IDENTIFICACIÓ / LOCALITZACIÓ / DATACIÓ / DESCRIPCIÓ / SALVAGUARDA / RECURSOS ASSOCIATS / INFORMACIÓ TÈCNICA / INTERPRETACIÓ

Identificació:

Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
Breu descripció: 

La pauma, el margalló, és una variant de la palmera que podem trobar a les Terres de l’Ebre. És l’única variant de palmera autòctona que trobem a Europa. Comuna a les Terres l’Ebre, de la qual se’n té constància des del calcolític, la seva presència s’accentua a la zona dels Ports i la serra del Montsià, on encara avui a les poblacions del Mas de Barberans, els Reguers, Alfara de Carles, Paüls i Rasquera podem trobar dones que continuen llatant i elaborant diversos objectes, per a l’ús privat o per a vendre, amb els brins de la pauma.

Llatadores és el nom que prenen les persones que trenen la pauma i elaboren la llata. La llata és la peça, el teixit, que en ser cosit entre si pren forma i ha pres forma durant molts d’anys de cabassos, sàries, cistells, senalles, estores, sarrons o fundes per a recipients de líquids.

Relacionada a l’àmbit agrari, l’economia domèstica i la mà d’obra femenina recentment ha sofert un procés d’actualització i transformació en la producció i transformació. Dones joves d’aquestes poblacions han après les tècniques artesanals de les velles llatadores i, tot mantenint part de la producció tradicional, han creat nous productes adaptats als usos i els dissenys actuals. Amb aquest procés tot i les transformacions palpables que ha sofert el context de producció, distribució i consum i el coneixement associat a la planta no es perd i s’aconsegueix donar viabilitat a l’ofici.

Data identificació: 
dc., 06/07/2016 to dv., 12/08/2016
Codi: 
IPCITE10010

Localització:

Descripció de la localització: 

L’ofici de les llatadores a les Terres de l’Ebre s’ha desenvolupat principalment als pobles propers o que formen part del Parc Natural dels Ports, Mas de Barberans, Alfara de Carles, Paüls, els Reguers i els propera Rasquera i el Pinell de Brai. Aquests municipis eren centres d’elaboració i producció però no sempre de recol·lecció o on s’anava a fer pauma.

La planta, el margalló, ha estat i continua estant present per tot el territori amb especial presència al massís dels Ports, on se n’ha recol·lectat gran part i on actualment continua recol·lectant-se’n, també és present a la serralada del Montsià i a la Serralada Prelitoral Catalana.

Georeferenciació: 

Datació:

Data de realització: 
divendres, July 1, 2016 to dimecres, August 31, 2016
Periodicitat: 
Contínua
Descripció de la data de realització/periodicitat: 
L'elaboració d'objectes amb pauma depèn en primer lloc de la recol·lecció de la pauma, el que es coneix com «anar a fer pauma», que implica arrancar les fulles que surten del margalló. Això es fa entre els mesos de juliol i agost, que és quan la planta està més tendra. La resta de processos relacionats amb l'elaboració de llata i els diversos objectes resultants del treball amb la pauma no estan relacionats amb un marc temporal concret. Antigament coincidia amb les èpoques de menys treball al camp o bé es compaginava fent la llata a les nits. Actualment aquesta activitat no està tampoc relacionada amb un marc temporal concret, tot i que durant el temps de major presència i realització de fires al territori és quan els artesans elaboren o preparen el major nombre d'objectes per a la seva venda i exposició; això és entre la primavera i la tardor.

Descripció:

Descripció general: 

La pauma o margalló (Chamaerops humilis) és una planta de la família de les palmeres i té la particularitat que és l’única palmera d’origen europeu. Té unes fulles en forma de ventall i cada fulla està formada per fulles fines i allargades, que juntes formen el ventall una vegada madura i s’obre la fulla i pren la imatge característica. La fulla surt del centre del tronc, l’ull, tancada, de l’ull i sent de color groc, és una vegada creix i li toca la llum del sol que es torna verda i s’obre.

A les Terres de l’Ebre aquesta planta creix des del nivell del mar fins a 800 metres d’altitud i, tot i que està dispersa per tot el territori, actualment és molt present al paisatge dels Ports i de la serra del Montsià.

La presència d’aquesta planta a les Terres de l’Ebre és i ha sigut clau per comprendre part de la relació de la comunitat amb el seu entorn. L’aprofitament de matèries primeres, que ofereix l’entorn per a l’ús i benefici de la comunitat, representa i remet a parts clau de la convivència i relació amb l’entorn més pròxim. Ha representat, i en certs casos continua representant, la pervivència d’una economia domèstica, de complement i exercida majoritàriament per mà femenina.

La recuperació del treball de la pauma, com es coneix a les Terres de l’Ebre la palma, actualment està lligada a un procés conscient per part de la comunitat com d’algunes institucions de recuperació i salvaguarda d’aquest coneixement. Una acció de salvaguarda que no es realitza exclusivament des d’una visió estàtica de recuperació de la memòria sinó que pretén actualitzar l’ofici i tornar-lo un element de referència i un vector que activi certs sectors de la producció local.

