Activitats productives, processos i tècniques

(pagesos, paletes, pescadors,...)
(cerca en tots els camps)

El rall i la pesca d’aigua dolça i salobre al delta de l’Ebre

Pesca amb rall (17)

El paisatge del riu i el delta de l’Ebre ha propiciat unes relacions de les persones amb el seu entorn que han condicionat el desenvolupament de tècniques d’aprofitament dels recursos naturals que, en molts casos, han estat poc variades al llarg dels segles. Les tècniques de pesca d’aigua dolça en són un exemple. Tenim documentada la utilització del rall i els altres ormejos d’aigua dolça des del segle XIV. Alguns arts ja han desaparegut, però altres continuen utilitzant-se avui dia per a la pesca en l’entorn de les basses i el riu Ebre. El rall és una xarxa en forma circular per pescar en aigües de poca profunditat estesa per gairebé la totalitat del mediterrani i utilitzada per tot el món. 

El conreu de l'arròs al delta de l'Ebre

Al delta de l’Ebre no és fins al segle XIX quan l’arròs va iniciar el procés d’expansió i, principalment, gràcies a l’aprofitament agrícola del canal de la Dreta de l’Ebre i del canal de l’Esquerra de l’Ebre (inicialment projectats per a la navegació), a partir dels quals es va anar estenent un extens entramat de distribució i desguàs que va permetre fer cultes bona part de les terres del Delta. Des de llavors, l’expansió ha continuat i actualment gairebé el 70% de les terres cultes del Delta produeixen arròs.

L’arròs ha estat i continua sent el producte que millor s’adapta a les condicions del Delta. D’aquesta manera, durant els últims 150 anys el conreu de l’arròs ha determinat les característiques del paisatge, el cicle vital i laboral dels habitants del Delta, l’ocupació i la distribució del territori i la forma d’organitzar-se. Cooperatives, la Cambra Arrossera d’Amposta, agrupacions d’industrials arrossers, comunitats de regants, sindicats, els nuclis de població, la vida a les barraques aïllades, la sega i la plantada manual o mecànica, etc., organitzacions, estructures, tècniques que construeixen, aprenen i transmeten els habitants del Delta i la població arribada d’altres indrets com les poblacions d’interior del territori, i també del País València i altres zones de l’estat.

Un conreu que, lluny de ser estàtic, a causa de la seva importància econòmica, està i ha estat lligat a contínues transformacions, dinamisme que es fa evident en les tècniques de conreu, anivelladores amb làser, sembradores i recol·lectores que substitueixen les colles de plantadors, segadors, i com la xaruga, l’animal (egua, cavall o matxo) o el post o les taules de tall o de revoldre, la falç, que junt amb la mà i la tracció animal del matxo, eren les eines principals. Tot i això, avui el conreu de l’arròs continua definint un paisatge i una realitat social, econòmica i cultural dels habitants del delta de l’Ebre i les zones confrontants de les Terres de l’Ebre.

Localització: Montsià, Baix Ebre

L'hortofructicultura familiar

Combinació d'horta i cítrics. L'hortofructicultura de consum familiar 15

L’hortofructicultura de consum familiar és el conreu combinat d’hortalisses i arbres fruiters que es destinen principalment per al consum domèstic. A les Terres de l’Ebre, aquesta pràctica ve de tradició islàmica i es manifesta amb la nombrosa presència de sénies i masos amb una petita extensió d’horta i fruiters conreats amb l’objectiu principal d’alimentar la família, que podia habitar en el mateix lloc i molt sovint complementar els ingressos familiars amb la venda de l’excedent. Al llarg del temps, aquest sistema de subsistència ha anat canviat i ha marcat el territori amb diverses particularitats que podem observar en el nostre paisatge i en els nostres modes d’alimentació.

El conreu de l’olivera

L’olivera i el seu conreu són un dels coneixements i oficis que, juntament amb els que es relacionen amb la vinya, l’arròs i els arbres fruiters d’horta, han determinat el desenvolupament social, econòmic i paisatgístic de les Terres de l’Ebre. Estesos per bona part del territori amb varietats diferents com la farga, la morruda, la sevillenca o l’empeltre, l’olivera i el seu conreu han estat un retrat de les transformacions que el sistema productiu i agrari ha experimentat al territori.

De la memòria de les plegadores d’olives que recollien les olives caigudes pel vent, escarrades o perquè ja estaven madures a les borrasses, a les vibradores, hi ha hagut canvis no només tècnics sinó contextuals i productius. El conreu de l’olivera s’adapta a les condicions del mercat i consum, és un referent identitari i continua sent un sector clau del sector productiu del territori. 

Tot i la homogeneïtat territorial, existeixen diferències que es fan evidents en el model i en les formes d’explotació i de propietat entre les diferents comarques: segons si es manté un treball de caràcter familiar o si és de gran producció, en funció de les condicions climàtiques de la zona, etc. Totes aquestes variables diferencien les dinàmiques del conreu de l’olivera.

El cultiu dels cítrics

El cultiu del cítric es documenta a les Terres de l’Ebre des de l’edat mitjana, quan el nèctar de la floració del taronger ja servia a les abelles per elaborar la mel, i del fruit se’n destacava l’ús ornamental i medicinal. Tanmateix, no és fins a la segona meitat del segle XX quan se’n generalitza el conreu, en ple procés d’intensificació dels cultius per mitjà de la de mecanització i la introducció d’adobs químics. Des d’aleshores, les comarques del Baix Ebre i el Montsià van modificar els seus paisatges agrícoles i van expandir aquest conreu de regadiu en detriment del de secà, combinant els monocultius d’aquest producte amb el policultiu d’altres fruiters i zones hortícoles. De manera testimonial s’evidencia actualment també a la comarca de la Ribera d’Ebre, als termes municipals de Benissanet i Miravet, en mosaic amb extensions de fruita dolça.

D’ençà que aparegué el taronger amarg i posteriorment s’incorporaren nous patrons amb motiu del virus de la tristesa, que obligà a plantar portaempelts tolerants amb la malaltia, el mercat econòmic ha condicionat l’ús de les varietats que cal treballar. En un procés que s’inicia als vivers i creix posteriorment a les plantacions, té lloc el cultiu del cítric, una producció agrícola de cicle anual i continu.