El Ball de mantons de les Festes Majors d'Ulldecona

Identificació: 
Nom propi de l'element: 
El Ball de mantons de les Festes Majors d'Ulldecona
Els mantons de Manila són l'element protagonista de la festa
Altres denominacions: 
ball de mantons de Manila
ball de mocadors de Manila
ball del xim xim
ball del txin txin
Tipus d'element: 
Grup i/o comunitat: 
Habitants d'Ulldecona
Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
Breu descripció: 

El primer dilluns de Festes Majors es balla la jota d’Ulldecona a la Plaça de l’Església de Sant Lluch. L’esdeveniment comença a preparar-se durant tota la setmana anterior amb la posada a punt del vestuari que duen les parelles. La indumentària dels homes és de pagès, i les dones porten faldeta i mantó de Manila. Totes les parelles, la banda de música i els gegants Pietat i Lluch es concentren entre l’Ajuntament i la Casa de Cultura i desfilen fins la Plaça de l'Església de Sant Lluch, on es disposen en cercle amb la banda al mig. Les parelles van ballant la jota i desfilant durant el valset. Les músiques interpretades són la jota Vella i la jota Olé, a més d’una jota Nova, composada per algun músic del poble que és diferent cada any. 

Data identificació: 
dl., 24/08/2015
Codi: 
IPCITE20002
Localització: 
Localització: 
Descripció de la localització: 

La desfilada del Ball de mantons comença entre la Casa de Cultura i l’Ajuntament i continua pel carrer Major, la Plaça de l’Església i la continuació del carrer Major. Les modalitats del ball d'adults i juvenil es desenvolupen al voltant de la plaça de l'Església de Sant Lluch i el carrer Major i els espectadors es distribueixen al seu voltant entre els porxes, per les vores dels carrers i també als balcons. La modalitat infantil del ball se celebra a la Plaça de Catalunya.

Georeferenciació: 
Datació: 
Data de realització: 
dilluns, August 24, 2015
Periodicitat: 
Anual
Descripció de la data de realització / periodicitat: 
El ball d’adults sempre es fa el primer dilluns de Festes Majors per la nit mentre que els balls juvenil i infantil es fan en altres dies de les festes i no tenen obligació de ser sempre el mateix dia. Les Festes Majors se celebraven per Sant Lluch el 18 d’octubre però l’any 1964 van passar a celebrar-se per la Mare de Déu de la Pietat el segon diumenge de setembre per evitar el mal temps i pluges de la tardor. A més, l’Ajuntament també decideix avançar-les com a conseqüència d'una prohibició d’acabar les festes més tard del 3 de setembre. Així les Festes Majors se celebren avui dia a finals d’agost. Per les Festes Quinquennals, celebrades a principis de setembre en honor a la Pietat, també se celebra el ball de mantons.
Descripció: 
Descripció general: 

En el marc de les Festes Majors, es duu a terme el Ball de mantons de Manila, l’acte protagonista de les festes el qual s’envolta d’un seguit d’elements que el converteixen en un acte festiu complet. Es desenvolupen tres modalitats de l’acte: el ball d’adults, el ball infantil i el ball juvenil.

El primer dilluns de festes, el carrer Major i la plaça de l’Església de Sant Lluch s’omplen de cadires lligades amb cordills que els veïns i veïnes preparen des de primera hora del matí per reservar-se un bon lloc.

Per la tarda, les balladores van a la perruqueria a fer-se el pentinat característic de l’esdeveniment, amb els cabells recollits al darrere amb dues trenes enllaçades en forma de dos cercles adornades amb flors i brillantors. El pentinat, monyo de picaport, o simplement picaport s’anomena així perquè recorda la forma de picaport de les portes. Després passen a maquillar-se i un cop arreglades, moltes se’n van als bous fins que es fa l’hora d’anar a sopar i vestir-se.

Durant la tarda a les cases s’acaben de planxar camises, pantalons i bruses i s’estenen els mantons i les faldetes damunt dels llits. Es prepara menjar per a la família, els visitants i els balladors que van a vestir-se. Moltes cases acullen dos, tres o quatre balladors i/o balladores per vestir-los.

Cap al vespre se sopa lleuger i en família i seguidament els balladors i balladores es vesteixen. Les mares, germanes, ties i iaies ajuden les dones a vestir-se, a posar-se els mantons de forma simètrica i a ajustar les faixes als homes. Però sobretot, s’ocupen de les dones, ja que el vestuari masculí no requereix cap tècnica específica, mentre que el femení té uns procediments concrets, sobretot per a la col·locació del mantó de forma simètrica, és a dir, els dibuixos coincideixen i es veuen de forma contínua i, per tant, la balladora té el mateix aspecte de front que d’esquena.

El vestuari masculí és d’indumentària tradicional de pagès i consisteix en un pantaló negre (localment saragüells) tradicionalment fets de llana de merino negra (d’una varietat de moltons) que arriben per baix dels genolls i es vesteixen amb calçó llarg interior. Actualment, ja no s’usa el calçó i fan un afegit de tela blanca baix del camal del pantaló per simular que el calçó està baix. Dalt porten una camisa de fil blanca amb tavelles, un jupetí i una jaqueta negres, la qual es portava quan les Festes Majors eren per sant Lluch a l’octubre, però que avui dia gairebé ningú porta, per ser a l’agost i fer calor. Al cap porten un barret de feltre negre que ja quasi no s’utilitza i la faixa negra envoltant-los la cintura. De la faixa porten penjant un mocador blanc de quadres blaus i enganxat també a la faixa duen el ventall per ventar la balladora. Als peus calcen calces blanques, calcetins negres i espardenyes de l'òstia. Porten també un cigar a la butxaca que antigament regalava la balladora quan anaven a buscar-la a casa o el majoral, però actualment el regala l’Ajuntament quan arriben a la concentració d’inici del ball.

El vestuari femení, per ordre de col·locació, comença per les sabates i per una camisa que va des del coll als genolls, amb mànigues de tirants i que es posa per protegir la pell de la noia, ja que el contacte directe amb les sinagües emmidonades produiria llagues. Damunt de la camisa hi van dues sinagües lligades a la cintura ben apretades i al damunt, una faldeta interior per protegir la faldeta de les sinagües, un total de 4 peces més la faldeta exterior. Aquesta és de roba de casulla de capellà de colors molt vistosos. La darrera peça és el mocador de Manila que es creua per davant del pit fent coincidir els dibuixos per tal que quedi simètric per davant i per darrere, fixant-lo amb agulles de cap de colors que varien segons el fons del mocador. Els mocadors són d’estampats molt vistosos i colorits, la majoria amb motius florals, però també n’hi ha amb xinesos, que són els originals que venien de Manila i no són simètrics. Completen la indumentària femenina unes arracades llargues de tres peces i una agulla de pit.

Un cop vestits, els homes es dirigeixen a casa de les dones a buscar-les i cada parella marxa cap a l’Ajuntament, on es troben amb tota la resta i es concentren allí, juntament amb la banda de música, les autoritats, el gegant Lluch i la geganta Pietat. Els balladors i balladores es van organitzant i distribuint-se per colles o grups d’amics i es preparen per començar la cercavila.

La desfilada l’enceta la banda de música tocant el pasdoble Olé las mujeres, seguida dels gegants pel carrer Major en direcció a la Plaça de l’Església. Als gegants els succeeix el capdansa que és format per la pubilla major i el seu ballador. A continuació van tots els balladors i balladores i la darrera parella està formada per algun membre de l’Ajuntament. 

Aquesta disposició defineix l’estructura del ball i permet que es donin unes situacions determinades. És a dir com que és un ball executat en forma circular, la pubilla major, que va la primera, i el membre de les autoritats, que va el darrer, acaben trobant-se per tancar el cercle. Una altra de les situacions és la que dóna peu al començament del ball, quan la pubilla ha donat una volta sencera a la plaça i es troba amb el membre de les autoritats al seu centre. Per tant, la disposició dels participants condiciona en quin moment comença el ball. Els músics i els gegants se situen al centre de la plaça amb les parelles al seu voltant, les quals es distribueixen amb els homes a la fila interior i d’esquena als músics i les dones a la fila exterior i d’esquena al públic.

La disposició de l’espai fa que els balcons s’omplin de gent que acullen membres de la família i amics. Els espectadors del carrer es concentren a les vores del carrera Major i de la plaça, on des de primera hora del matí ja hi ha cadires lligades que reserven els llocs. A la plaça la gent es distribueix pels porxos i a la banda de l’església hi ha la tribuna de l’Ajuntament. Les taules de primera fila dels bars de la plaça també estan reservades des de primera hora del dia.