En aquest sentit i amb diferent àmbit d’influència s’identifiquen dues línies de treball amb  objectius diversos i que a vegades conflueixen i altres avancen en paral·lel. Una de les línies de treball està representada per les entitats, majoritàriament de dones, que treballen la llata i s’associen per canalitzar la participació en les fires artesanals del territori. Entitats com l’Associació de la Llata del Perelló o Associació d’Artesans La llata de Rasquera o l’Associació de Dones dels Reguers, que participen a les fires d’artesans i utilitzen la parada de l’associació com a canal per vendre aquells objectes que elaboren amb pauma els membre de l’associació. Entitats que en el seu model de funcionament manté part de la dinàmica pròpia de l’ofici de llatadores, és a dir, un ofici d’àmbit domèstic que és un complement econòmic. La principal diferència és que ara no elaboren ni venen només objectes relacionats amb l’àmbit agrari, com els cabassos, sàries, cistells, senalles, estores o sarrons, o si ho fan tenen més una funció decorativa que productiva.

La major part d’aquestes entitats estan formades principalment per dones que la major part superen els seixanta anys i en molts casos recuperen l’ofici un cop jubilades i altres no l’han deixat de practicar però li busquen sortida econòmica actualitzada. 

Aquest col·lectius s’aprofiten o es recolzen en aquesta proposta local (institucional i civil) de recuperació o salvaguarda que ve lligada a revalorització dels productes artesanals i de producció local. És en aquest context, de fires del producte (de l’aiguardent a Prat de Comte, el rovelló a Alfara de Carles o els Reguers o la cabra blanca a Rasquera) o d’artesans (Pinell Art al Pinell de Brai o de les fibres vegetals a Mas de Barbarans), on són presents aquestes entitats i col·lectius. Tot i la presència majoritària de les entitats tipus associatiu les llatadores no sempre s’organitzen formalment. En aquests casos, quan la institució organitzadora exigeix el compliment de les obligacions fiscals a les dones que participen de manera individual, deixen de participar a les fires o s’ajunten en alguna entitat per evitar aquest tipus de traves legals a l’hora de vendre el seu producte.

Entitats o llatadores a títol individual organitzen parades dels productes que han elaborat a casa o al local de l’entitat. Aquestes artesanes continuen fent bona part dels treballs que implica l’ofici de llatar tal com l’han après de les generacions anteriors. Això implica, o comprar o anar «a fer la pauma», com es diu al fet d’anar entre els mesos de juliol i agost a les zones on hi ha el margalló i, a ple sol, perquè així s’arrenca més fàcilment, arrancar les fulles de l’ull del margalló. Aquestes són les més tendres i les que mantenen el color blanc perquè encara no han fet la maduració. Tal com ens diuen, sempre es procura deixar-ne alguna perquè continuï creixent l’any següent. Per fer la pauma també podien utilitzar una falç en els casos que també s’agafi la fulla verda i ja oberta de l’exterior. Aquests casos, però, són menors; habitualment s’arrenca amb les mans.

Una vegada s’ha fet la pauma, aquesta s’estén al terra de l’era o d’un lloc pla on s’assecarà o solejarà. Aquest procés pot durar entre 20 i 30 dies i depèn del sol; s’ha de vigilar per anar tombant-la a la vegada que s’ha d’evitar que pugui mullar-se (durant aquesta fase de l’assecament) perquè la fulla es faria malbé. Una vegada assecades es protegeixen guardant-se. Això és a un espai airejat però no humit, antigament les golfes o trespol, l’espai que queda entre el sostre de les habitacions i la teulada.

Un cop seques, quan s’ha de treballar la fulla s’han d’escaldar, vol dir posar en remull. El fet d’escaldar implica que l’aigua està calenta i accelera el procés. L’objectiu de mullar-les és facilitar el posterior treball amb la fulla estovant-les i que no es trenquin.

A continuació s’embrina. Això implica la separació dels brins. La fulla de la pauma està formada per brins (fulles allargades i primes) ajuntades entre si. Embrinar o esbrinar implica separar-les a la vegada que es fa la classificació segons l’ús posterior. Les més fines (dels laterals de la fulla grossa) serviran per fer cordill o cordell o llata per un tipus d’objecte o altre. Separats els brins el procés següent que encara continua fent-se és escoellar o espurtxonar (també sentit al Pinell de Brai). Això implica, amb les tisores de podar o si encara es conserva el tallant o talla (un tros de fulla de corbella o falç incrustat a una fusta plana que es posa a terra), tallar el tronxo o tronc que té la fulla. És la part del mig de la fulla el que fa d’unió de les fulles amb el tronc.

Aquesta feina implica treballar amb els brins per tenir-los preparats per llatar. En el cas que aquests s’assequin de nou podrien tornar-se a humitejar i protegir-se amb un drap perquè mentre es treballa no s’eixuguin.

Una vegada preparats els brins s’inicia el procés d’elaboració de la llata. La llata és el nom que rep la peça resultant del trenat dels diversos brins trets de la fulla de la pauma. La llata té una amplària variable que depèn del número de cameres (les cameres són les files de brins que es trenen entre si). La més estreta és la de quatre cameres, que té la llata de puntetes i no més de cinc centímetres d’ample, i la més ampla és la llata de tretze utilitzada per a les sàries, de prop de 15 centímetres d’ample. També la llargària és variable i depèn de l’objecte a realitzar. La llata es mesura per braçades; una braçada és la distància que hi ha entre les puntes dels dits amb els braços estesos; per exemple, un cabàs per plegar olives necessita set braçades de llata i un cabàs de taronger, onze. Actualment pel tipus d’objectes que es realitza la llata té unes mesures menors, menys cameres i menys braçades; antigament per fer una sàrria feien falta fins a 28 braçades.

El nom de l’ofici el dóna l’acció de fer la llata, llatar. La llata és la base de qualsevol peça que s’elabori amb pauma i té la funció de fer de teixit. Aquesta llata després depenent de l’objecte pren una forma i s’uneix cosint les bores entre si, però tot i les diverses formes, amplàries o llargàries de la llata és l’element comú entre tots els objectes elaborats amb pauma. Llatar o fer la llata implica prendre diversos brins i trenar-los entre ells; habitualment són nombres senars nou o tretze —exceptuant el cas de la llata de puntetes, que són de quatre. S’agafen els brins que han de formar les cameres i es posen en forma de creu i es dobleguen per la meitat. En iniciar la llata un cop feta la creu i doblegats els brins han de quedar (si és de 9 cameres) quatre cameres dirigides o mirant cap a l’esquerra i les altes cinc cap a la dreta —la novena és la que trena. S’agafa la camera de l’extrem (del costat on n’hi una més) i es gira cap a l’interior i es trena amb les quatre del seu cantó. En trenar-se el que fa és fer passar la fulla o bri per avall de la que té contigua i la següent passar-la per damunt, de manera que queda així trenada. Aquesta camera trenada amb les quatre cameres del seu cantó se situa mirant cap al cantó oposat, tot fent que a l’altre cantó ara hi ha cinc cameres. A continuació, amb la camera de l’extrem oposat es realitza el mateix procés, es gira perquè treni amb les quatre cameres que estan al seu costat i acaba ubicada amb el grup de les que estan dirigides cap a l’altre cantó. Aquesta acció es va repetint i el que s’aconsegueix és sempre que la llata creixi recte en paral·lel, de manera que es trenen entre si totes les cameres. Quan la camera arriba a la punta de la fulla o brins, que és més estret, s’afegeix una altra fulla o bri i es continua trenant. Aquest procés s’acaba quan la llatadora entén que té prou llata per fer la peça en concret que ha decidit fer.

Una vegada la llatadora té la mesura en braces de llata que precisa ha de fer el cordill o cordell. El cordell ha de servir per cosir la llata entre si. En girar la llata i donar-li la forma que necessita l’objecte amb els punt de cordill (cosits) la forma queda fixa. Per fer el cordell s’agafa un bri i es parteix en dos sense acabar de separar-se amb els dits de la mà i es cargola, com passa amb la llata. Quan s’acaba la fulla s’afegeix entrelligant-la de tal manera que quedi unit amb el que s’havia iniciat. El cordill també es farà tan llarg com es necessiti. 

Amb les braces de llata necessàries i el cordill fet s’inicia el procés de cosir per l’elaboració de l’objecte que s’estigui confeccionant. Per a aquesta acció s’utilitza una agulla saquera o una agulla plana que ha de facilitar el pas l’agulla i el cordill entre la llata. El primer que es realitza és el cul de l’objecte. Es compten els punts que són el referent per fer el primer gir de llata a partir del qual s’inicia la volta. Per prendre d’exemple un cas pràctic, partim d’un cabàs de plegar olives —cas que ens van explicar Alfara de Carles. Es compta fins a quinze punts de la punta d’inici de la llata per fer el gir i iniciar el cosit. Depenent de la funció del cabàs, que implica una mida o forma diferent, la base o cul té més o menys braçades. El cas del cabàs de plegar olives per al cul s’empren quatre braçades de llata i tres per fer els laterals (7 braçades en total). En el cas del cabàs de taronger el cul és de cinc braces de llata i la resta són per al lateral. 

Una vegada definit l’inici del cul i el gir es comencen a fer els punts que han d’unir la llata entre si. Fer el punt implica unir les vores entre si i deixar-les fixes. Es posa un marge sobre l’altre de tal manera que quan es fa el punt amb el cordell el punt uneix les dues vores. El punt es va fent amb l’agulla saquera i seguint la forma que se li dóna a la llata. La llatadora s’ajuda de les mans per fer les voltes que dóna la forma al cabàs. Primer dóna la forma amb les mans i després fixa amb el punt de cosit.

El tipus d’agulla, el gruix i la quantitat de cordill i l’amplària i llargària de la llata variarà depenent de la mesura de l’objecte i la funció. Una bossa de mà, unes arracades, un punt de llibre, un penjoll, una polsera, són objectes que necessiten quantitats diferents de llata i de fil. Actualment es combina la pauma amb altre tipus de materials com el cuir si es fa una senalla o metàl·lics per a peces de joieria.

En el cas que es facin peces encara tradicionals, com els cabassos, el següent pas és envorar. Amb els brins i ajudades amb l’agulla es fa passar el bri que el que fa és reforçar l’acabat com a la vegada aportar un valor estètic a la peça. La pauma depenent la finalitat també es tenyeix; sovint per fer les vores s’utilitzava i continua utilitzant pauma tintada. A continuació es posen les nanses. Aquestes estan fetes caragolant entre si dos o tres cordills gruixuts. Dependrà de la funció del cabàs que les nanses siguin més o menys gruixudes. La nansa es lliga al marge superior del cabàs fent passar els cordills caragolats entre la llata.

Finalment, amb les tisores la llatadora talla les puntes o metxes dels brins que queden sortint de la llata; es coneix com esmetxar. Aquest procés actualment és gairebé imprescindible principalment per l’alt valor estètic de els peces. La peça, arribat aquest punt, es considera acabada i pot ser venuda o baratada.

Les tècniques i sabers associats al treball de la llata es mantenen tot i el canvi de funció dels productes finals elaborats. Actualment els cabassos o les senalles tenen una funció diferent i no relacionada amb la producció agrícola i moltes d’aquestes peces assumeixen més un valor decoratiu o d’ús de la llar.

Per tant, veiem com aquestes entitats aconsegueixen en la seva acció mantenir actiu el coneixement. No obstant això, és la transmissió, en el context del treball associatiu, la que no està assegurada. Aquests col·lectius de dones que funcionen mitjançant la via associativa reprodueixen un model d’economia domèstica però amb el factor que no es reprodueix el model de transmissió informal i intergeneracional que tradicionalment existia dins de la unitat familiar.

És en aquest sentit i seguint el que s’ha plantejat com a dues línies de treball amb la pauma que actualment podem trobar a les Terres de l’Ebre que es construeixen noves propostes a llarg termini. Tot i que en part són continuïtat del model tradicional que representen els col·lectius associats descrits, sovint van en paral·lel i són escasos els espais on coincideixen —un cas n’és el Fibracampus de Mas de Barberans. En aquest sentit són artesans que s’allunyen d’aquest model domèstic i treballen amb generacions joves que sense perdre el caràcter identitari i relacional amb la memòria col·lectiva reformulen el treball amb la pauma. Alguns casos són accions que es fan des de l’àmbit públic amb l’objectiu de dinamitzar l’activitat com a recurs de desenvolupament local i altres són artesans des d’una iniciativa personal. En aquesta línia s’ha de situar l’acció a espais com el Centre de Desenvolupament Rural, Museu de la Pauma a Mas de Barberans o artesans que recuperen la pauma com una matèria d’ús actualitzat per a les seves creacions, o la participació d’alumnes de l’escola de Disseny d’Amposta en un procés d’aprenentatge de les tècniques de llatar i aplicar-les a l’elaboració de productes de disseny. Són el reflex de l’altra línia de treball amb la pauma al territori, on les accions no estan dirigides exclusivament a la recuperació, acció ja resolta, sinó a l’actualització mitjançant la transmissió i refuncionalització.

Per tant, s’identifiquen actualment al territori una línia de treball amb la pauma, que és la continuïtat del model passat on a poc a poc se li donen nous usos i productes amb la pauma però sense modificar el model i context de treball. Paral·lelament, però, hereu d’aquestes dones, s’activa mitjançant el suport de les institucions públiques, com el cas del Consorci de Comerç Artesania i Moda de Catalunya i el projecte Oficis Singulars en l’àmbit nacional i més local, el del Museu de la Pauma. Intervencions continuades com la que representa l’acció del museu actualment s’ha convertit en vertebradora dels projectes a les Terres de l’Ebre no només de pauma sinó amb fibres vegetals.

Història i transformacions de l'element: 

A les Terres de l’Ebre hi ha constància, gràcies a les empremtes d’estora trobades a un fragment de ceràmica a les excavacions de Cova Cervereta (Vinallop-Tortosa), del treball de la pauma des de l’època del calcolític bronze. En aquest cas, l’anàlisi arqueològica va demostrar l’ús de la variant local de pauma, el margalló, i també va constatar l’ús d’una tècnica coneguda com cosida en espiral, que implica:

«[…] entrellaçar uns grups d’elements fixos i paral·lels mitjançant l’acció d’altres que hi són perpendiculars, però amb la particularitat que aquests últims hi giren en espiral.»

(Forcadel Vericat, T. / Villalbí Prades, M.M., 1999: 46)

El clima i l’entorn natural afavoreixen en un sentit, el de la presència de la planta al territori, la continuïtat d’un ofici que arriba al segle XXI amb transformacions, no tant en els seus processos tècnics sinó en la seva funció, ús social i productiu i que durant el segle XX va ser un element clau en l’economia domèstica de la zona documentada.

Juntament amb les necessitats pròpies, l’elaboració d’objectes i recipients diversos per al transport i emmagatzematge, es converteix en un recurs econòmic que permet fer rendible un coneixement transmès dins de la mateixa comunitat i família. El manteniment d’una economia domèstica i femenina que permet adquirir béns de consum no produïts per la mateixa comunitat, facilita l’expansió d’aquest ofici en zones lligades a un model de subsistència depenent del camp i del bescanvi o baratar. No obstant això, també durant bona part del segle XX la llatadora es converteix en un ofici amb un alt grau de dedicació més enllà del complement del treball agrari. En diversos pobles com els Reguers, Alfara de Carles i Paüls, el treball amb la pauma té una continuïtat remunerada lligada a les cooperatives (El Porvenir 1921-1937) o l’empresa La Industrial Palmera (1921-1988), ambdues ubicades als Reguers, que durant anys van fer de l’ofici de llatadora un procés més industrialitzat que necessita matèria primera i molta mà d’obra. Pepa Subirats ho documenta a l’article: «El treball de la Pauma als pobles del Parc Natural dels Ports»:

«La Industrial Palmera era una empresa que es dedicava a la comercialització de productes de pauma fundada abans del 1921 i que va durar fins al 1988. Importaven la pauma bàsicament d’Andalusia —Sevilla, Carmona— i també de la província d’Alacant —Gata de Gorgos i Pedreguer. Arribava la pauma a Tortosa amb el tren, vagons sencers de pauma, i la pujaven als Reguers amb un camió. Emmagatzemaven la pauma i les treballadores dels Reguers la compraven i feien cabassos. En èpoques de forta demanda, com va ser entre els anys 1950 i 1960, necessitaven molta mà d’obra i la buscaven fora del municipi. Aquesta mà d’obra la trobaven als pobles on el treball de la pauma era tradicionalment una font important d’ingressos: Paüls, Alfara de Carles, Mas de Barberans i, excepcionalment, Rasquera

Seguint la mateixa autora, l’any 1954 al poble dels Reguers, tot volent donar continuïtat a la cooperativa El Porvenir, que havia tancat el 1937, es crea la Unión Agrícola de Artesanos Capaceros, que segueix un model empresarial i cooperatiu comú de l’època caracteritzat de sindicalisme vertical, aquesta es manté activa fins al 1960.

Durant tot el segle XX la producció i l’ofici de llatadora serà clau per l’economia familiar dels pobles de Mas de Barberans, els Reguers, Alfara de Carles, Paüls i Rasquera. Aquesta dependència és tant pel lligam amb les empreses o cooperatives que hem vist havien sorgit als Reguers o també pel paper dels venedors ambulants o mitjancers. La figura del mitjancer com a persona que portava pauma i s’enduia els objectes elaborats que vendria per altres zones o simplement que cobria la demanda i comprava o baratava. El mitjancer anava per les poblacions dels Ports, el Baix Maestrat i el Matarranya i definia així també unes relacions d’intercanvi i comerç més enllà del territori ebrenc sinó el que tradicionalment ha sigut la diòcesi de Tortosa.

També aquest ofici està relacionat amb els rogles de llatadores com a espai socialitzador principalment femení. Les dones es reunien per treballar a la porta d’una casa o esplanada. Un espai ocupat principalment per dones. Espai que a la vegada servia de transmissió de l’ofici a les xiquetes en sortir de l’escola, com ens explicaven a Alfara de Carles, on s’aprenia primer a fer els cordell, abans no s’iniciava la següent fase de llatar o cosir. Hi havia una transmissió oral transgeneracional de caràcter informal dins de la mateixa unitat familiar que va assegurar fins a l’últim quart del segle XX la continuïtat de l’ofici. Aquest procés es trenca o transforma en el moment que els objectes elaborats amb pauma són relegats per altres matèries primeres, canvia també el model de producció agrari i canvia el model socioeconòmic, que fa que l’elaboració d’objectes amb pauma deixi de ser necessària i en molts casos en comparació una feina relativament poc gratificada.

És el canvi en la matèria primera, la introducció dels productes derivats del petroli, el que fa desaparèixer, en un marge de temps molt breu, un dels principals usos i funcions dels productes elaborats per les llatadores, els recipients per transportar i emmagatzemar productes agrícoles que eren fins llavors els més demandats. Cabassos (diverses mides i modalitats), sàrries o estris per pesar queden en desús per l’abaratiment i duració dels productes derivats del petroli, amb tota la gamma de plàstics.

Sàrries, cabassos, senalles, són exemple d’objectes adaptats a les necessitats de cada espai i producte, com passava amb altres recipients elaborats amb diversitat de matèries com la terrissa utilitzada habitualment per al transport de líquids. S’elaboraven seguint les necessitats concretes i d’aquí l’existència de diversos models de cabassos i altres recipients. Per això fins a l’arribada i posterior expansió del petroli i els seus derivats, les fibres vegetals i a les Terres de l’Ebre, com la pauma, eren el material més accessible i resistent. En general un procés de trasnformació que incideix a les fibres vegetals i altres matèries primeres que també s’utilitzaven per a l’elaboració de recipients per al transport de productes líquids i sòlids.

Les principals transformacions relacionades amb l’ofici de llatadores està relacionat amb el context de producció, el tipus d’objectes que s’elaboren i el model de distribució i consum. Exceptuant la matèria primera i les tècniques que s’han pogut recuperar o mantenir, els altres elements s’han transformat o estan en procés de transformació.

Com s’especifica a cada apartat en particular els canvis estan lligats a una actualització d’ús i funció. Actualitzar i fer funcional un coneixement per evitar que desaparegui. Les fires d’artesans, els museus o botigues especialitzades de joieria o productes artístics substitueixen els mitjancers o el baratar d’objectes de pauma per altres productes de consum.  

Els productes elaborats amb pauma desapareixen gairebé per complet de l’àmbit agrari i es converteixen en objectes de decoració o d’ús de la llar o en les noves formes de disseny i usos que sorgeixen fruit de processos creatius. Canvia el model de treball i els rogles de llatadores avui poden observar-se en recreacions específiques però no és un costum que s’hagi mantingut. 

Processos i preparatius: 

Recol·lecció / Anar a fer la pauma. Treball manual que implica anar a zones on hi ha pauma i recollir-ne. Es fa als mesos de juliol i agost. Antigament tota la família hi participava en la recollida de les paumes i podia implicar desplaçar-se durant uns quants dies al paumeral per recollir-ne suficient. Això, si era una zona privada, implicava la necessitat d’arribar acords amb el propietari monetaris o material. Actualment pot comprar-se o també anar a fer-se. És en aquesta fase on habitualment participaven homes, coneguts coma paumeros o palmeros

Solejar / Assecar. Un cop tallades es formen manolls i feixos que arribats al poble s’escampen al sol per tal de blanquejar-les durant uns 20-30 dies, dependrà del sol. En aquesta fase és important que no es mullin perquè si no es faria malbé.

Escaldar / Banyar les paumes. Les paumes resseques no es poden treballar; posades en contacte amb aigua calenta aconsegueixen la suavitat necessària.

Esbrinar / Embrinar. Procés de separació dels brins de la fulla. A la vegada que se separen, es classifiquen pel seu ús. Els més petits i estrets, que aprofitarem per fer les cordes i fil. Els altres més amples i llargs se separen un per un i formarem els garbons o manolls amb els quals farem la llata.

Escoar / Escoellar. Una vegada els brins són reblanits i embrinats els peciols o tronxo del margalló es talla.

Llatar. Llatar implica trenar els brins entre si amb l’objectiu de crear un teixit o llata. Els brins es trenen, la llata està formada per cameres; habitualment un nombre senar de cameres i el més comú antigament de 9 o 13. En iniciar-se la llata es realitza una creu que posiciona les cameres, cinc dirigides cap a l’esquerra i quatre cap a la dreta; s’inicia el trenat amb el cantó que en té cinc robant el bri o camera que és a l’extrem. Aquest gira sobre si mateix i es trena passant per avall i per amunt de manera intercalada, amb les quatre cameres que té al seu cantó. A continuació es repeteix el mateix procés amb la camera o bri de l’extrem oposat, que una vegada trenat l’anterior ara té cinc cameres. Aquest procés es repeteix, tot afegint els brins necessaris depenent les braçades que es necessiten de llata.

Cosir. Amb una agulla plana s’inicia el cosit entre les vores de la llata ajuntades entre si. S’inicia el cul i es conten 15 puntades per iniciar el gir que ha de començar el cul o base del recipient. Es marca, al girar la llata, un rectangle o una circumferència depenent de les necessitats de cada objecte. Tant el nombre de punts comptats abans d’iniciar el gir de la llata i el punt del cosit  com la forma que pren el cul dependrà de l’objecte dissenyat.

Envorar. La vora  es fa amb un bri enfilat a l’agulla i aquest va envoltant la part superior del recipient tant per reforçar la vora com per donar-li un valor estètic.

Decorar. Fases que implica treballs diversos amb el bri de pauma, fer flors, llates de puntes o altres filigranes amb la pauma que s’afegeixen com element decoratiu mitjançant un punt de cosit a la peça.

Actualment, en processos de joieria o altres elements d’ús decoratiu o estètic, s’encolen o es busquen tècniques de subjecció diverses sobre bases metàl·liques o d’altres materials. Són coneixements relacionats no tant amb la pauma sinó amb la combinació de la pauma amb altres materials.

Matèria primera: 
Distribució/consum: 
Baratar o bescanviar, junt amb la venta, havia sigut tradicionalment, a la zona dels Ports i de la Plana, una de les maneres de distribució d'objectes de més ús, com els cabassos i les sàries. Tot i que és una acció, la de baratar, que no ha sigut exclusiva ni d’un tipus d’objectes (també es baratava amb objectes de terrissa) ni d’un grup, podien fer-ho en primera persona el productor o mitjançant la figura del traginer o mitjancer, a la zona dels Ports i amb objectes elaborats amb pauma l’acció de baratar va ser una acció comú a llarg del segle XX. Com ens expliquen Elsa Ferré, Montse Gellida, Pepa Subirats i Josep Maria Ventura a l'article «Els camins del baratar», principalment, eren garrofes i patates el que els veïns de Mas de Barbarans intercanviaven pels cabassos o sàrries, tot i que no exclusivament. En aquest sentit Pepa Subirats ens especifica a l’article «Inventari de peces fetes amb pauma a Mas de Barberans. Aproximació a l'intercanvi de peces de pauma per altres productes: Baratar» (vegeu llista de recursos) que no tots els productes eren utilitzats per baratar, el sarró (amb les seves variants, de carro, de peix...), fundes o estores no es feien per baratar sinó per ús personal. Altres objectes com les diverses tipologies de sàrries i cabassos eren tant per a l'ús personal com per a baratar. El cabàs de taronger es feien exclusivament amb l'objectiu de baratar i/o vendre i a la vegada hi ha una sèrie de productes fets per al consum propi o per a regalar: una panereta, un cosidor, balencetes de puntetes. Objectes, aquests últims, d'una confecció més fina per la delicadesa o en alguns casos menys complexa, però sense sortida comercial i que contràriament actualment són molts dels que s’exposen a les parades actuals de les artesanes de pauma a les fires artesanals. Tot i la diversitat d'objectes podem observar com l'ús i la relació directe amb el sistema productiu local afavoria la distribució i consum d'un producte i a últimes la seva especialització com el cas del cabàs de taronger. L’existència del model del bescanvi o baratar per a matèries primeres i/o aliments s’accentua en el temps de la postguerra i és el reflex d’un model de distribució i consum preindustrial que per les característiques contextuals s’allarga, cada cop més residual, fins els anys setanta del segle XX. Actualment el sistema de distribució i consum passa per les fires d'artesans o dedicades a la promoció d’un producte local. Productores locals o entitats dedicades al foment de l'activitat exposen a la vegada que venen alguns productes. Cabassos de diferents mides i amb motius diversos, per criatures, per guardar llenya o revistes i altres productes no relacionats amb l'àmbit agrícola, estores i cada cop de manera més evident objectes de joieria o de caràcter ornamental. Encara que hi hagi casos d'artesans que han introduït la pauma com a material per l'elaboració d'objectes que es venen de manera particular, actualment a les Terres de l'Ebre la major part de la distribució i consum d'aquest tipus d'objectes es fa mitjançant o les fires artesanals o el contacte personal amb la persona i per encàrrec. El consum ha deixat en un segon pla tot el relacionat amb l'àmbit agrícola i s'ha centrat en productes de decoració o d'ús de la llar i també objectes que augmenten el seu valor també per l'element estètic com joies, bosses de mà o productes similars.
Oficis/Coneixements tècnics: 
Els principals coneixements relacionats amb l'elaboració de llata i dels productes corresponents per una part estan relacionats amb les característiques dels diversos objectes que s’elaboraven per a l'ús agrari. Les mesures de cada producte i les tipologies de possibles productes. En la confecció, la necessitat de conèixer el nombre de braces per objecte: per exemple el cul de cabàs de taronger té cinc braces i el de plegar olives o garrofes quatre o la forma de l’objecte. La major part dels objectes que s'elaboraven estaven relacionats amb diferents oficis o activitats productives; per tant, calia conèixer les diverses mesures i formes i la funció que tenia per tal que fossin útils. Com podem veure a l’«Inventari de peces fetes amb pauma a Mas de Barberans. Aproximació a l'intercanvi de peces de pauma per altres productes: baratar» mencionat en el camp de Distribució/Consum, hi havia diversitat d'objectes segons cada àmbit, el treball artesanal del pa, elaboració del mandongo, el treball tèxtil, per guardar les eines i altres béns del pagès o de pastor. Altres coneixements tècnics relacionats són els referents a les diverses fases del treball de llatadores explicat al camp tècniques i processos.
Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 
Formes organització social / Organitzacions formals o informals: 
Actualment algunes de les llatadores s'organitzen com entitat associativa, com el cas de Rasquera, Mas de Barberans, els Reguers o el Perelló. En aquest sentit aquest model d'organització no té un objectiu explícitament laboral sinó de salvaguarda de l'ofici i transmissió. Dins l'àmbit laboral pel model d'elaboració i àmbit de producció s'ha considerat habitualment un ofici de caràcter domèstic. L'estructura o forma organitzativa per la qual quedava regit és l'organització familiar. El paper de la dona era clau, i ho continua sent, per la transmissió informal dins de l'estructura de la família. La distribució i venda també estava lligada a la unitat familiar. Seguint les dues línies definides a la descripció general. Un és el cas de les dones que ho treballen com activitat complementària i que per una part encara continua sent un ofici lligat a l'àmbit domèstic. Són dones que s’han organitzat en associacions o entitats que tant permeten organitzar espais de treball com el suport i aixopluc per la comercialització del producte a la vegada que és una eina de salvaguarda del coneixement. Per això en part mantenen aquest caràcter de treball domèstic pel que fa a la confecció del producte però en la distribució assumeixen el model associatiu. Per a aquestes dones l'associació com a espai de trobada sembla substituir els rogles de dones a les portes de les cases que llataven. En el cas del rogles eren sens dubte una forma d’organització de treball informal per a la producció i la diferència és que les associacions són per a la distribució. Per altra banda els nous actors socials que estan aprenent l’ofici no tenen un model o forma d’organització social definida. No són associació i no reprodueixen el model de treball domèstic. Són en general artesans que no estan dedicats exclusivament a aquest producte i es dediquen a l’elaboració d’objectes d’artesania, joieria i ornamentació de manera professional sense un model organitzatiu fix o definit per les característiques del treball amb la pauma.
Participants/Executants: 
Tot i que actualment hi ha un procés de transformació i actualització que té diversos participants i executants, existeix encara una generació d'executants que és en la seva majoria dones, en bona part majors de 60 anys. Són les persones que han recuperat o continuat l'ofici tal com l'havien rebut de la generació anterior i que estava relacionat a l'àmbit domèstic i femení. També artesans que no treballen de manera exclusiva amb la pauma però que la introdueixen a les seves elaboracions com un material més seguint les tècniques apreses de les dones llatadores.
Ús i funció: 
Precisions ús i funció: 
L'elaboració de productes amb llata ha tingut tradicionalment una funció productiva. Fossin per vendre o per a ús personal, la llata era la base dels objectes utilitzats per al transport, utensilis de la llar, pesos i mesures, eines de pastors i pagesos o objectes per l'elaboració artesanal de productes tèxtils. Actualment aquesta funció productiva continua tenint-la per la persona que fa la llata però la funció dels objectes elaborats ha sofert algunes variacions. Continuem trobant els utensilis de la llar, per a l'elaboració de tèxtils, però respecte als objectes de mesura, pes i transport i per a eines de pagès o pastor, si es fan, són per encàrrec o variant-ne l'ús i la mesura. Sàrries de decoració o amb la mateixa forma però d'ús decoratiu i més petites. Paral·lelament i lligat a la reactualització del treball amb la llata, apareixen nous objectes d'ús divers, tant decoratiu com estètic personal, joies, polseres, collars i altres adaptacions pensades des de les necessitats actuals.

Salvaguarda:

Transmissió: 
El model de transmissió ha sigut tradicionalment de caràcter familiar i informal, era durant la pràctica i elaboració dels diversos objectes que se n'aprenia. Els menuts començaven embrinant o fent cordell i a poc a poc s'iniciaven amb la llata de puntetes, amb 4 cameres, per acabar practicant amb la de 9 i 13 cameres. Aquest procés de transmissió actualment ha desaparegut o no està generalitzat. Actualment hi hauria dues possibles vies de transmissió amb efectivitat dispar. Per una part les entitats de dones i associacions de llatadores que tenen entre els seus objectius mantenir el coneixement; no obstant això, la principal carència està definida per l'escassa participació de noves generacions en aquests col·lectius, escàs que no nul, però no n'assegura la transmissió ni la continuïtat de l’ofici. L'altra via està definida per les institucions o centres de desenvolupament rural com el del Museu de la Pauma de Mas de Barberans. L'acció d'organització i coordinació de tallers i projectes diversos amb alt grau pedagògic tant amb escoles rurals com amb escoles professionals com la de Disseny i Art d'Amposta és l'actual model de transmissió. En aquest cas el centre dinamitza la transmissió mitjançant l'establiment de relacions entre llatadores (algunes d'entitats locals) que continuen mantenint el coneixement, i els centres institucionalitzats o els col·lectius interessats. Juntament dins del mateix espai del centre es realitzen els tallers de transmissió.
Viabilitat / Riscos: 
Les viabilitats de l'ofici estan relacionades en la capacitat de recontextualitzar la producció i trobar nous usos per aplicar al treball amb la pauma. Campus, fires, projectes coordinats entre llatadores i entitats formatives, són aspectes que afavoreixen la seva viabilitat. Com a riscos principalment la falta d'una generació que més enllà de moments esporàdics s'interessi per aquest model de treball artesanal. Les persones que ho mantenen com herència directa i que formen part de les diferents entitats mencionades són grans i exceptuant casos concrets no hi ha per part d'aquestes persones un procés de transmissió conscient. La desaparició de les llatadores de major edat és el principal risc junt amb la no actualització dels productes a les noves necessitats.
Valoració de l’individu / grup / comunitat: 
La relació amb la memòria de la comunitat, però en especial amb la de la dona, és clau si tenim en compte que són oficis que pel seu caràcter domèstic i femení habitualment quedaven en un segon pla, relegats a economia complementària. La recuperació del coneixement i valorització de les dones que ho treballen ha permès primer un reconeixement a l'individu i en segon pla un progressiu reconeixement comunitari del col·lectiu de llatadores identificant-lo amb el tot de la comunitat.
Mesures de salvaguarda preses pel grup/comunitat: 
La creació del Centre de Desenvolupament Rural Museu de la Pauma de Mas de Barbarans ha sigut la inversió i la mesura pública més rellevant per a la salvaguarda de l'ofici i el coneixement relacionat amb la pauma. Des d'aquest centre les activitats, ja mencionades, formen part de la política de salvaguarda, recuperació, difusió i actualització de l'ofici. Paral·lelament els municipis i les entitats locals de dones i llatadores com la de Rasquera, els Reguers i el Perelló són entitats que, en diversos nivells, en la seva actuació i participació per les fires i possible organització de tallers locals, duen a terme un procés de salvaguarda. En un altre àmbit de caràcter normatiu els reconeixements com artesans i com a Ofici Singular també és per part de l'administració pública una mesura de salvaguarda.
Protecció jurídico-administrativa / reconeixement patrimonial (altres): 

Recerca de l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya. Modalitat Documentació 2006-2007: El treball de la pauma als pobles del Parc Natural dels Ports. Grup de Natura i Tradició Lo Teixet. Investigadora principal: Pepa Subirats Rosiñol.

Recursos associats:

Fitxer d'àudio relacionat: 
Vídeo (online): 

Informació tècnica:

Data realització : 
dijous, October 27, 2016
Actualitzacions de la fitxa: 
dijous, October 27, 2016
Investigadors: 
Validador: 
Espuny, Elena
Folch Monclús, Rafel
Queralt, M.Carme
Participació del grup o comunitat en l'aportació de dades: 
Per a la realització d'aquest registre s'ha tingut en compte la informació obtinguda del Centre de Desenvolupament Rural Museu de la Pauma de Mas de Barberans i paral·lelament s'ha entrevistat a llatadores del Pinell de Brai, Paüls i Alfara de Carles. L'existència d'estudis recents en referència a la memòria i treball de la Pauma a les Terres de l'Ebre en el marc de l'Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya de Pepa Subirats «El treball de la pauma als pobles del Parc Natural dels Ports» (IPEC - Documentació 2006-2007) ha sigut també un referent per a l'elaboració del registre.
Redactor/a de la fitxa: 

Interpretació [ètic]:

Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica: 
Durant tot el registre s'ha evidenciat un dels processos clau i que ha implicat un canvi tant en la percepció simbòlica com socioeconòmica: la recuperació i actualització d'un coneixement que estava a prop de desaparèixer. Des de la perspectiva simbòlica ha existit un procés de recuperació que anava associat no només a recuperar un coneixement tècnic o ofici sinó que ha sigut la via per reconèixer un col·lectiu que habitualment havia quedat relegat dels processos de reconeixement històric comunitari. És el saber de la dona i el paper que ha tingut en l'economia familiar i desenvolupament de la comunitat, el que mitjançant l'estudi i salvaguarda del treball de la llata es recupera. Posar l'accent en l'ofici de llatadores és activar i permetre que la comunitat reconegui de manera oberta la rellevància de la dona com agent socioeconòmic actiu i clau en el desenvolupament de la comunitat. Junt amb aquest procés hi ha una voluntat de què aquest saber i ofici, ara sí, també el coneixement tècnic, sigui una eina endògena per activar una de les branques del sistema productiu artesanal. Fer evident que el canvi de productes resultants de la llata, per així dinamitzar nous mercats on oferir i valorar els productes elaborats amb pauma, és necessari per continuar i no perdre aquest ofici. Aquest canvi és per tant clau per comprendre en treball amb la pauma com una eina de desenvolupament socioeconòmic local. Finalment un altre element lligat aquest ofici és la relació amb el medi, el fet que el margalló sigui una planta autòctona realça la relació amb el medi des d'una visió respectuosa però a la vegada productiva per a la comunitat i que potencia un model de producció sostenible.