tast que repercuteixen en l’oli resultant. Així, el grau de maduresa modifica el producte però també dóna rendiments diferents. El rendiment és el tant per cent d’oli que s’obté de l’oliva una vegada passada pel procés de producció de l’oli d’oliva. En nombres generalitzats estem parlant d’un 60% de pasta, un 20% d’aigua i l’altre 20% d’oli. Aquests nombre variant depèn del grau de maduració i la varietat. El tant per cent o rendiment pot oscil·lar entre un 18% en olives verdes i gairebé un 30% en olives madures o plegades del terra.

Aquests valors són els que fan que avui s’hagi avançat la collita i s’evita en bona part que l’oliva s’hagi de plegar del terra —o de la solada— o deixar passar massa temps des que cau. La collita del 2017 a la zona de la Terra Alta, tot i haver estat un any força sec, la previsió de fortes pluges per a les primeres setmanes de novembre va fer que molts productors avancessin la collita a finals d’octubre, per evitar que l’oliva caigués al terra i també que perdés part de les característiques que té, més intensa i afruitada, en anys de escassetat d’aigua i quan encara no està prou madura. Altres varietats com la farga o morruda, en aquest cas, com que són més tardanes no han patit, o no ho han fet evident, aquest avançament.

A la zona del Montsià i Baix Ebre, relacionat amb el canvi durant el procés de plega, s’ha modificat un dels aspectes que a la vegada que es manté en l’imaginari col·lectiu també ha desaparegut: el de les plegadores d’olives amb les ungles de llautó a cotons —acotxades— i amb el cabàs a la vora. No obstant això, aquesta imatge associada al fet de plegar les olives del terra ha fet que sovint es qüestionés la qualitat del producte. Principalment quan es collien les olives caigudes per culpa del vent o per maduresa. Aquesta feina la feien sobretot les dones, organitzades en colles de plegadores a jornal o a estall. Agafaven les olives directament del terra amb unes ungles metàl·liques lligades als dits amb vetes. Aquesta forma de plegar en feia més lenta la recol·lecció, i les olives “feien grau” a causa de la humitat del terra. Amb l’ús de les màquines de recol·lectar, la plega es va poder fer amb més rapidesa. Aquesta eina, que punxa l’oliva i la fa caure a un receptacle, és de tracció humana i permet treballar dret.

Per tant, amb aquest sistema de recollida, tot i que és principalment quan l’oliva resta més d’un dia a la solana, que fa que la qualitat pugui minvar, s’ha començat a descartar, i la majoria de l’oliva d’aquestes comarques es recull amb borrasses i vibradora o escarrant. En els casos en què es manté aquest model de plega del terra, el pagès ha d’estar atent al vent per saber la situació de cada finca, fet que obliga l’agricultor a conèixer i saber on bufa el vent i, per tant, on ha fet caure les olives a terra, per anar a plegar a una finca o a una altra. En general aquestes característiques del territori, amb fortes rafegues de vent, són les que han obligat que la plega s’iniciï sempre recollint primer les olives. És un model que ha estat associat a la dona, cosa que no vol dir que l’home no ho fes. Les dones plegaven mentre els homes, amb el ganxo o canya, acabaven de tirar-les a terra. Quan arriba la maquinària els homes són els primers que la utilitzen, i només si no hi ha prou homes o l’home fa una altra faena, la dona la pot agafar.

Actualment a la zona del Montsià i Baix Ebre, on encara les ràfegues de vent fan caure les olives, en la majoria dels casos se separen les plegades del terra de les collides amb borrasses. Principalment perquè s’obtenen productes finals diferenciats. En una colla de treballadors, que si és de l’àmbit familiar no és una colla, és una família, amb jornalers de suport o sense, ens trobarem homes i dones, en què els homes porten la vibradora i les dones van posant les borrasses a la solana, o a peu de l’olivera, on han de caure les olives una vegada escarrades amb la vibradora o el ganxo. La vibradora té a l’extrem superior un ganxo en forma de U que s’encaixa a la branca i el fa vibrar. I així fa caure les olives que pengen de la branca. De les borrasses es col·loquen a una caixa de plàstic d’unes dimensions de 50 x 25 cm d’ample. Antigament, en sacs. S’ensacaven directament des del cabàs de pauma. El fet que es col·loquin en caixes relativament petites i no totes a un remolc és per evitar que s’aixafin i a la vegada agafin calor i s’oxidin, fet que es notaria en l’oli. Altres pagesos continuen amb el sistema tradicional, i aboquen les olives en cabassos, amb els quals omplen sacs; altres, aboquen les olives dels cabassos en petits remolcs. Per buidar i transportar les olives cadascú empra el que té a mà: cabassos de pauma o de goma, caixes de plàstic, sacs d’arpillera o de ràfia, remolcs, etc.

Aquest procés de separació dependrà també d’on es venen les olives. En aquest sentit, cooperatives o molins particulars diferencien les que poden ser utilitzades per a olis de primera qualitat o les que han de passar per processos d’elaboració més complexos i, per tant, en disminueix la qualitat. El grau resultant de l’analítica fa que el preu que es pagui per l’oliva no sigui el mateix. Per això, tant el petit productor com el de gran producció, depenent del producte que en vulgui treure de l’oliva, la separarà o no. En molts casos el cost de mà d’obra de separar-la o el mateix fet que una ventada les hagi fet caure abans d’hora, limita la pagès a recollir-les del terra i, per tant, tampoc pot escollir, sinó que s’hi veu obligat.

Per recollir les olives del terra actualment s’utilitzen les màquines de plegar o màquina de corronet. Cal remarcar que en les zones del territori on encara es recullen l’olives de terra el fet de fer-ho amb la màquina obliga a tenir el terra molt treballat i pla per facilitar la plega amb la màquina; l’existència del tractor hi ha ajudat. El fet que s’arregli el terra és clau per mantenir aquest sistema de plega. Aquestes màquines, com comenta Antoni Michavila en l’article “Les màquines de plegar olives” publicat a la revista Lo Senienc, han estat un dels invents més rellevants a la zona per facilitar i fer menys feixuga la feina de plegar olives. Tot i els diferents models que mostra a l’article creats durant els anys seixanta i setanta del segle XX actualment el model més estès és el que construí la família Borràs. El model que s’ha difós és el de dos corrons, un davant i l’altre darrere del calaix de 75 cm, cada un, de llarg. A la part exterior del corró hi ha enganxades cap enfora tatxes o xinxes que, en rodar, punxen l’oliva i la porten fins al calaix.

Habitualment, quan es plega, primer es passa la màquina de corronet, que recull les que hi ha al terra a causa del vent i després l’altra part de la colla col·loca la borrassa i fa caure les olives de l’arbre amb la vibradora o escarrant amb el bastó o les canyes. L’acció d’escarrar és picar les branques de l’olivera amb una canya americana o bastó llarg per tal de fer caure les olives. El fet de picar amb el bastó també segueix unes pautes per evitar “fer brots” o trencar les branques. Habitualment es colpeja amb el bastó de costat, és a dir, no de dalt a baix sinó d’esquerra a dreta. Un altra de les tècniques de plegar, en aquest cas si l’arbre està molt carregat, és la de pentinar l’arbre. El rasclet o pinta es passa per les branques per ajudar a fer caure l’oliva que hi ha a les branques a les borrasses. Antigament les dones quan havien plegat les olives de terra, dels marges i de les valones, també agafaven les de les branques falderes. Així ho expliquen a la zona de la Terra Alta, on d’aquesta acció en diuen munyir, és a dir, agafar les olives d’aquestes branques més properes a la soca i més baixes amb les mans i ficar-les al cabàs.

Un dels sistemes que també trobem actualment en algunes finques d’olivera és la recollida mitjançant l’aspiració de l’oliva. Aquest sistema de recent implantació s’associa també a un model de plantació i poda concret per facilitar que la màquina que recull mitjançant l’aspiració de l’oliva pugui funcionar. Aquest sistema s’utilitza en finques de nova plantació i amb un terreny apte per al funcionament de la maquinària de grans dimensions.