El ball consisteix tradicionalment en dues jotes, la Jota Vella i la Jota Olé. Actualment en són tres, ja que cada any s’afegeix una jota composada per un músic del poble diferent. Aquesta última només s’executa el dia del ball i és sorpresa tant per als balladors com per als espectadors. Primer sona la Jota Vella i durant la pausa el toc de tabal indica que les parelles poden anar circulant en cercle i ordenadament per avançar i canviar-se de lloc per tal de passar totes per la plaça i ballar-hi almenys una cobla. Però com que la participació és tan elevada, hi ha parelles que no arriben a ballar a la Plaça de l’Església i fan tot el ball a la prolongació del carrer Major.

Seguidament sona la Jota Olé i després el retruc de tabal de la mateixa manera. D’aquestes jotes se’n fan dues o tres rondes. Tot seguit, es toca i es balla la Jota Nova, composada per un músic del poble, qui la balla al mig de la rotllana dels músics. En l’última ronda del ball es toquen la Vella i l’ Olé augmentant i disminuint la velocitat del ritme per fer trontollar els balladors i balladores i afavorir la diversió. En acabar el ball, els participants van a recollir l’obsequi de rebosteria que els ofereix l’Ajuntament, amb corassons, periquillos, tortelles, i pastissets i tornen a casa per desvestir-se i continuar la festa amb els actes de la nit.

En el Ball de mantons infantil el grup balla el dimecres per la tarda de la setmana de Festes Majors i el juvenil el dijous a la nit, però els dies no són fixes i poden variar d’un any a l’altre. L’infantil es desenvolupa a la Plaça de Catalunya, que és un espai on els xiquets i xiquetes queden més recollits. El vestuari es va teixint a mesura que es fan grans amb un seguit de tècniques que permeten reaprofitar el vestuari d’un any per a l’altre. A mesura que els xiquets i xiquetes es van fen grans, als mantons es van afegint serrells i a les faldetes i als pantalons se’ls va traient vora.

Pel que fa a la tècnica del ball, no hi ha normes estrictes a nivell de perfecció en l’execució dels passos, però sí que hi ha una estructura que es manté en les tres jotes que es toquen i que va segons cobla i valset, cadascuna de les parts amb uns moviments característics i determinats. Aquests moviments consisteixen en puntejat d’un, valset i puntejat de tres en alguns moments de la música. L’execució de la tècnica en grau de perfecció no representa un element important de la festa, fet que deixa oberta la participació tant si se sap ballar bé com si no.

L’element més vistós de la festa és sense cap dubte la gran quantitat de mantons que caracteritzen la festa i que les noies llueixen movent els serrells al ritme de la jota, tots amb gran varietat de colors i molts amb un gran valor d’antiguitat, tot i que també n’hi ha molts de nous que les iaies, padrines o mares regalen a les balladores. Per comprar un mantó nou, poden ser cosits a mà, a màquina i dissenyats al gust del client, que pot decidir com el vol abans que estigui fet. Molts els envien a fer a Sevilla i costen entre mil i tres mil euros o més depenent del gust de la compradora. Tant és així que moltes de les aficionades a la festa i al mantó fins i tot coneixen a qui pertanyen o pertanyien determinats mantons identificant-los durant la desfilada. Així, trobem ballant a la plaça mantons que avui tenen més de cent anys i que han passat de mares a filles juntament amb diferents estils com els xinesos o els de Manila amb grans flors fets a mà o a màquina. 

Història i transformacions de l'element: 

Tradicionalment, aquest ball era reconegut i celebrat durant la Vuitada de Corpus, vuit dies de festa celebrats al voltant del Dijous sant, organitzats i finançats pel majoral, l’ajudant de sector i els veïns dels carrers de cada secció del poble, que estava dividit en sis seccions. Cada dia ballaven les parelles d’un sector, obsequiades amb un refrigeri pagat pel majoral.

Dels orígens d’aquesta celebració que es recupera l’any 1972 no se'n coneix gaire cosa, però hi ha molts indicis que la situarien de ben antic. Tenim constància de l’existència d’una confraria vinculada al Corpus a la segona meitat del segle XVI, tot i que no hi ha referències al ball d’aquella època. La memòria oral situa l’existència del ball de mantons a principis del segle XX, quan les Vuitades van ser molt celebrades.  Durant la República van tenir una decaiguda i després d’una recuperació en acabar la Guerra Civil van desaparèixer del calendari festiu a partir del l’any 1956. Les dues bandes que hi havia al poble eren pagades, ja sigui pel majoral de cada sector o per part de l’Ajuntament, depenent del moment històric.

