Formes de sociabilitat col·lectiva i d'organització social

(en tots els camps)

L'organització de l'artesania col·lectiva de la festa

Les Quinquennals d’Alcanar, Ulldecona i Sant Carles de la Ràpita; les festes majors d’Amposta, Caseres, els Muntells, Gandesa, Móra la Nova i Sant Jaume d’Enveja; el Corpus del Perelló o la festivitat de la Mare de Déu de Pallerols a la Sénia són tan sols algunes de les celebracions a les Terres de l’Ebre en què l’artesania de la festa s’elabora per mitjà de l’organització veïnal, seguidament de les relacions de parentiu. En aquestes poblacions s’ha realitzat el treball de camp, les que es detallen en la següent fitxa i en el mapa que l’acompanya. Tanmateix, altres municipis com l’Ametlla de Mar, l’EMD de Jesús, Flix, Mas de Barberans, Roquetes, Tortosa o Vinebre, per esmentar-ne alguns, també en formen part. El compromís actiu en l’àmbit públic i el sentiment de pertinença identitari són els dos fonaments i pilars de la participació. Del deure i l’obligació individual de comportar-se i actuar com a bon ciutadà, es crea amb el treball grupal un sentiment d’identitat col·lectiva i cultural comuna. D’aquesta manera, participar en l’elaboració de les catifes de Corpus i de la Mare de Déu de Pallerols (el Perelló i la Sénia, Sant Carles de la Ràpita, EMD Jesús, Flix, l’Ametlla de Mar); les carrosses per a la romeria de la Mare de Déu del Remei (Alcanar) o per a la Festa Major de Gandesa i el Cosso Iris de Roquetes, Mas de Barberans i Tortosa; els adorns dels carrers per a la festa major i les Quinquennals (Amposta, Caseres, els Muntells, Móra la Nova, Sant Jaume d’Enveja, Vinebre, entre d’altres; i Alcanar, Sant Carles de la Ràpita i Ulldecona), legitima la pertinença a la comunitat, independentment de l’origen de la persona.

Les societats de caçadors

Les societats de caçadors a les Terres de l’Ebre es documenten des de principis del segle XX. Tanmateix, no fou fins a finals de la dictadura del general F. Franco amb la Llei de Caça número 1/1970 i el seu reglament (Decret número 506/1971) quan aparegueren la majoria de les entitats. Des d’aleshores es començà a regular una cultura cinegètica que tenia en els mètodes tradicionals ebrencs un mode de subsistència i que posteriorment es va combinar amb el gaudi i la gastronomia, amb un fort component social. Actualment, el patrimoni natural del territori segueix oferint la possibilitat de capturar diverses espècies de caça major, menor i aus aquàtiques, així com l’Administració pública permet el manteniment d’algunes modalitats pròpies de la zona. Tanmateix, no seria possible dur-les a terme si no hi hagués una gestió de conservació, manteniment i organització de l’espai i la cacera que recau, en part, en les societats de caçadors. El rol que desenvolupen aquestes entitats, fortament arrelades a la demarcació, és determinant per al compliment de les normatives vigents i per al desenvolupament i la recuperació dels mètodes tradicionals.