Formes de sociabilitat col·lectiva i d'organització social

(en tots els camps)

Les colles de gegants

A les Terres de l’Ebre, com succeeix amb el bestiari, la presència de gegants i nanos té el seu origen en la celebració de les representacions fantàstiques i bíbliques, amb personatges primer com Goliat i després lligats a la festivitat del Corpus. Amb els anys els gegants prenen rellevància per si mateixos i participen de les celebracions amb cercaviles i actes públics diversos relacionats amb les festes majors i més recentment trobades geganteres. A les Terres de l’Ebre la presència de gegants de manera continuada, a part del cas de la ciutat de Tortosa, la trobem de manera significativa a Tivissa, on es conserven en actiu els únics gegants centenaris del territori ebrenc. També a ciutats com Amposta hi ha referències de la presència de gegants, dins del context de la festa major, des de principis del segle XX. El cas de Tortosa els gegants a la ciutat ja estan referenciats al segle XIV. Tot i això un dels elements canviants ha sigut el model com s’ha organitzat tradicionalment el grup de persones al voltant dels gegants, tant els qui els porten com els qui acompanyen amb nanos o la música. Tradicionalment lligats als ajuntaments, des de fa trenta anys, influenciats per models exògens, a les Terres de l’Ebre s’ha generalitzat la colla i l’ús d’aquesta denominació com a model organitzatiu al voltant dels gegants. Des de la gestió per part dels treballadors o les persones contractades de l’ajuntament es canvia a una gestió per part de la comunitat amb el suport municipal, sota el nom de colla gegantera com a model organitzatiu. Actualment a les Terres de l’Ebre hi ha identificades i amb diversos nivells d’activitat 19 colles geganteres acompanyades dels nanos o nans i de la música de dolçaines o grallers.

Les societats de caçadors

Les societats de caçadors a les Terres de l’Ebre es documenten des de principis del segle XX. Tanmateix, no fou fins a finals de la dictadura del general F. Franco amb la Llei de Caça número 1/1970 i el seu reglament (Decret número 506/1971) quan aparegueren la majoria de les entitats. Des d’aleshores es començà a regular una cultura cinegètica que tenia en els mètodes tradicionals ebrencs un mode de subsistència i que posteriorment es va combinar amb el gaudi i la gastronomia, amb un fort component social. Actualment, el patrimoni natural del territori segueix oferint la possibilitat de capturar diverses espècies de caça major, menor i aus aquàtiques, així com l’Administració pública permet el manteniment d’algunes modalitats pròpies de la zona. Tanmateix, no seria possible dur-les a terme si no hi hagués una gestió de conservació, manteniment i organització de l’espai i la cacera que recau, en part, en les societats de caçadors. El rol que desenvolupen aquestes entitats, fortament arrelades a la demarcació, és determinant per al compliment de les normatives vigents i per al desenvolupament i la recuperació dels mètodes tradicionals.