Per al ball, les dones escollien els homes per formar les parelles, que ballaven principalment en el seu sector, però també podien ballar durant tots els dies, ja que anaven passant pels diferents sectors del poble per augmentar a cadascun el nombre de balladors. En l’actualitat continuen sent les dones qui escullen els balladors, però en menor mesura i importància, ja que avui dia trobem diferents tipologies de parelles: les que han estat designades per les mares durant l’embaràs, noies que han escollit  el noi, nois que han escollit noia i parelles formades per dues dones en què una es vesteix de pagès i l’altra amb mantó.

Com que el paper dels majorals el va anar assumint l’Ajuntament en traslladar el ball a les Festes Majors, el refrigeri que reben actualment els balladors i balladores en acabar el ball és ofert per l’Ajuntament. Tots els participants que vulguin reben un obsequi amb rebosteria tradicional, que té el seu antecedent en el refrigeri que pagaven els majorals de cada sector.

Pel que fa a la música, la Jota Vella s’ha conservat ininterrompudament des dels seus inicis i la Jota Olé, tot i que és més antiga que la Vella, va deixar de tocar-se i va ser recuperada als anys vuitanta. La seva recuperació va ser fruit d’una reorganització de l’arxiu de la banda de música, en la qual es van trobar les partitures.

El pasdoble Olé las mujeres que es toca durant la cercavila dels balladors i balladores cap a la plaça data de finals del segle XIX i s’incorpora a les Vuitades perquè la lletra parla del mantó de Manila. De les jotes que es tocaven a Ulldecona abans del segle XX només en queden la Jota Vella i la Jota Olé, aquesta més antiga que la primera. De la Jota Olé s’observa que en la seva estructura musical hi ha unes traces pròpies d’estructures musicals del segle XIII..Per aquest motiu, la Jota Vella, tot i ser una composició posterior a la Jota Olé, rep aquest nom, ja que i és la que perdura en la memòria de la gent com la jota que sempre s’ha tocat.

Abans de l’aparició de les bandes de música, les jotes eren cantades i tocades per cantadors, dolçaina i tabal i el ball es desenvolupava mentre el cantador cantava. Durant el toc de la música, els balladors i balladores circulaven. Al segle XVIII i amb l’aparició de les bandes, la jota es deixa de cantar i la música passa d’uns modes tradicionals a ser més treballada i elaborada.

El paper dels músics també ha variat al llarg de la història i la seva importància ha anat minvant en favor de l’espectacle del ball i dels mantons. Antigament, la música tenia un paper principal, ja que hi havia dues bandes que competien aferrissadament per tocar i això feia que els seus participants es motivessin per tocar el dia del ball de mantons. Actualment, per la importància del ball, es troben amb el problema que els músics volen ballar més que tocar i han de reforçar la banda per a aquell dia.

Pel que fa a l’evolució de la tècnica de ball, s’han anat perdent els adornaments originals com l’execució del taló punta o la tècnica de posició dels braços i la capacitat d’improvisació i adorn. Així, al ser tocada per la banda, la jota té una estructura fixa que no permet l’espontaneïtat del músic i tampoc la dels balladors. L’estructuració i sobretot la simplificació del ball d’altra banda ha generat un augment progressiu dels balladors i balladores que poden participar-hi amb menys dificultat.

L’element més laboriós és la indumentària, que antigament era confeccionada entre els membres de la família o per dones del poble que en sabien molt, però avui dia s’encarrega majoritàriament a professionals. No obstant això, encara hi ha dones que saben brodar mantons de Manila i continuen fent-los a mà. L’existència del convent de les monges Carmelites a partir de 1899 va deixar la seva empremta en l’ensenyament de la costura i el brodat entre les joves del poble, moltes de les quals encara en conserven els coneixements. Els mantons cosits per les monges imitaven els dissenys dels autèntics mantons de Manila i la seva adaptació floral que es va fer a Espanya, però que només brodaven per una meitat. Es poden distingir entre les balladores perquè no queden simètrics per davant del pit. 

Processos i preparatius: 

Les famílies comencen a preparar-se durant la setmana anterior a les festes rentant el vestuari, emmidonant sinagües, que es veuen esteses als terrats de moltes cases, planxant camises i faldetes i preparant espardenyes i accessoris. Durant la setmana, els balladors i balladores assisteixen als assajos generals.

Dedicació: 
El Ball de mantons no està dedicat a cap element de la religiositat cristiana, però el seu marc contextual són les Festes Majors dedicades a la Verge de la Pietat i inicialment a Sant Lluch, tots dos patrons del poble.
Participants/Executants: 
L’assistència del públic és multitudinària i hi participen una mitjana al voltant de dues-centes parelles en el ball d’adults. El dilluns hi participen les parelles adultes a partir de setze anys. La ballada juvenil és a partir de set anys, i la infantil per a menors de set anys. Les parelles estan formades per home i dona, però en alguns casos també trobem parelles dona i dona, però no home i home. En el cas dona i dona, una de les dues es vesteix amb el vestuari femení i l’altra amb el masculí. En perdre importància el paper dels músics en favor del ball i dels mantons, es reforça la banda amb músics de Godall i d’Alcanar perquè molts dels membres de la banda són alhora balladors.
Ús i funció: 
Patrimoni relacionat (patrimoni natural / béns mobles / béns immobles / béns immaterials associats): 
Interpretació [ètic]: 
Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica: 
La forma de disposar l’espai en el ball manté característiques que es donen en el ball de la jota al conjunt del territori. El cercle amb els músics al centre, els homes a la fila interior i les dones a l’exterior d’esquena als espectadors per lluir els mantons són elements que trobem en altres pobles. Tots aquests aspectes formen part d’una estructura que podem observar a la Jota ballada de les Terres de l’Ebre. Pel que fa a la manera com s’executen, el final és accelerat i el ball perd importància respecte al vestuari o a la participació. El mantó és un element de la indumentària tradicional relacionat amb ritu de pas com batejos, casaments i mort, així com també en ocasions festives. Les dones el duien amb una finalitat d’adornar l’aparença més que de cobriment del cos. Cada família mostrava així el seu poder adquisitiu en funció del valor material del mantó, fet que recordava les diferències socials i econòmiques entre famílies. El que trobem en l’actualitat és més prompte una combinació entre la competició de bellesa i vistositat dels mantons i l’orgull de vestir mantons d’antiga herència patrimonial familiar.
Salvaguarda: 
Transmissió: 
La transmissió del ball de la jota es fa de pares i mares a fills i filles dins del context familiar. A les cases s’aprèn a ballar la jota des de menuts, quan comencen a sortir a ballar a la plaça per Festes Majors. La transmissió de la música es duu a terme en l’àmbit de l’escola de música. Per al ball de mantons, durant la setmana abans de festes, un ballador del poble, que fa molts anys que és el mateix, dinamitza els assajos generals on els que ballen per primera vegada i els que volen repassar el ball poden assistir-hi.
Viabilitat / Riscos: 
Es recupera la tradició l’any 1972 i des de llavors se celebra ininterrompudament i amb una participació molt nombrosa. El ball de mantons no presenta riscos des desaparició, però els coneixements lligats a la confecció de la indumentària sí. A Ulldecona queden poques dones que sàpiguen brodar mantons i són d’edat avançada. Els fills i néts no han adquirit aquest coneixement i prefereixen comprar els mantons per encàrrec fets al gust del comprador. La música s’assegura la seva perdurabilitat mitjançant l’ensenyament estructurat que s’ofereix l’escola de música.
Valoració de l'individu / grup / comunitat: 
El ball i sobretot la tradició dels mantons representa un tret de la identitat i un element que ressalta en la comunitat, implicant-hi membres de totes les edats i famílies en una voluntat de fer perdurable de l'esdeveniment.
Mesures de salvaguarda preses pel grup / comunitat: 
La recuperació de la festa l’any 1972 va representar una de les mesures principals de salvaguarda preses per la comunitat. Al mateix temps, nombrosos estudis i investigacions realitzats per membres de la comunitat sobre la història, les tradicions d’Ulldecona, la música i la indumentària contribueixen a un coneixement més ampli de la festa i a la possibilitat d’obrir aquest coneixement a tots els seus habitants. Aquest fet ha contribuït al sentiment de participació, implicació i identificació amb la festa del ball de mantons.
Informació tècnica: 
Investigadors: 
Data de realització: 
dc., 23/09/2015
Actualitzacions de la fitxa: 
dl., 07/12/2015
Projecte/Recerca: 
Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial de les Terres de l'Ebre
Validador/a: 
Espuny, Elena
Folch Monclús, Rafel
Queralt, M.Carme
Òrgan Assessor Científic (OAC)
Participació del grup o comunitat en l'aportació de dades: 
Les persones de referència per al registre d’aquest element han mostrat un grau d’implicació altíssim en el projecte i una disponibilitat absoluta en l’acompanyament i l’aportació de dades.
Redactor/a de la fitxa: 
·: