Activitats productives, processos i tècniques

(pagesos, paletes, pescadors,...)
(cerca en tots els camps)

L’ofici de margener

Les necessitats de conreu de la terra en zones amb fort pendent, el fet d’haver de netejar de pedres un terreny per fer-lo conreable, és a dir, la creació d’infraestructures per facilitar l’aprofitament de la terra i altres mancances complementàries són el punt de partida del que actualment es coneix com l’ofici de margener, un ofici que com a exclusiu era poc freqüent i habitualment eren coneixements i sabers complementaris que el pagès aprenia en el context del conreu de les terres. 

Les Terres de l’Ebre són en aquest àmbit, per la incidència de les característiques geogràfiques i geològiques, amb el relleu abrupte de zones com els Ports o la Terra Alta o amb la presència d’una superfície amb excés de pedra solta, com succeeix al pla de la Galera, un territori on la pedra en sec i el coneixement de l’ofici de margener han estat presents i s’han fet i es fan evidents en la major part del territori.

Des dels marges que aplanen pendents com els de doble cara que separen finques fins a les construccions per a l’aixopluc com cabanes, perxes, barraques o masos, o infraestructures per a l’emmagatzematge, la canalització o la cerca d’aigua, com ara anjubs, basses, sèquies o pous i, junt amb tots aquests elements, altres amb funcions productives com forns de ginebre o de pa o els pous de gel, les Terres de l’Ebre són un territori on l’ofici de margener ha estat clau per al seu creixement. 

No obstant això, aquests elements en la seva majoria s’han abandonat o s’han deixat de construir i han caigut en desús, i han perdut part de la seva funció. L’ofici de margener, que és qui conserva les tècniques constructives i d’ús de cada un dels elements enumerats, actualment se situa entre el camp i el nucli urbà. Els pocs margeners que queden en actiu, gairebé un per comarca, duen a terme la seva feina més a prop del sector de la construcció que de l’agrari. És la construcció de marges o murs per a cases al camp o xalets amb una funció principalment estètica el que manté actiu aquest saber. Activitat, però, que, en alguns casos per falta de pràctica, va oblidant les tècniques constructives de les infraestructures o elements, com pot ser un anjub, que avui ja no són necessàries però continuen present al paisatge.

L’ofici de saurins

En un territori de secà l’aigua és un bé clau per a l’aprofitament i conreu de les terres. Així com es defineixen sistemes organitzatius per fer arribar l’aigua a una o altres zones de conreu, hi ha persones que tenen la capacitat i els coneixements que els permeten trobar aigua per a ús individual o comunitari.

El saurí atresora un saber que històricament ha permès trobar l’aigua per fer pous i fonts, que després, mitjançant una sènia o poals, permetia extreure i fer conreable un jornal. Un coneixement qüestionat sovint perquè es nodreix d’una part mística i sensorial difícil d’explicar i de demostrar. Tot i això, com expressen els mateixos saurins, si encara n’hi ha deu ser perquè en troben, d’aigua. 

Històricament la necessitat d’aigua fa que la figura del saurí hagi estat rellevant a les Terres de l’Ebre i, per tant, tot i que actualment ha quedat relegada per les millores tecnològiques o l’arribada d’aigua amb sistemes alternatius o de reg, té un pes important en la població ebrenca més relacionada amb l’àmbit agrari. 

Localització: Fatarella, la, Santa Bàrbara

El conreu de la fruita seca a la Terra Alta

A la Terra Alta el conreu de la fruita de secà representa prop del 50% de l’ocupació del territori. Principalment l’ametla, amb una presència més rellevant als termes municipals de la Pobla de Massaluca, la Fatarella i Vilalba dels Arcs, sense menystenir la presència a la resta de la comarca. L’altre producte present és l’avellana, tot i que amb una presència gairebé simbòlica, que es concentra al municipi de la Fatarella, on ha aconseguit arrelar per les característiques del territori, el sòl i les condicions climàtiques.

L’ametla ha estat un producte present a la comarca però habitualment amb un paper secundari davant cultius com l’oliva i la vinya i perquè tradicionalment tenia menys rendibilitat i implicava menys dedicació en jornals de treball. Tot i que durant anys els ametlers quedaven sovint per recollir, per la feina que comportava i el rendiment extret, amb la introducció de millors sistemes per a la plega i l’augment de producció afavorit per la implantació del sistema de regadiu per degoteig, entre d’altres motius, l’ametla ha augmentat la presència al territori i la rellevància econòmica i s’ha convertit en un fruit que n’ha millorat el rendiment.

Paral·lelament, el consum d’ametles que tradicionalment ha estat domèstic (tant crues com tractades amb diverses tècniques i receptes), serveix com a estratègia dinamitzadora a la vegada que identificadora en poblacions com la Pobla de Massaluca, on, per posar-la en valor com a producte local i amb un valor identificatiu per a la comunitat, organitzen des del 2013 cada mes d’agost la Festa de l’Ametlla.