IDENTIFICACIÓ / LOCALITZACIÓ / DATACIÓ / DESCRIPCIÓ / SALVAGUARDA / RECURSOS ASSOCIATS / INFORMACIÓ TÈCNICA / INTERPRETACIÓ

Descripció:

Descripció general: 

Els mètodes de pesca tradicional en aigua dolça al delta de l’Ebre són utilitzats en les aigües de poca profunditat de basses, desaigües, séquies, marjal o platja. Antigament es practicaven tècniques de pesca en l’aigua profunda del riu, però avui dia la pesca al riu és de poca profunditat i principalment amb la tècnica del bussó.

Els diversos arts de pesca tenen característiques variades, tant en el seu procés d’elaboració com en el seu maneig, i cadascun és adequat per a un tipus de pesca i captures diferent. Els que descrivim aquí, però, estan tots construïts amb sàrsia (xarxa) o tela com a materials principals, i són majoritàriament ormeigs de malla formant aparells.

Pel que fa al seu maneig, els sistemes de pesca poden ser actius o passius, segons si es practiquen en moviment o de manera estàtica, respectivament. Entre els arts passius més utilitzats hi ha el gànguil i el tresmall, que es calen a les basses, principalment, i el bussó, per a la pesca al riu.

El bussó és una mena de caixó amb l’estructura de fusta i revestit de tela, en forma d’embut i que serveix per capturar angula, la cria de l’anguila. Al delta de l’Ebre, la pesca de l’anguila es practica principalment amb gànguil calat a les basses. La pesca amb bussó és una modalitat regulada que, a més de les basses, es practica al riu, tot aprofitant la migració de les angules, que remunten els rius europeus. Des del mes de novembre fins al març, es poden observar els bussons dels diversos punts autoritzats al llarg del paisatge fluvial. Aquesta activitat està regulada per l’ordre de 30 de juliol de 1999, per la qual es regula la pesca de l’angula al delta de l’Ebre, i s’emmarca en el Pla de gestió de l’anguila europea.

El tresmall és un ormeig també de tipus fix, és a dir, es deixa calat. Consisteix en una triple sàrsia de tres malles de mides diferents on els peixos queden embolicats quan les travessen. La pesca amb canya al delta de l’Ebre, actualment, és recreativa i es practica al riu i a les platges, amb canyes sofisticades fetes amb materials sintètics. Avui dia, al voltant de l’assut de Xerta i Tivenys n’és l’art més utilitzat, practicat, però, en la modalitat de pesca recreativa i no per pescadors professionals. Antigament era un tipus de pesca de subsistència i consistia en una canya comuna polida amb un fil i un ham amb esquer a l’extrem. De la pesca amb canya se’n recull l’expressió pescador de canya, es mata de gana, o bé, pescador de canya, perd més que no guanya, perquè era un tipus de pesca que requeria molt temps i proporcionava poques captures.

El rall és l’ormeig emprat per pescar i consisteix en una xarxa circular amb una filera de ploms en forma de circumferència a l’arc exterior, que donen pes a una bossa interna també de xarxa. En els ralls de platja, però no tenen aquesta bossa interior, que és més apta per pesca en aigües calmades. Plegat, té forma cònica i disposa d’una corda al vèrtex que facilita la seva utilització i permet recollir-lo després de la tirada.

El sistema de pesca és manual, és a dir, el pescador utilitza manualment el rall i amb la seva força motriu. El rall es plega i se sosté sobre el braç i amb la boca mitjançant una tècnica concreta per ser posteriorment impulsat a l’aigua, i hi cau tot obert en forma circular i plana. El pes dels ploms el submergeix i els peixos hi queden enclosos.

Les captures que s’obtenen de la pesca amb rall depenen del tipus d’aigües on es desenvolupa la pesca. Si es practica en els desaigües del sistema de reg dels arrossars es poden obtenir principalment peixos d’aigua dolça com les tenques (carpes). La pesca d’aquesta espècie està actualment regulada i hi ha prohibicions sobre la seva captura. Juntament amb les tenques trobem llisses i cabeçuts (llissa llobarrera), principalment, però també es poden obtenir peixos d’aigua salada com llops (llobarros), si es pesca en basses durant els mesos d’hivern. Aquesta espècie juntament amb les moixarres (daurades) són habituals en la pesca en platja.

Els pescadors que poden exercir el dret de pesca amb rall al delta de l’Ebre ho fan emmarcant-se en la normativa corresponent i, avui dia, els que gaudeixen de permís són persones jubilades que per les condicions físiques practiquen aquesta pesca amb molt poca freqüència i amb l’objectiu de rememorar els coneixements tècnics més que de capturar peix. El peix que es captura es classifica segons l’espècie i la mida, i aquell que no es consumirà es retorna al seu medi. Les captures es destinen al consum domèstic i no es comercialitzen. De les modalitats de pesca tradicional, només es practiquen de manera professional el bussó, el gànguil i el tresmall. El rall ha passat a ser modalitat de pesca recreativa i se sotmet a la regulació corresponent. 

Història i transformacions de l'element: 

Els primers indicis de pesca amb rall a la península Ibèrica els tenim documentats en jaciments com la ciutat hispanoromana de Baelo Claudia, a la província de Cadis, fet que determina que els romans ja utilitzaven aquesta tècnica que podria utilitzar-se des de la prehistòria.

En el context del delta de l’Ebre i segons l’obra de Fabregat,

«la primera referència al rall és de 1369, quan se’n prohibí l’ús si no es duia el peix capturat a Tortosa, i seguí apareixent en totes les reglamentacions posteriors. A partir de 1449 trobem el denominat rall d’encalç –textualment un rall de persecució.» (Fabregat, 2011: 81)

En els Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa de Cristòfol Despuig, escrits el 1557, es fa referència als arts de pesca utilitzats a la desembocadura de l’Ebre, tal com se cita a La pesca a Catalunya el 1722 segons un manuscrit de Joan Salvador i Riera,

«a l’obra de Despuig (segle XVI) es llegeix que per la zona de la desembocadura de l’Ebre l’activitat pesquera era molt important i s’esmenten per a la pesca en el riu, els estanys i la mar, fins a vint-i-sis arts i ormejos: broxina, bolichs, cintes, tirones, rebordes, soltes, carasons, tirs sabogals pera l’estanys, tirs sabogals par l’riu, tonaires, palangres pera reig, palangres pera anguiles, boleches, arsinals, ralls, reixagues, pontenes, bertols, anguileres, nanses, camallocs, morbells, cepieres, ventoles, zalabres i manegues estorionals.»

Aquestes referències històriques ens documenten l’existència i l’ús del rall al delta de l’Ebre des del segle XIV, tot i que la seva geomorfologia fos diferent a la que coneixem actualment, i neguen la creença generalitzada per la qual la introducció del rall va ser per part dels valencians durant la colonització arrossera del delta a finals del segle XIX.

El rall és un ormeig simple que no ha sofert importants canvis tècnics i que, tal com el coneixem avui dia, no varia pràcticament del ralls que trobem al segle XIV i fins i tot dels d’època romana. Així, juntament amb la tècnica de tir han sobrepassat el pas dels temps i ens han arribat als nostres dies de forma gairebé inalterada. El fil de cotó continua utilitzant-se en la seva elaboració, però també s’han introduït materials nous com el fil sintètic, o la introducció de l’acer per substituir el plom.

La pesca amb rall i, en general, la pesca a les basses i zones humides del Delta ha estat, almenys des de l’edat mitjana, una activitat professional, hi pescaven i hi pesquen els membres de l’antiquíssim Gremi de Sant Pere. No obstant això, l’activitat professional s’ha anat combinant amb la pesca de subsistència.

El gamber és un dels arts actius en tant que tradicionalment s’utilitzava en moviment i formava part dels ormejos domèstics, és a dir, a diferència del gànguil o el rall, s’utilitzaven fora de l’àmbit professional per qualsevol família amb l’objectiu de fer una mica de ranxo per alimentar-se. Consisteix en una sàrsia en forma de sac, enganxada a un semicercle fet de fusta. Originàriament, s’utilitzava per capturar gambes, tot i que també s’agafaven altres tipus de peix. Tot i que podia utilitzar-se individualment, normalment, ho feien entre dues persones que, amb un ormeig cadascú, arrossegaven els gambers situats en forma de V i els peixos anaven quedant atrapats a l’interior de la sàrsia.

De totes les arts que descrivia Despuig, algunes van ser utilitzades fins ben entrada la segona meitat del segle XX, sense gaires canvis en la tècnica i practicades per qualsevol membre de la família. El canvis més significatius han estat, potser, l’ús de sàrsies en substitució de les fibres vegetals per a la construcció d’alguns dels ormejos —antigament, s’utilitzaven diversos tipus de nanses i anguileres fetes de vímet— i la desaparició de moltes d’aquestes tècniques.

Els bentrols són ormejos fixos semblants als gànguils però més menuts i s’utilitzaven principalment a les boqueres estretes, com les sortides d’aigua dels camps d’arròs, els quals es paraven de cara a l’aigua per atrapar els peixos a la sortida. Tant als bentrols com als gànguils, si estaven parats en llocs sense corrent d’aigua, com per exemple a les basses, s’havien de posar esquers, que acostumaven a ser caragols de la boqueta roja. Un altre sistema de pesca que utilitzava els caragols com a esquer era les anguileres, unes nanses fetes de jonc, en forma cònica i que servien per pescar anguiles. Aquest sistema era utilitzat pels pagesos que anaven a calar-les quan acabaven la jornada de treball agrícola i les xorraven a l’endemà. Les anguileres eren poc complexes i la seva elaboració, en molts casos, era feta pels mateixos pagesos que les utilitzaven.

D’altra banda, existien tècniques de pesca que van ser practicades fins als anys seixanta del segle XX, com la pesca a l’emborinada. Aquest mètode consistia a utilitzar com a esquer cucs papaterra traspassats per un fil i penjant d’una canya. Quan les anguiles picaven, se les conduïa des de la boquera dels desaigües fins a la boca d’un sac parat entre dues canyes a la sortida al mar. Per la gran abundància d’anguiles que hi havia al delta de l’Ebre fins a la primera meitat del segle XX, també hi havia altres tècniques específiques per pescar les anguiles, com la pesca amb sorrac o amb falç. El sorrac és una eina amb una fulla d’acer dentada que s’utilitzava en els treballs agrícoles de l’arròs per tallar les garbes. Aquesta pesca era practicada principalment per pagesos, els quals disposaven d’aquestes eines d’ús quotidià. Per pescar les anguiles se situaven a la vora dels desaigües i anaven clavant el sorrac o la falç al fang i traient les anguiles que quedaven enganxades a les seves dents o a la seva fulla, respectivament. 

L’emborinada es practicava com a pesca d’autoconsum no només al delta de l’Ebre, sinó també riu amunt, a les platges fluvials de Tivenys, on s’anomenava embolitxada.

Pel que fa a les espècies que es podien obtenir, la constant desaparició o la disminució d’espècies autòctones ha fet que peixos com la saboga o el reig ja no formin part de la pesca de riu i, aquesta, quedi limitada a la pesca professional de l’angula amb bussó. Antigament, es practicava la pesca amb rall, amb gànguil o altres arts propis de la pesca al riu des de Tortosa fins a Riba-roja d’Ebre. Aquest tipus de pesca era practicat professionalment riu amunt. Les poblacions de saboga van començar a retrocedir ja a principis del segle XX i actualment ha desaparegut. A la premsa local trobem aquesta notícia del 1905:

«En Cherta, donde tantos se dedican a la pesca del sábalo, acarrea la escasez de la pesca grandes perjuicios. Y como no saben explicarse la desaparición de la saboga, atribúyenlo unos al antiguo refrán de “año de lampreas, escaso de sabogas”, y otros a los residuos de la fábrica de cloruro de cal de Flix, que envenena las aguas (Los Debates, 13-4-1905).» (Citat a Boquera, M. De la saboga al silur, 2001: 125)

De principis del segle XX, a la zona de Tivenys, Xerta i Tortosa es documenta la pesca amb madrava, una tècnica amb xarxa mòbil que s’arrossega. Aquest sistema de pesca sembla coincidir amb una descripció que en fa Despuig, tot i que l’anomena d’una altra manera. A l’assut de Xerta, es practicava també la pesca amb salabre, un sistema de pesca d’autoconsum o de comercialització del peix entre els veïns i les veïnes de la població, però l’any 1995 ja només quedaven dos pescadors. Al llarg del segle XX va anar disminuint progressivament fins a la seva completa desaparició a la dècada de 1970.

El riu pateix greus problemes des de la segona meitat del segle XX, pels abocaments tòxics de la indústria química, la construcció d’embassaments, la sobrepesca en determinades èpoques i la introducció d’espècies depredadores no autòctones com el luci, la perca americana o el silur. Aquestes causes han fet retrocedir espècies autòctones, algunes de les quals han desaparegut, com l’esturió, i han disminuït el valor gastronòmic de les que es pescaven tradicionalment. Els antics pescadors asseguraven que el peix ja no tenia el mateix sabor i que tenia gust de llac, perquè les aigües estaven estancades. La pesca professional i de subsistència riu amunt es va anar abandonant al llarg de la segona meitat del segle XX.

Pel que fa a la pesca a les platges del delta, llagostins, palaies o polps, que s’agafaven en grans quantitats, actualment són pràcticament inexistents, pels continus efectes prejudicials de les persones sobre el medi.

Processos i preparatius: 

Preparar de l'ormeig, armar.

Tirar i recollir.

Arrossegar.

Calar i xorrar.

Seleccionar del peix.

Netejar del peix.

Objectiu de l'activitat/procés/tècnica: 
Distribució/consum: 
Actualment, els mètodes de pesca tradicional estan molt regulats i, alguns, desapareguts o fora dels circuits comercials. Dels sistemes de pesca de modalitat professional, a les basses del delta de l'Ebre s'utilitza el tresmall, el gànguil i el bussó com a tècniques principals. Totes les espècies capturades que fan la mida comercial es venen a les diverses botigues de les pesqueres de les basses o bé als pòsits de l'Ampolla i de Sant Carles de la Ràpita. El peix que s’obté mitjançant altres sistemes tradicionals regulats com a pesca recreativa, com el rall o la canya es consumeix en l’àmbit domèstic.
Oficis/Coneixements tècnics: 
Els sistemes de pesca tradicional que es conserven actualment no requereixen tècniques complexes d'utilització, exceptuant el rall, que sí que necessita coneixements i habilitats en el seu ús. El domini de la tècnica de tirar el rall no s’adquireix amb facilitat i requereix anys d’experimentació de la plega del rall i col·locació per executar el tir. La capacitat de fer caure la xarxa tota oberta i de forma circular sobre l’aigua és la principal dificultat. Amb un molt bon domini de la tècnica es pot, fins i tot, fer caure el rall de forma ovalada, si les característiques del lloc ho imposen, com per exemple en desaigües estrets. El domini de la tècnica de tir consisteix a saber molt bé com preparar la xarxa, col·locar-la damunt del braç i subjectar-la amb la boca per impulsar-la posteriorment. Arribar a un ple control tècnic pot requerir molts anys de pràctica. El coneixement de l’entorn i de les espècies de peixos que es capturen. El domini de coneixements sobre el clima i el temps, la situació dels peixos i les zones on es pot capturar més peix segons el dia són un reflex d’una llarga trajectòria de contacte amb l’entorn i de la seva observació que pot durar anys i que es manifesta en tots els sistemes de pesca tradicionals.
Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 
Formes organització social / Organitzacions formals o informals: 
En el context del riu i el delta de l’Ebre, antigament, la pesca s’organitzava i regulava mitjançant el gremi de pescadors. El gremi de Sant Pere, en l'època medieval gestionava tota la pesca des de la desembocadura del riu fins a Mequinensa. Actualment, l'antic gremi i avui dia Confraria de Pescadors de Sant Pere de Tortosa i Sant Carles de la Ràpita té competència en la gestió de la pesca professional a les basses del delta, on s'utilitzen les modalitats de gànguil, tresmall i bussó. Durant el segle XX, la pesca amb rall ha passat de ser una modalitat que podia anar de la pesca professional a l'activitat domèstica, exercida individualment i en el context de la subsistència i d’assegurar l’alimentació de les famílies. Actualment, però, respon més a una activitat d’oci. Actualment el marc normatiu sota el qual es regula la pesca amb rall és competència de la Direcció General de Pesca i Afers Marítims del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació de la Generalitat de Catalunya. Aquest organisme regula l’activitat, que és prohibida a tot Catalunya, excepte a la zona del delta de l’Ebre, on es pot dur a terme amb restriccions. Es pot exercir per persones jubilades amb permís específic a la seva llicència de pesca recreativa i que autoritza el Parc Natural del Delta de l’Ebre en funció de la normativa general (l’Ordre DARP de 30 de Juliol de 1999 per la qual es regula la pesca de l’angula al delta de l’Ebre) juntament amb la normativa específica que regula de manera anual i en funció del peix (la Resolució ARP/28/2016, de 4 de gener, per la qual s’ordena la pesca a les aigües continentals de Catalunya per a la temporada 2016).
Participants/Executants: 
Quan era per la subsistència, els pescadors o pagesos practicaven l’art del rall o altres tècniques de pesca de forma individual principalment, però de vegades, s’ajuntaven un grup de dos o tres tiradors, on hi participaven tant homes com dones i anaven a tirar-lo en forma de competició amistosa, per demostrar-se i compartir les diferents variacions en la tècnica de col·locació que cadascú adaptava a les seves preferències. Actualment, els pescadors que practiquen les modalitats tradicionals que es mantenen estan vinculats a la Confraria de Sant Pere. Pel que fa al cas del rall, són persones molt grans i el practiquen amb molt poca freqüència. En alguns casos, s'organitzen demostracions de la tècnica orientades a activitats turístiques o educatives.
Patrimoni relacionat: 

 

Parc Natural del Delta de l’Ebre

Ecomuseu Casa de Fusta

Ecomuseu de Deltebre

Centre d’Interpretació de les Barraques del Delta de l’Ebre

Ormejos conservats al Museu de les Terres de l'Ebre:

- Anguileres

- Bentrols

- Canyes de pescar

- Reixagues

- Gànguil

 - Sorrac

- Falç

Formes de sociabilitat col·lectiva i d’organització social relacionades: