Formes de sociabilitat col·lectiva i d'organització social

(en tots els camps)

El repartiment de l’aigua de reg a l’arrossar

El cultiu de l'arròs al delta de l'Ebre és possible gràcies a un entramat i jerarquitzat sistema de repartiment d'aigua amb més de 150 anys d'història. Els canals, canalets, séquies, regadores i canals de desguàs representen un complex sistema de repartiment d'aigua per a cada una de les finques que, tot i les característiques pròpies del delta, durant el segle XX han deixat de ser ermes per ser la base d'un model productiu i sociocultural. Petits i grans propietaris s'organitzen mitjançant la Comunitat General de Regants per tal d'aconseguir que l'aigua arribi des del riu fins a cada una de les finques independentment de la seva extensió i distància del riu. La comunitat de regants organitza les feines de distribució, però també el manteniment i la neteja de les infraestructures. Amb els anys i les millores tècniques l'equip de treballadors disminueix. Zeladors, regadors i barquers que tot i la mecanització continuen regulant a mà l'entrada d'aigua per les boqueres: una rosca amunt, una rosca avall.
Localització: Amposta, Deltebre

Els hereus i les pubilles: representacions locals de la festa

A les Terres de l’Ebre, en el context de les festes majors, és cada cop més habitual veure les pubilles i els hereus assistint i presidint tots els actes com a representants del poble i de la generació que aquell any arriba als divuit anys. Depenent del municipi i de la tradició local que hi ha, la funció de pubilla implica un seguit d’actes i responsabilitats davant de la comunitat que també determina la configuració del mateix grup de pubilles i hereus, tant si són tota una generació, quintos i quintes, o un grup seleccionat prèviament. Actes com el repartiment de panoli, un fet clau per a les pubilles de ciutats com Tortosa i Roquetes, el cap de dansa a ritme de jota, com veiem amb les pubilles de Benifallet i Paüls, o a ritme de vals a Mas de Barberans, presidir l’arribada a la tribuna de les curses de rucs i cavalls a Ascó o a la Sénia, anar amb la carrossa fins al santuari en romeria com succeeix a Alcanar o arribar-hi acompanyant autoritats i la bandera com veiem a Flix. És una figura present i representativa que s’ha generalitzat a partir de la dècada dels vuitanta del segle XX però que, a la vegada, als pobles amb més tradició, és la continuïtat de la figura de les reines de les festes, institució que en alguns municipis té més de cinquanta anys o gairebé cent, com a Tortosa, i que exaltava la figura de la dona jove davant de la comunitat.

Les societats de caçadors

Les societats de caçadors a les Terres de l’Ebre es documenten des de principis del segle XX. Tanmateix, no fou fins a finals de la dictadura del general F. Franco amb la Llei de Caça número 1/1970 i el seu reglament (Decret número 506/1971) quan aparegueren la majoria de les entitats. Des d’aleshores es començà a regular una cultura cinegètica que tenia en els mètodes tradicionals ebrencs un mode de subsistència i que posteriorment es va combinar amb el gaudi i la gastronomia, amb un fort component social. Actualment, el patrimoni natural del territori segueix oferint la possibilitat de capturar diverses espècies de caça major, menor i aus aquàtiques, així com l’Administració pública permet el manteniment d’algunes modalitats pròpies de la zona. Tanmateix, no seria possible dur-les a terme si no hi hagués una gestió de conservació, manteniment i organització de l’espai i la cacera que recau, en part, en les societats de caçadors. El rol que desenvolupen aquestes entitats, fortament arrelades a la demarcació, és determinant per al compliment de les normatives vigents i per al desenvolupament i la recuperació dels mètodes tradicionals.