Salut, alimentació, gastronomia

(aliment, recepta, cura o remei)
(en tots els camps)

Les coquetes de sagí

Els motles s'utilitzen per fer les formes

Les coquetes són una pasta dolça seca, que poden tenir diverses formes depenent del motle que s’utilitza però que, majoritàriament, són en forma de cor. Els seus ingredients principals són farina, sucre, ous i sagí o oli, que varien lleugerament segons els pobles i el motiu de la seva elaboració.

Aquestes pastes les trobem en el receptari festiu de molts pobles de les Terres de l'Ebre, però s’han convertit en un dolç que podem consumir habitualment.

Descripció data de realització/periodicitat: Tot i que tradicionalment s'elaboraven les coquetes en determinades celebracions o festes, avui dia, a les pastisseries i els forns les trobem diàriament i, a les cases també se’n fan, independentment del moment de l’any, encara que tenen més pes els esdeveniments festius com Sant Antoni, ballades de jotes o Festes Majors.

La clotxa i les seues variants locals

La clotxa és una menja formada per mig pa rodó tallat per la meitat en vertical i buidat de la molla per omplir-lo de tomaca, alls torrats escalivats, ceba, sardina de casco, tot cuinat a la brasa, acabat amb oli d'oliva i acompanyat de vegades d'olives i vi negre. Aquests productes en funció de la zona també poden incloure llonganissa o baldana de ceba o altres productes com són els fesols; a més a més, podem trobar aquesta menja amb noms diferents tot i tenir característiques similars: canto de pa, crostó o clòtxina. Tot i ser un producte que es consumia en l'àmbit agrari, avui es consumeix principalment en el context festiu i d'oci, tant dins d'una festa com el dia de l'ermita o Divendres Sant, o en la seva pròpia celebració o fira anomenada Festa de la Clotxa, celebrada a la comarca de la Ribera d'Ebre cada any des de 2003. 

És un producte amb una llarga trajectòria en la cultura gastronòmica de les Terres de l'Ebre que ha anat adaptant-se als diversos contextos fins avui dia, que podem trobar molts restaurants que han agafat la idea de la clotxa i l'han continuat o transformat.

Descripció data de realització/periodicitat: El context fix de consum de la clotxa a la Ribera d'Ebre és la celebració de la Festa de la Clotxa de la Ribera d'Ebre, organitzada des del 2003 (fa 13 anys el 2016). Té un caràcter anual també en els contexts com són els romiatges o les celebracions festives, on es consumeix en comunitat i públicament la clotxa o les seves variants. Per tant, el seu consum organitzat dins del marc festiu té un caràcter principalment anual a cada població, però en el territori de la comarca és continuat. A la vegada el consum més enllà de l'àmbit festiu es podria dir que té un caràcter ocasional cada cop menys present, tot i això no cal oblidar que antigament era de consum habitual o quotidià, ja que era el menjar comú entre els treballadors al camp per esmorzar o dinar.

Els pastissets i les casquetes de cabell d'àngel

Els pastissets i les casquetes de cabell d’àngel són els dolços més representatius de les comarques de les Terres de l’Ebre. Repartits per tot el territori, presenten diverses maneres d’elaborar-se. Tanmateix, generalment estan compostos per una pasta elaborada amb oli d’oliva, farina, anís i mistela (o moscatell) o aiguardent farcida amb confitura de cabell d’àngel. No obstant això, tradicionalment el gust a la pasta se li donava fent bullir un grapat de llavors de matafaluga i celiandre amb l’aigua que es mesclava amb la farina. Actualment, s’embolcallen també amb brossat, confitura de taronja, crema, massapà, moniato i xocolata.
Dolç d’origen islàmic, es tracta d’una recepta transmesa encara avui oralment en l’àmbit familiar. Antigament de consum habitual en festes majors o altres celebracions com aniversaris. Avui en dia es tracta d’un producte no estacional d’elaboració artesanal i industrial. 

Descripció data de realització/periodicitat: Actualment, és un producte de consum no estacional. Es pot trobar en qualsevol moment de l'any. Tanmateix, en l'àmbit familiar s'acostuma a elaborar en dates assenyalades com festes majors, aniversaris o altres celebracions.

La cuina de la caça als Ports i les zones de secà

La cuina de la caça està vinculada a la pràctica d’aquesta activitat, fortament arrelada a les Terres de l’Ebre.

Anualment, el Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació fixa les espècies objecte d’aprofitament cinegètic, els períodes hàbils de caça i les vedes especials a Catalunya. Lògicament, durant aquest temps, es consumeix la carn fresca; tanmateix, l’elaboració de la cuina de la caça es perllonga durant tot l’any. Mètodes de conservació com la congelació o la salaó —pràctiques comunes en les famílies de caçadors— ho permeten.

En embotit, estofada, a la brasa o fregida, per esmentar algunes formes, es degusta aquesta carn, que té en l’entorn rural i la producció autòctona del territori els ingredients bàsics per a la seva elaboració.

Descripció data de realització/periodicitat: Cada any, el Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació fixa els períodes hàbils de caça i les vedes especials a Catalunya. En termes generals, es du a terme d’octubre a febrer. Tanmateix, cada espècie acaba basant-se en un calendari variable que pot allargar-se, escurçar-se o establir-se en altres dates de captura, fora del que és habitual (en funció del control de la pressió de les espècies sobre els cultius; plagues). Consegüentment, la cuina de caça se circumscriu a les mateixes temporades, principalment a les que abasten des de la tardor fins a l’hivern. És aleshores quan acostuma a venir de gust menjar els plats de caça major, per costum pesats i contundents. No obstant això, el fet de poder congelar i salar (embotits) les peces, permet degustar-les quan convé, com succeeix principalment amb la caça menor.

Els dolços de Pasqua

A les Terres de l’Ebre es produeix per Pasqua una gran varietat de dolços, gormanderies ensucrades com els ous i les mones de Pasqua, les farinoses, els cócs amb mel, les manjoies o els reganyats.

A diferència del que es manifesta a la resta del territori català, la seva elaboració destaca pel desús de la mantega i pel costum d’emprar espècies com la matafaluga i el celiandre, ingredients que beuen de la influència de la cultura islàmica, present al territori durant 900 anys.

En la seva diversitat, destaca el fet de produir dolços diferents segons la zona, i de preservar i generar la convivència entre les receptes més tradicionals i les més modernes, com així s’evidencia en l’elaboració de les diverses tipologies de mones.

Descripció data de realització/periodicitat: Els dolços de Pasqua, com així indica l’enunciat, s’elaboren principalment per les dates assenyalades de diumenge i dilluns de Pasqua. Tanmateix, és habitual cuinar-los durant tota la Setmana Santa i assaborir-los també en aquests altres dies.

Les fórmules, les oracions i les pràctiques curatives

A les Terres de l’Ebre conviu un pluralisme assistencial basat en la raó i la lògica —la ciència sanitària— i una medicina sincrètica constituïda per l’empirisme, les creences magicoreligioses i la superstició. Aquesta darrera conjunció es fonamenta en el simbolisme per formació espiritual, religiosa, esotèrica i energètica; en l’empirisme de la fitoteràpia —el tractament de malalties mitjançant l’ús de plantes o substàncies vegetals—; en la pràctica de l’osteopatia i la quiropràctica, o sigui, la cura de malalties articulars i òssies a través de la manipulació, i en l’atribució de característiques sobrenaturals o ocultes a esdeveniments i fets, inexplicables o irracionals. D’acord amb això, al territori es duen a terme pràctiques curatives, fórmules i oracions a càrrec d’un mateix, d’una altra persona o a mans d’individus amb el do de curar de gràcia, que busquen prevenir, protegir o guarir els dolors espirituals, físics i psíquics.

Descripció data de realització/periodicitat: Hi poden haver pràctiques que s’exerceixen en moments puntuals. Per exemple: a la nit de Sant Joan.

Els aiguardents, licors i altres destil·lats tradicionals

L’elaboració i el consum d’aiguardents, licors i altres productes, fruit de la destil·lació o maceració, ha estat habitual al territori, en concret a les comarques de la Terra Alta i la Ribera d’Ebre, determinat per l’extensió i la importància de la producció vitivinícola i a la vegada pel coneixement i el treball de les plantes del medi.

Actualment l’aiguardent és un producte que, tot i que continua produint-se, es fa més en l’àmbit privat en petits alambins i no de la brisa, sinó del vi. Tot i això, el més habitual és l’elaboració de licors mitjançant el procés de maceració després de comprar l’aiguardent.

El consum, antigament tan habitual en l’àmbit agrari i quotidià, actualment s’ha concentrat en actes festius, romeries o festes en què el fet de menjar pren un paper rellevant. Aquest consum també s’acompanya del valor que pren com a objecte d’intercanvi. És l’aiguardent com altres licors, elaborats de forma casolana, un producte utilitzat en la definició de llaços i relacions socials, ja que és comú tenir-ne o fer-ne tant per compartir i oferir als convidats com per regalar-lo als amics o gent coneguda.

Descripció data de realització/periodicitat: Quan l’aiguardent es feia amb la brisa, fruit de la premsada del raïm per fer vi, el temps d’elaboració depenia del fet de tenir aquesta matèria primera de setembre a novembre. En el cas que s’elabori l’aiguardent directament del vi, aquest procés no té una temporalitat determinada.