Actualment aquestes olives, una vegada recollides, es porten directament a la cooperativa o molí, on es s’esporguen o es venten. Encara és comú que, depenent de la varietat en el cas de les finques que es treballen en l’àmbit familiar, no totes les olives s’utilitzen per fer oli. Encara podem trobar com, a part de les que es consumeixen torrades al foc mentre es fa la plega, a les cases es fan olives posades (adobades) de maneres diverses: amb salmorra, partides o trencades, amb salmorra i timó, herba d’olives, sajolida, etc. Tot i així, la proporció d’olives destinades a menjar és molt petita, ja no es fa en totes les cases com antigament i només s’aprofiten algunes varietats d’olives.

En general, avui dia en el conreu de l’oliva, en les finques més grans i en les que no es treballa el camp amb un model de conreu familiar, ens trobem colles configurades per homes, en la majoria, que treballen tant per jornal com per estall, segons el model de propietat. No hi ha especialització, exceptuant en les feines d’esporgar, empeltar i en l’ús de vibradores (que mal fet pot trencar una branca). Aquestes últimes són responsabilitat de les persones amb més experiència de la colla.

En les petites propietats d’explotació familiar, és habitualment un tipus de treball no professionalitzat però en què el coneixement es transmet entre generacions de manera oral i durant la pràctica. No és la dedicació principal, fins i tot dels pagesos que sempre s’hi han dedicat i bé tenen una vida laboral paral·lela, o bé reparteixen les feines de l’any amb altres cultius (l’olivera és un cultiu de secà que no demana dedicació durant tot l’any; el pagès va alternant aquest conreu amb la dedicació a altres conreus; al territori els pagesos solen tenir conreus diversificats). Molts petits i mitjans propietaris es dediquen al cultiu de l’olivera en caps de setmana, vacances i moments lliures fora de la seva jornada laboral. En algun cas pot ajudar-se d’alguna persona contractada a jornal, en moments en què hi ha pics de feina com esporgar, però és habitualment un membre de la família qui se’n responsabilitza. Durant la collita o plega és quan participen tots els membres de la família disponibles, família extensa, i s’aprofita el dia per fer una trobada. Per tant, tot i la vessant productiva, es manté, en aquest tipus de propietat, el model de plega que implica reproduir esquemes i distribució de rols tradicionals. Entre aquests dos models hi ha variants graduals en què s’intercalen tant la presència de colles de contractats i dies en què la família s’ajunta per fer la plega, segons l’extensió de la finca, del mateix model familiar, del tipus de propietat de la finca. 

Història i transformacions de l'element: 

Hi ha oliveres com algunes de la finca de l’Arion al pla de la Galera, concretament al terme d’Ulldecona, que han estat datades i tenen 1.702 anys de vida. Per tant, segons aquesta datació, són oliveres que com a mínim van plantar-se el 315 dC. Aquestes o també la coneguda com Lo Parot a Horta de Sant Joan són la mostra històrica de la presència de l’olivera al territori.

En aquest sentit, i amb el mateix punt de referència, el 96% de les oliveres mil·lenàries són els fargs o fargues i la seva oliva farga. Una de les varietats que es considera autòctona i, per tant, la més antiga. Tot i aquesta constància temporal de la farga, han augmentat les diferents varietats que podem trobar al territori i s’han diversificat, sobretot en els últims anys, buscant un millor rendiment i l’adaptació o el control del producte. Actualment a la zona de la Terra Alta, on habitualment ha estat majoritària la varietat empeltre, l’arbequina també té una presència important, i en el cas de la zona del Montsià podem trobar a part de les esmentades, varietats com la marfil, una oliva que, tot i madura, manté un color exterior blanc.

Junt amb la presència de les oliveres mil·lenàries hi ha documentació que ens evidència la importància de l’olivera al llarg de la història del territori. Un exemple documentat és la rellevància de les oliveres, junt amb altres conreus, en un moment important com és l’ocupació de noves terres de cultiu. Durant el repartiment de terres i establiment d’impostos o delmes (quantitat que es pagava a l’Església que equivalia a la dècima part del benefici obtingut del treball de la terra), una vegada s’expulsa la població morisca i s’intenta repoblar i definir el repartiment del territori entre les diferents ordres religioses, trobem documentació que evidencia la importància de l’olivera al territori. En aquest cas, veiem com s’esmenta la producció d’olives en el document la Carta Delmera de Gandesa del 1268, en què podem trobar el següent acord:

“També fou convingut que donin la duodecimapart de la flor de safràque culliran. I d’olivesuna mesuraper cada tretze o qeu com ho fan els d’Orta. De totes aquestes coses pagaran, per promia, la trigèsima part; però de flor de safrà i d’olives, per cada tres mesures qeu pagaran de delme en donaran una de promia” (Manyà, J.B., Notes d’història de Gandesa, Algueró i Baiges, Tortosa, 1962, pàg. 233-235). Citat a Alanyà Roig, J., «La comarca de Batea. La vegetació (17)», pàg. 180, a La Vila Closa. Butlletí, núm. 71, març 2004. Ed. Patronat Pro Batea.

La presència de l’oliva i de les infraestructures per a la seva transformació en oli s’esmenten en diferents documents la llarg de la història, sobretot pel que fa a la regulació dels molins i mòltes, com podem veure al registre L’elaboració de l’oli d’oliva.

En el cas del conreu concret de l’olivera també hi ha constància de com les terres arrabassades per fer-ne ús de la fusta eren posteriorment replantades amb vinya i oliveres. I al segle XIV, concretament l’any1353, es destaca la importància de l’olivicultura a Tortosa (Ollé, S. Territori, història i tradició de l’olivera a les Terres de l’Ebre, pàg. 25-53. A: AA.VV. Terres de l’Ebre, terra de l’oli. Roquetes, 2000) una importància que al llarg dels anys ha oscil·lat depenent de les necessitats, les sequeres o gelades que hi hagut al territori.

Ja al segle XX, una de les dates que recentment han determinat de forma clara el cultiu de l’olivera fou la gelada del 1956, sobretot a la Terra Alta. Durant vint dies del mes de febrer bona part del territori va quedar sota els efectes d’una forta gelada que va arribar a disset graus sota cero. Això va fer que moltes oliveres morissin a causa del fred. En altres comarques, més baixes o en les zones costaneres, la incidència fou menor: es van gelar alguns arbres ubicats a les solanes, que havien mesat aquell gener excepcionalment càlid, però en general sol es van gelar branques, que es van tallar, i a la primavera van rebrotar. A part de com va influenciar en els aspectes socioeconòmics (en el cas de la Terra Alta una onada de migracions dels jornalers cap a la ciutat o altres indrets agraris, com al delta del Llobregat, etc.), l’olivera perd importància i presència llavors en favor d’altres cultius com l’ametller o la vinya. El cas de la Terra Alta aquest fet és evident, tal com ens mostra J. Alanyà al text esmentat anteriorment, com en les dades que ofereix l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat.cat), que evidencia aquesta pèrdua de pes de l’olivera. El cas de la Terra Alta és més clar, ja que l’olivera és actualment el tercer conreu després de l’ametlla i la vinya. En aquest sentit, al Montsià i el Baix Ebre, aquesta pèrdua no es reprodueix de manera tan evident, i segons les dades esmentades de l’Idescat, s’ha mantingut la presència de l’olivera.

A part de la presència i influència històrica de l’olivera en el paisatge, el treball i conreu de l’olivera porta associat un model de vida, tècniques i rols tradicionals que, tot i que avui molts han desaparegut, es mantenen en la memòria col·lectiva. Són transformacions lligades tant a les tècniques com a les formes de treballar i de viure el context laboral, en concret la fase de la plega.

Un dels canvis més evidents és el relacionat amb tot el context del treball durant la plega. La falta de maquinària allargava els temps de les faenes que obligaven a desplaçar-se la unitat familiar al mas o caseta de camp, on durant prop de tres mesos vivien una família o dos que s’ajuntaven per treballar diferents finques. Això implicava un treball al camp també on les funcions estaven força distribuïdes. Les dones plegaven acotxades i amb les ungles de llauna i les olives de la solana. De bon matí, feien foc per escalfar-se les mans, fredes d’entrar en contacte amb la rosada o la gebra del terra, el mateix foc que serviria per fer el dinar. Com ens explica Jordi Ferrús en la seva obra La casa pagesa asconenca:

Les dones porten faldes i faldetes, i davantals dobles per poder-se agenollar a terra (…) i a les mans mitjons vells de llana, rebutjats per ser ja foradats però que van de primera per escalfar les mans i treure els dits pels forats” (Ferrús, J.; 1986: 90)

El mateix autor ens continua explicant qui treballava i les condicions amb què ho feien:

Els anys de bona collita, el pagès sol contractar jornalers perquè pleguin les solades: paga a tant el cabàs o el jornal. També apareixen a tota la comarca els anomenats estallers, famílies […] que són instal·lats en els masos i han de collir tots els olivers que hi ha al tros; se’ls paga a tant la quartera neta d’olives, preu que sol ésser inferior a la meitat del preu de mercat de la quartera neta.” (Ferrús, J.; 1986: 90)

En general, com també podem veure a la zona del Montsià i Baix Ebre, hi havia dues maneres d’anar a fer la plega. Les plegadores o colles que eren del poble que plegaven a jornal o que anaven per atri o a tornar jornal, que era un mètode de treball —menys habitual que el treball remunerat— en què famílies s’ajudaven entre si a plegar les finques i no es traslladaven al camp.

L’altra manera és la que s’ha presentat i que té un caràcter més nòmada, i que obligava els treballadors a abandonar el seu lloc d’origen. Estalleros o barcellers és com es coneixien a la zona del Montsià, perquè anaven a tant la barcella, és a dir, a estall. La barcella era un cabàs que tenia un pes concret: el referent és que quatre barcelles eren cinquanta quilos d’olives; per tant, una barcella era entre dotze i tretze quilos d’oliva. S’organitzaven per colles o per famílies. S’ajuntaven i acordaven el preu de la barcella. Als anys seixanta dels segle XX, segons els mateixos informants, es pagaven vint cèntims per barcella d’olives.

Durant la plega, les dones, les plegadores, recollien les olives del terra amb les ungles de plegar lligades als dits índex i polze. Anaven omplint el cabàs, que tenia capacitat per a mitja barcella. Aquest recipient es buidava a un cabàs més gran, de dos barcelles, que portaven els homes i servia per dur les olives a l’espai d’emmagatzematge. Antigament, les olives passaven del cabàs al sac, que es transportava en carro i que posteriorment fou substituït per la furgoneta.

Primer es plegaven les de terra i després, si s’utilitzaven les borrasses, una vegada plegades les de terra, s’escarraven i recollien les de les borrasses. Si s’escarrava es feia amb escala i amb el ganxo o la canya i es començava de baix a dalt perquè d’aquesta manera quan es baixava es repassava que no en quedés cap a l’arbre. Si no hi havia borrasses també s’utilitzava la granera o el raspall, fet amb branques seques, que servia per agranar les olives, caigudes després d’escarrar, de la solada, i amuntegar-les per facilitar-ne la plega a la vegada que es netejaven de fulles i brots.

Cal esmentar també que era habitual que es fes més d’una passada o plegó a cada finca, depenent de les que el vent havia tirat o si estaven més o menys madures.

Una vegada plegades les olives, antigament es ventaven o porgaven. Podia fer-se al defora, això vol dir a la mateixa finca. Aquesta era la forma més comuna perquè d’aquesta manera s’evitava transportar les fulles i pedres que podien entrar al sac sense voler. No obstant això, també era habitual que, per aprofitar les màximes hores de sol, es pleguessin al camp i es transportessin a la masada o a la casa on s’amuntegaven i a la nit es porgaven amb la porgadora o ventador: una estructura de fusta rectangular amb fils metàl·lics i costelles de fusta que permeten que les pedres i fulles hi passin però no les olives. En situar-se inclinat, sostingut a un extrem per dues cames de fustes el doble que les altres que hi ha a l’extrem oposat, les olives van cap a baix, on hi ha un cabàs que les recull.

En aquest context de treball en casos familiars o de colles que repetien durant anys es definien rols tant de gènere com d’edat també durant la plega; cada membre de la família hi tenia el seu paper. Encendre el foc de bon matí i posar el tupí per anar fent, i aprofitar les pedres per escalfar-se les mans era feina de dones, mentre els homes eren els qui pujaven a dalt dels arbres amb les escales i transportaven les barcelles. Les dones plegaven les olives de la solada que havien caigut, omplien els sacs, agranaven i també ventaven l’oliva si era al camp. L’home era qui al llarg de l’any feia el seguiment del conreu de l’olivera i durant la plega escarrava, pujava a l’escala, feia els tractes amb el comerciant o propietari de la finca. Els tractes habitualment els feia també l’home amb més experiència, el padrí o iaio, o cap de família. Rols i també costums gastronòmics molts dels quals s’han perdut, com el de menjar la clotxa o clotxina amb les olives torrades, com s’explica a la zona de la Terra Alta i Ribera d’Ebre, o les cassoles de tros amb fesols i cansalada de la matança (qui ho tenia) i altres verdures rostides —tomates, carxofes, etc.— que es portaven de l’hort.

Finalment, aquestes olives que avui van directament al molí antigament eren emmagatzemades en molts casos a les cases de cada particular o a la masada, esperant que arribés el comprador o comerciant del molí. Les olives es mesuraven per doblesquarteres a la zona de Terra Alta i Ribera d’Ebre. El nom de doble surt de la mida del recipient, que era un doble decalitre. Una quartera feia prop de 50 kg i 4 dobles són una quartera. Per tant, un doble era entre 12 i 13 kg. Aquestes mesures coincideixen amb les de la barcella, que era la mesura de venda a la zona del Montsià i el Baix Ebre. El sistema de venda era el mateix a tot el territori: el recipient s’omplia d’olives i es passava una barra pel límit superior del recipient, enrasava, per fer caure les olives sobrants, i es considerava que aquella era la mesura establerta. Expliquen els informants com aquesta barra que portava el comerciant era circular, de tal manera que rodava per sobre de les olives i no en feia caure gaires, i feia que, per quartera, hi entressin un grapat més d’olives.

En aquest tipus de venda d’olives, el pagès, si era propietari, habitualment es guardava olives per al consum propi i per tenir oli. La mesura per la qual no pagava i a canvi tenia oli era que de 10 quarteres d’olives o peu el pagès tenia dret a 100 litres d’oli. La resta d’oli que sortia es quedava al molí com a pagament de la mòlta.

En aquest sentit, observem com els canvis que hi ha en la fase de la plega estan associats a les millores que faciliten el transport i la recol·lecció. Ja no cal estar a la masada perquè el mateix dia s’arriba i es torna a la casa. Els tractors, les vibradores, les bufadores o les màquines de plegar fan que els temps s’escurcin. Això no vol dir que en l’àmbit de producció familiar certes dinàmiques col·lectives de la plega no es reprodueixin. I durant la plega s’ajunti la família amb dos i tres generacions per plegar olives tant de terra després de la ventada com amb borrasses o bastó. En aquest sentit, aquest model de conreu familiar està més estès del que podria semblar, com demostren les dades de les extensions de les explotacions. Per tant, les transformacions estan lligades a la maquinària i a les tècniques en general. Canvia el context i desapareix, per tant, tot el que socialment implicava el fet de compartir espais d’hàbitat com el mas. Pel que fa a l’aspecte productiu, sí que podem trobar encara finques d’explotació familiar que, introduint alguna variant en el model laboral i d’explotació de la finca, reprodueixen sistemes de producció propis de l’economia domèstica preindustrialitzada.

Un canvi evident i fruit de les exigències del consumidor del producte final, principalment l’oli, és que cada cop més hi ha un control més estricte del conreu de l’olivera i de l’oliva. Tot i que caigui per les ventades, els productors d’oliva, per a l’elaboració d’oli d’oliva verge extra, són conscients que l’oliva caiguda fa minvar la qualitat del producte final i, per tant, el preu que es paga és menor. Això no és un fet nou, ja que habitualment s’ha separat l’oliva plegada de terra de la de l’arbre. No obstant això, sembla que en zones com al Montsià i Baix Ebre, on era més comú, s’intenta evitar cada cop més sempre que les condicions climatològiques ho permetin. 

 

Processos i preparatius: 

El treball i conreu de l’oliva es caracteritza per unes fases que progressivament s’han avançat amb el temps i altres que han desaparegut per la introducció de productes i tractaments d’origen químic. Esmentarem aquí tant les fases actuals com les que s’han perdut però que encara es mantenen en la memòria dels pagesos i d’algun productor que no utilitza productes químics i encara continua duent a terme els diversos processos de manera tradicional.

Esporgar. Procés de retirar les branques sobrants de l’olivera amb l’objectiu de dirigir el creixement de l’arbre. Feina que es du a terme, en acabar la collita, durant el canvi d’hivern a primavera, avui més cap al mes de febrer i març. Existeixen diferents maneres d’esporgar que fan que l’arbre tingui un creixement diferent. S’utilitzen el sorrac de dos mans, el sorraquet de mà, la destral, la motoserra i l’escala de dotze o tretze graons. Depenent de la varietat i de la zona es deixen dos o tres cimals o colls. Aquests cimals o colls defineixen les branques principals. Amb tres branques o coll es defineix l’estructura de l’arbre que ha de créixer i que tindrà. També s’ha d’intentar que les branques no es molestin entre si mentre creixin. Cada any s’han de retirar les fulles i les branques seques. L’esporgada es fa cada dos anys teòricament. Aquesta faena es complementa amb la motoserra.

Ensulfatar. Procés d’aplicar sulfat de coure a l’arbre i al fruit per evitar la incidència de plagues. Té diferents fases. Al febrer ja s’aplica tractament per a l’ull de gall i altres plagues, que s’allarga fins al juliol. A l’agost i al setembre s’apliquen altres tractaments per combatre la mosca, la caparreta, l’ull de gall de nou o el xixí. 

Adobat. Abans s’utilitzaven adobs naturals com els fems dels animals. Era habitual que algun propietari d’una masada deixés pernoctar un ramat al seu corral a canvi de tenir els fems per adobar el camp. Un altra manera d’aconseguir adob era fent formiguer. Es cremava terra amb llenya en una estructura similar a una carbonera però de dimensions menors per fer adob de la mateixa terra cremada. Actualment també s’utilitzen productes químics i durant el període entre març i setembre s’aplica l’adob. Abans els fems s’aplicaven majoritàriament a la primavera.

Esllemenar / esnovar. Retirar els pollissos o brots que surten de l’arbre, un cop l’arbre ha brotat, a partir de la primavera. Es fa a l’estiu. Es treuen de les branques de la copa de l’arbre i també de la soca o el peu de la soca. Els del peu de la soca s’eviten amb els herbicides.

Raure / raïdor / empostar / entaular. Procés d’aplanar la terra i netejar-la per facilitar la plega de la solada. Es fa abans de plegar l’oliva a l’inici de la tardor, a l’octubre, per preparar el terra quan caiguin les olives i facilitar-ne la plega. Antigament es feia amb la taula de post i l’animal de tir i actualment es fa amb tractor. Raure o llaurar es diferencia d’empostar o entaular perquè es fa a mà i es procura de retirar també les herbes o altres plantes que surten a sota de l’arbre. Amb l’ús dels herbicides ja no es fa.

Plegar. Acció de recollir les olives de terra. Es pleguen totes, les que hi ha dins i fora de la solada. Quan es recullen, d’agafar les que hi ha fora de la solada se’n diu plegar les foranes. També es pleguen les que cauen a la part superior dels marges i de les valones, tot i que avui dia amb la bufadora s’empaiten a la solada. Es poden arribar a fer fins a tres plegons o passades si es plega només l’oliva caiguda pel vent.

Escarrar. Fet de percudir en horitzontal les branques de l’olivera amb un bastó de manera lateral per fer caure l’oliva de l’arbre o amb el ganxo o canya. Aquesta faena actualment es complementa amb la vibradora. En aquest cas habitualment amb una passada s’enllesteix si quan es fa l’oliva ja està madura.

Pentinar. Passar el rasquet o pinta per fer caure les olives a les borrasses.

Munyir. Agafar les olives de les branques falderes. L’acció de munyir significa col·locar les mans cap amunt com si es tractés de munyir una vaca (d’aquí el nom) i arrossegar-les de dins cap a fora de la branca. Amb aquest acte les olives o cauen o queden a la mà de la dona. Era una feina que habitualment feien les dones.

Distribució/consum: 
El model de distribució de l’oliva depèn de l’ús determinat. En el cas de les Terres de l’Ebre la major part de la producció es dirigeix a la producció de l’oli d’oliva i es distribueix per dos canals: la cooperativa de productors o el molí privat que compra el producte. Cal assenyalar que antigament les olives es guardaven a les cases o masades i era el comercial de cada molí el que passava per les cases a comprar-les. Actualment la mecanització i l’accés a remolcs o tractors (propietat o llogats) permet dur-les directament al molí o cooperativa, on la maquinària les venta i les mòlt el mateix dia.
Oficis/Coneixements tècnics: 
Tot i que en major part actualment no incideixen tant, el conreu de l’olivera està relacionat amb coneixements sobre l’ordenació del terreny on s’assenta. La construcció de marges i altres infraestructures com barraques i cabanes per a les eines i per caçar, així com cisternes per emmagatzemar aigua, eren coneixements associats al pagès i a tot el que implica el conreu de l’oliva o altres conreus com la vinya, el garrofer o l’ametlla. Actualment les cooperatives com els sindicats agraris dirigeixen el conreu per assegurar el producte final. També es fan cursos per poder aplicar els productes fitosanitaris i herbicides.
Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 

La barcella era un recipient que tenia una capacitat de 12,5 kg i que podia estar fet de pauma.

L’escala d’esporgar té dotze o tretze esgraons i, depenent de la zona, és més ampla per la part inferior que per la superior. Això dependrà del model de poda de l’arbre i que permeti recolzar l’escala d’una o altra manera. Si és més atapeït, la part superior de l’escala que s’utilitza és més estreta.

Ganxo. De fusta, una mica més de mig metre de llarg amb una branca que surt del lateral que permet deixar penjant el ganxo de l’escala, d’aquí el nom.

Granera. Era feta amb branques seques d’arbre lligades per la part superior i permet agranar les olives sense fer-les malbé.

Sac. De fibres vegetals —arpillera— o de ràfia. Servia per transportar les olives del camp al molí.

Canya. Per escarrar. Canya americana, més dobla.

Formes organització social / Organitzacions formals o informals: 
El conreu de l’oliva, depenent del nivell de producció de la finca i de la propietat, determina diversos models d’explotació. El fet que gran part de les explotacions del territori siguin menors a 5 ha i gairebé el 50% menors de 2 ha, permet entendre el model d’organització que regeix aquest tipus de cultiu: la unitat familiar com a base d’explotació amb una estructura de funcionament d’economia domèstica preindustrialitzada. També hi és present el model d’organització laboral definit per les colles com a unitats de treball amb una organització interna determinada —el cap o la cap de colla i la resta de membres. En aquest cas aquest model d’organització laboral ha minvat i es manté la familiar en les explotacions de caràcter familiar i les de contractació individual en finques més grans.
Patrimoni relacionat: 

Arbres Monumentals

Museu Natural d'Oliveres Mil·lenàries Arion

Museu de la Vida de a la Plana de Santa Barbara

Centre d’Interpretació de l’oli d’oliva. Cooperativa Soldebre, Tortosa

Centre d’Interpretació Viure al Poble. Masdenverge

Construccons de pedra en sec, marges i valons

 

Formes de sociabilitat col·lectiva i d’organització social relacionades: