Els dolços de Pasqua

Identificació: 
Imatge de presentació: 
Altres denominacions: 
Cóc amb mel, farinoses, manjoies, mones de Pasqua, micos i reganyats
Grup i/o comunitat: 
Dolços de consum habitual, en les dates assenyalades, entre la població ebrenca.
Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
Breu descripció: 

A les Terres de l’Ebre es produeix per Pasqua una gran varietat de dolços, gormanderies ensucrades com els ous i les mones de Pasqua, les farinoses, els cócs amb mel, les manjoies o els reganyats.

A diferència del que es manifesta a la resta del territori català, la seva elaboració destaca pel desús de la mantega i pel costum d’emprar espècies com la matafaluga i el celiandre, ingredients que beuen de la influència de la cultura islàmica, present al territori durant 900 anys.

En la seva diversitat, destaca el fet de produir dolços diferents segons la zona, i de preservar i generar la convivència entre les receptes més tradicionals i les més modernes, com així s’evidencia en l’elaboració de les diverses tipologies de mones.

Data d'identificació: 
dimecres, January 11, 2017
Codi: 
IPCITE60011
Localització: 
Descripció de la localització: 

L’elaboració dels dolços de Pasqua s’estén a totes les Terres de l’Ebre, tanmateix, alguns són específics de zones determinades. És el cas de la manjoia, que s’elabora a la Sénia; els reganyats i les farinoses, típics de la comarca del Montsià i el Baix Ebre; o el cóc amb mel, habitual de la Terra Alta i el Montsià. 

La mona tradicional es pot trobar a tota la demarcació, si bé presenta formes i elements ben diferenciats.

Datació: 
Data de realització: 
dimecres, January 11, 2017
Data de realització (període): 
dimecres, January 11, 2017 - 07:45
Periodicitat: 
Anual
Descripció de la data de realització / periodicitat: 
Els dolços de Pasqua, com així indica l’enunciat, s’elaboren principalment per les dates assenyalades de diumenge i dilluns de Pasqua. Tanmateix, és habitual cuinar-los durant tota la Setmana Santa i assaborir-los també en aquests altres dies.
Descripció: 
Descripció general: 

Cócs amb mel, farinoses, mones de Pasqua, manjoies o reganyats són els dolços tradicionals que s’elaboren a les Terres de l’Ebre per celebrar la Pasqua. Entre les seves particularitats, l’ús d’ingredients en algunes receptes que remeten a la cultura islàmica, present al territori durant 900 anys. N’és un exemple la manjoia, la mona casolana de Pasqua que s’elabora a la Sénia, en forma de cistella, aromatitzada amb celiandre i matafaluga. Aquest dolç, exclusiu de la població del Montsià, es compon d’una pasta elaborada d’aigua bullida amb espècies, farina, llevat desfet, ous, pell de llima i sucre. Sense farcir o reblides de confitura de cabell d’àngel, es guarneixen amb fruita confitada (cireres, meló i taronja, principalment), ous durs, confits petits de colors, sucre i ou batut.

A la resta del territori ebrenc es mengen, principalment, les mones de Pasqua, que es distingeixen de la senienca, principalment, per no utilitzar espècies —no obstant això, hi ha qui també utilitza les llavors de matafaluga i celiandre. Tanmateix, aquesta no és l’única diferència. La manera de preparar aquest dolç presenta variants en la composició de la pasta, la forma i els guarniments, segons l’elaborador/a. Així, respecte a la pasta, hi ha qui la compon exclusivament d’aigua, farina de rebosteria, oli d’oliva, ous, sucre i una pastilla de forn. En canvi, hi ha qui opta per du a terme un procés més laboriós. En aquest cas, inicia el dia anterior amb la preparació d’un llevat compost d’aigua, farina de força i un paquet de llevadura (per designar aquest ingredient s’utilitza el castellanisme, en comptes de la paraula llevat). A l’endemà, el llevat li serveix de base per preparar la pasta en dues fases: en una primera, mesclant l’aigua tèbia, l’oli de gira-sol —tradicionalment oli d’oliva, abundant i de qualitat arreu del territori des d’antic—, els ous, la llevadura esmicolada, la llima ratllada i el sucre; en una segona, tot afegint una barreja de farines normal i de força. Sigui com sigui la manera d’elaborar-la, no es constata l’ús de la mantega, un ingredient tan propi de la resta de mones de Catalunya.

Respecte a la forma, determina la seva constitució, si du farciment i el nombre de comensals. Així, si no estan farcides i són per a 1-4 persones, s’acostumen a dissenyar allargades i amb un buit a l’interior, tot emplaçant els ous en un o ambdós costats (depenent de la mida de la peça se’n posa un o dos). Si és per a un major públic, es construeixen en forma de quadrat, col·locant cada ou en un vèrtex. Per altra banda, si estan farcides de confitura de cabell d’àngel —el farciment més habitual i tradicional, si bé des de fa poques dècades; actualment, també es poden trobar de crema, nata, trufa o xocolata, com a més comunes—, s’elaboren: arrodonides emplaçant l’ou al bell mig de la mona; allargades, col·locant els dos ous, un a cada costat; o quadrades, disposant un a cada vèrtex. A Amposta, que també les fan en forma de “pop amb tres potes”, les anomenen micos.

Pel que fa als guarniments, es pot trobar fruita confitada (cireres roges o verdes, meló, taronja…), ametlles mòltes, altres fruits secs, encenalls de xocolata i/o anissets de colors (tamany inferior a 2 mm), principalment. L’ús d’aquests darrers al Baix Ebre, anomenats papa benet, es remet a la tradició que narra la seva invenció en els cuiners del papa Benet XIII, el sobrenomenat Papa Luna, el qual residia al castell de Peníscola (Castelló).

De la pasta de la mona se n’elaboren també els reganyats al Baix Ebre i el Montsià. En aquest cas, generalment no estan farcits i es distingeixen per la seva forma, similar a la d’un brioix o una petita barra de pa, així sol tenir uns 30 cm de llargària per uns 8 o 10 cm d’amplària, per 3 cm d’alçària. A diferència de la mona, no duen cap ou d’adorn, tan sols estan ensucrats en superfície. En alguns casos, també se’ls dibuixen uns petits talls horitzontals damunt, escissions que serveixen per trencar la pasta abans d’enfornar. A la mateixa comarca del Montsià i la Terra Alta, també és costum menjar cóc amb mel, un dolç compost per una base d’oli d’oliva, anís, mistela, sucre, ou i farina barrejat amb oli, mel, sucre, essència de llima, ous, ametlla ratllada i farina.

Altres dolços que es mengen a Pasqua són les farinoses, les quals presenten una composició de pasta similar a les mones. En el seu cas, però, duen llet i es farceixen d’una mescla d’oli, sucre i farina, habitualment. Tanmateix, també se’n troben de brossat, confitura de cabell d’àngel o moniato.

Paral·lelament també es troben els ous de Pasqua, que no es componen de xocolata, sinó de la suma d’ous, sucre, aigua i canella trida. La seva elaboració consisteix a mesclar els rovells d’ou amb el sucre i elaborar-ne una pasta per farcir les clares. Per realitzar aquest procés, prèviament es bullen els ous, es pelen i se separen els rovells i les clares. El dolç es presenta amb un polsim de canyella escampat per damunt.

A les Terres de l’Ebre, la tradició més arrelada és regalar la mona o la manjoia al fillol/a el diumenge o dilluns de Pasqua florida. La resta de dolços, pel fet de no estar associats amb una ofrena, es consumeixen durant la Setmana Santa; tanmateix, en alguns casos es manté l’hàbit de menjar-los vinculats amb algun acte religiós. És el cas dels reganyats a Ulldecona amb la processó del Calvari el Divendres Sant.

Per altra banda, el costum de menjar la mona s’acompanya de la tradició de menjar-la al camp en família, si bé cada cop és més inhabitual i s’opta per assaborir-la a casa; i de realitzar el ritual de trencar l’ou en el cap d’algun familiar o amic incaut. Aquest costum, desconegut en part pel públic més jove, consisteix a prendre l’ou amb la mà i citar el text següent, tot acompanyant-lo del gest:

Aquí em pica, (front)

aquí em cou, (pit)

aquí et trenco l’ou. (front)

Hi ha una altra versió que diu:

Aquí em pica, (front)

aquí em cou, (pit)

i el dia de Pasqua (pit esquerre)

et trenco l’ou.  (front)

 

Història i transformacions de l'element: 

No es documenta amb precisió quin és l’origen dels dolços de Pasqua com unes menges pròpies d’aquest dia.

En el cas de la mona, se li atribueixen diverses gènesis que inicien a l’edat antiga amb els grecs i romans. Per aleshores, es testimonia el costum de les muníquies, celebracions dedicades a la deessa Artemísia; o les pascorals, festes realitzades pels pastors romans que s’acompanyaven de coques. El fet és que són diverses les hipòtesis sobre l’origen del nom i la tradició, com la que sosté que procedeix de l’àrab clàssic, on el terme mûna significa regal o provisió de queviures. Tanmateix, hi ha una segona teoria que afirma que prové del llatí munda i mundum, “[vianda] neta, bonica” i “panera adornada i plena d’objectes”, respectivament; o una darrera que certifica que el terme semític fou recollit pels romans, i prengué el nom de monus com a idea de present, gràcia, testimoni d’amistat i ofrena. 

Tanmateix, sigui un cas o un altre, sí que es pot documentar que s’utilitzava aquest terme al segle XV, com així exposa en Joan Amades a la seva obra el Costumari català. El curs de l’any (volum II, pàg. 909), on diu: “El costum és antic, puis que ja surt citat en el segle XV amb el mateix nom de mona.” De la mateixa manera, també es pot constatar que la seva elaboració, tant pel que fa als ingredients com a la forma, ha variat. Així, antigament, es realitzava aquest dolç amb pasta de pa i es produïen a més a més de les formes tradicionals, d’altres tan diverses com les que descriu l’etnògraf català:

Hi havia indrets on figurava un ninot molt eixancarrat de cames: amb les mans sostenia un ou damunt del ventre, que semblava que li sortís de dins d’aquest, o com si fos el mateix ventre. N’hi havia que li posaven l’ou a la boca […]. Hi havia mones de forner que, en lloc de les formes més tradicionals, rodona o intensament el·líptica, adoptaven la figura asiluetada d’un animal sense deixar la forma de coca. Les de dos o quatre ous simulaven ésser ocells o galls; com més ous tenien, animals més grans representaven. Era corrent que les de dotze ous figuressin una barca, i els parents deien als infants que la mona constituïa tot d’un “barco” d’ous

Costumari català. El curs de l’any. Volum II, p. 909-910.

Per altra banda, per aleshores també era costum anar a enfornar les mones a cal pastisser o forner. Aquest darrer hàbit és residual actualment a les Terres de l’Ebre, ja que la majoria de famílies disposen d’un forn elèctric i, a més a més, el gran volum de feina que suposa per a les pastisseries i els forns els dies precedents a Pasqua fa difícil admetre la cocció d’encàrrecs. Tanmateix, però, preparar mones amb pasta de pa encara es manté a la Terra Alta, n’és un exemple: la mona de tallades. Segons exposa la historiadora Loreto Meix, aquesta recepta es compon de pasta de “pa durmiendo”, elaborada amb pasta de pa, ous, sucre, oli d’oliva i farina. La fórmula es caracteritza per no ser dolça, sinó principalment salada, ja que es compon de conill, llanguanissa (terme que s’utilitza al territori), costella de porc (tocino, com se l’anomena), ous durs, ou batut, sucre, oli d’oliva i sal. És costum realitzar-la a Batea, Caseres i la Pobla de Massaluca, si bé en aquestes dues darreres poblacions se la coneix com mona i rosca de tallades, respectivament. 

Abans que es popularitzés celebrar la Pasqua menjant la mona o la seva pasta era habitual consumir a les Terres de l’Ebre altres productes com el cóc amb mel o els ous de Pasqua, ambdós encara habituals. En el darrer cas, era costum tintar les closques de colors, tot utilitzant productes naturals bullits. Per aleshores, els ous que s’emplaçaven a la mona eren blancs i responien a l’edat que tenia el fillol, no superant mai l’edat de 12 anys, quan per aleshores realitzava la primera comunió.

L’arribada de les mones adornades amb ous i figures de xocolata es donà a conèixer a Catalunya al segle XIX; a les Terres de l’Ebre, però, no prengué força la seva venda fins al darrer terç del segle XX. Des d’aleshores, es combinen amb les tradicionals que presenten diversitat de formes i farciments, així com altres dolços presents al territori.  

Processos i preparatius: 

Com s’ha argumentat prèviament, són diversos els dolços de Pasqua que s’elaboren en aquestes dates. A continuació, es detallen els processos i preparatius de cadascun. En un primer grup, s’especifiquen detalladament les mones de Pasqua i els reganyats, que es realitzen amb la mateixa pasta. Les mesures donades s’exposen segons el treball de camp realitzat, on es van elaborar en una mateixa tongada, diversos reganyats i mones.

  • Mona de Pasqua i reganyats

La nit anterior es prepara el llevat. En un ribell es barregen 85 cl d’aigua, 135 g de farina de superforça i 1 paquet de 25 g de llevadura.

L’elaboració de la pasta es realitza prenent el llevat, elaborat la nit anterior, com a base de treball.

L’endemà, tot utilitzant el mateix ribell, s’hi afegeix al llevat 500 g de sucre i mitja dotzena d’ous, que es van barrejant a poc a poc amb la mà.

Si es compta amb ajuda de familiars, paral·lelament es mesclen en una taula de treball els dos tipus de farina, la normal (1 kg i 200 g) i la de força (600 g), també amb les mans.

Sense parar de barrejar la pasta, s’hi aboquen diversos ingredients. En primer lloc, una llima ratllada. Posteriorment, 150 g de llevadura de paquet, esmicolada amb els dits. A continuació, 450 cm3 d’aigua i finalment 450 cm3 d’oli de gira-sol. En tot el procés, es remena constantment per tal d’aconseguir que tots els ingredients s’integrin correctament. Finalment, només resta afegir les farines barrejades amb ajuda d’un cassó. A fi que no s’apegui la pasta i no es generin grumolls (o grúmols, com els anomenen al territori), de tant en tant s’hi aboca més farina.

Sense haver acabat d’obtenir la consistència de la pasta volguda, s’aboca tota en una taula de treball per continuar pastant-la. Com que romanen restes enganxades al ribell, s’utilitza una espàtula —o cartonet de plàstic, com citen els informants— per retirar-les. En el procés següent, es continua afegint farina per acabar de pastar la pasta i donar-li una forma apta per poder començar a dividir-la, segons les mones i reganyats a realitzar.

Mones de Pasqua amb confitura de cabell d’àngel i sense

Si es realitza una mona de confitura de cabell d’àngel amb un sol ou, es pren 140 g de la pasta per la base i 70 g per la tapa. Tot seguit, se’ls dóna forma arrodonint-les (o arredonint-les, com així ho diuen) amb les palmes de les mans i, a continuació, se les aplana amb ajuda d’un aplanador o corró. En alguns casos, i a fi de poder-les modelar millor, es necessita abocar més farina.

Tot seguit, es pren una llanda amb paper de forn (recipient de llauna, pla i de vores molt baixes, amb el qual s’enfornen diversos productes vegetals i dolços com ara els cócs) i s’hi emplacen les bases. Si s’elaboren amb confitura de cabell d’àngel, la hi afegeix amb ajuda d’una cullera o amb les mateixes mans. Perquè s’enganxi bé la tapa, es pinta amb ou batut les vores. Ja està a punt perquè s’adhereixi la coberta, que es recobreix tota amb ou batut, i s’emplaci l’ou al bell mig. Per sostenir-lo, es moldeja de la mateixa pasta unes tires que es col·loquen a sobre en forma de creu i es pinten també amb ou batut. La tapa de la mona es guarneix amb cireres confitades, roges i verdes.

Si s’opta per fer les mones sense confitura, es pren una base de 150 g per a una d’un sol ou. En aquest cas, la forma és diferent de les mones precedents. S’arrodoneixen igual, però se’ls fa un forat. Exactament, s’emplaça al mig de la pasta el dit i es comença a voltejar a si mateix, tot aconseguint que la pasta s’obri a l’interior. Se li acaba de donar la forma amb les mans. Tot seguit, es pinta la pasta amb ou batut i s’emplaça l’ou en un costat.

A continuació, unes i altres mones es porten a estovar. Per tal que no es crespin, és a dir, no els toqui l’aire i no acabi succeint que no pugi la pasta, es tapen amb una manta. Hi ha qui prefereix emplaçar-les en un espai calent com prop d’un forn o un radiador, en una habitació tancada.

Reganyats

Fent ús de la mateixa pasta, es modela en forma de panet i es pinten amb ou. En alguns casos, s’hi fan unes petites escissions sobre la part superior perquè es trenqui millor la pasta, un cop s’enforni. Com les mones, es deixen estovar.

Passada una hora aproximadament, s’inicia els dos darrers processos. Pel que fa a les mones amb confitura de cabell d’àngel, es guarneix la superfície amb confits de colors (o papa benet, com s’anomena al Baix Ebre). Pel que fa a les mones sense confitura i els reganyats, es tornen a pintar amb ou i s’hi emplacen els confitets i el sucre, respectivament.

Només resta enfornar-los a 200 °C. Habitualment s’acostuma a canviar-los de posició a fi que es coguin bé totes les parts. El mètode que s’utilitza per saber si estan a punt els dolços és comprovar que hagin pres el color adequat.

A continuació, es detalla l’elaboració de les manjoies, farinoses, ous de Pasqua i cóc amb mel amb mesures per a quatre persones.

  • Manjoia

Així com a les mones de Pasqua hi ha qui utilitza llavors de celiandre i matafaluga, en l’elaboració de la manjoia s’empren sempre. Bullides amb aigua, es colen i s’incorporen a la pasta realitzada amb nou ous, 150 g sucre, una tassa d’oli, una llima ratllada, 150 g de llevadura esmicolada i la farina necessària.

Després de deixar-la reposar un parell d’hores o tres s’elabora la seva forma amb ajuda d’un corró. Així, en primer lloc s’estira la pasta i tot seguit es realitza a imatge d’una cistella. Farcida amb confitura de cabell d’àngel i coberta amb la tapa, s’uneixen les parts a pessics. Tot seguit es fa un cordó, tot retorçant dues tires de pasta i emplaçant-les com si fossin una ansa. Per últim, es guarneix amb fruita confitada i s’enforna a 175 °C.

  • Farinoses

D’una pasta semblant a la mona, el primer pas que cal seguir per obtenir-la és barrejar dos ous batuts amb 50 g de sucre. Tot seguit, s’afegeix un got de llet i d’oli i 300 g de farina. Durant 30 minuts es deixa reposar perquè s’estovi i s’inicia a continuació el procés del farcit, on es mescla 1 got d’oli d’oliva, 100 g de sucre i la farina necessària. Obtinguda una pasta ben espessa i tova, se li dóna forma quadrada i s’emplaça el farcit al mig que es tanca prenent els quatre vèrtexs i ajuntant-los. Posteriorment es pinta la superfície amb rovell d’ou i es col·loca al forn durant 15 o 20 m.

  • Ous de Pasqua

El procés inicia bullint els ous, pelant-los i separant els rovells i les clares, per posteriorment fer una barreja dels rovells d’ous i el sucre, i finalment farcir les clares amb la mescla. La dolçor del producte final depèn del gust de cadascú. El darrer toc és escampar una mica de canyella per sobre.

  • Cóc amb mel

Es prepara una pasta composta de 400 cc d’oli, 50 cc d’anís, 50 cc de mistela, 100 g de sucre, 1 ou i la farina necessària. Un cop feta, es deixa reposar mitja hora. Paral·lelament, s’elabora una mescla realitzada amb 1,5 litres d’oli, 150 g de mel i mig quilo de farina. Tot seguit, se li afegeixen 2 ous i 2 rovells d’ous, 1 ampolleta d’essència de llima i 500 g de farina. I, per últim, s’hi suma mig quilo d’ametlla ratllada. A continuació, es pren la pasta reposada, s’estira en una llanda i se li fa una vora. Al damunt s’hi aboca la barreja i es posa a enfornar durant una hora. Un cop cuita, es treu del forn i s’hi tira per damunt mel. 

Objectiu de l'activitat/procès/tècnica: 
Formes d'organització social/Organitzacions formals o informals: 
Els dolços de Pasqua s’elaboren en l’àmbit professional —pastissers i forners— i en l’àmbit domèstic familiar.
Participants/Executants: 
La tradició dicta que els padrins han de regalar la mona als seus fillols; tanmateix, succeeix que a vegades són els mateixos avis, tiets o pares els qui l’ofereixen als seus néts, nebots o fills. I és que el consum generalitzat d’aquest dolç comporta que a vegades no es mantinguin les formes habituals d’oferiment. En termes generals, l’elaboració de la mona o manjoia recau en un membre de la família, principalment dona i gran, que s’encarrega de la part més laboriosa (elaboració de la pasta). No obstant això, la facilitat que comporta algunes accions com emplaçar la confitura i els guarniments, propicia l’ajuda d’inexperts i petits, predisposats a col·laborar-hi. D’aquesta manera, és habitual que dies previs a diumenge o dilluns de Pasqua diverses generacions d’una mateixa família participin en més o menys mesura en la seva preparació. De la pasta sobrant, les famílies del Baix Ebre i el Montsià, aprofiten també per elaborar els reganyats. Paral·lelament, hi ha tot un públic que opta per comprar els dolços de Pasqua a pastisseries i forns.
Distribució i consum: 
És la mona tradicional, el dolç que més es consumeix per Pasqua a les Terres de l’Ebre. A diferència del que succeeix a la resta del territori català, la terminologia per diferenciar les mones és diversa. D’aquesta manera, una mona de xocolata es referencia exclusivament a la figura, i no pas a la composició d’un bescuit més la imatge de xocolata, com així succeeix a altres indrets de Catalunya. Des de finals del segle XX, les mones tradicionals ebrenques comparteixen escenari amb les mones de pastisseria —denominació amb què es coneix el dolç compost per una base de bescuit o pastís, ornamentat amb algun ou i una petita figura de xocolata o de plàstic— i les mones de xocolata, nom amb què s’identifica únicament a la figura de cacau, de venda individual. Són aquestes darreres les més desitjades pels petits de la casa. En els darrers temps, succeeix al territori que els padrins han hagut d’adaptar-se a les demandes actuals dels seus fillols que sol·liciten, en la majoria dels casos, una mona amb xocolata. Tenint en compte que moltes famílies estan habituades a realitzar les tradicionals, suposa una despesa doble oferir la mona, ja que cal comprar o elaborar la figura de cacau. Davant aquesta situació, alguns opten per comprar les mones de pastisseria. Tanmateix, també ocorre que algunes confiteries o forns de pa les venen sense cap figura de xocolata, només amb la base de bescuit o pastís, fet que obliga a comprar la figura de cacau. Sigui un cas o sigui un altre, la situació actual possibilita diverses maneres d’oferir la mona al fillol, com per exemple: elaborar la tradicional i comprar la figura de cacau, oferir el bescuit o pastís més la figura de xocolata, o regalar tan sols la figura de xocolata, entre altres opcions. La tradició dictamina regalar la mona el diumenge de Pasqua i menjar-la el mateix dia i/o el dilluns de Pasqua; i si és possible, al camp. Tanmateix, avui en dia hi ha qui l’ofereix la mateixa jornada i, cada cop més, s’opta per consumir-la a casa amb tota la família. A la Sénia s’està recuperant el costum de degustar el dilluns de Pasqua la manjoia a la font de Sant Pere, en companyia d’amics o familiars. Per altra banda, hi ha els reganyats, propis del Baix Ebre i el Montsià, que per ser més lleugers que la mona i no està associats a la figura del fillol/a, s’acostumen a menjar diversos dies de Setmana Santa. A Ulldecona, és habitual degustar-los Divendres Sant, després de la romeria al Calvari. És un fet identitari que a moltes poblacions de les Terres de l’Ebre, hi ha un o més indrets on els veïns anaven o van “a fer la Mona”.
Salvaguarda: 
Transmissió: 
Transmissió generacional per via materna. Aquesta és la forma com els coneixements sobre com elaborar els dolços de Pasqua s’adquireixen en el si de les famílies ebrenques, habitualment. Escrites en llibretes antigues o en fulls dispersos, les mares o àvies recuperen el seu receptari per aquestes dates assenyalades. És habitual no recordar-se de memòria de tots els passos, si es té en compte que només es produeixen en un moment temporal de l’any. Acompanyades d’altres membres de la família que ajuden en les tasques més fàcils —emplaçar els guarniments…—, així com no perdent el fil del que indica l’experiència recollida en els seus quaderns i apunts, s’elaboren els dolços sense dificultat. La presència de diverses generacions assegura el manteniment de la tradició pel que fa als coneixements, però no pas pel que fa a la realització. Segons exposen els informants, acostumats sempre a delegar la direcció de feina a una sola persona —el referent que sempre les ha realitzades, l’àvia o mare, generalment—, així com el fet d’haver de disposar de temps per dur-les a terme, poden ser els futurs condicionants que posin en perill la continuïtat de la seva elaboració en el si de la família.
Viabilitat / Riscos: 
La tradició de regalar la mona o la manjoia al fillol/a està molt arrelada a les Terres de l’Ebre. D’aquesta manera, es considera que el manteniment d’aquesta pràctica és la garantia de la seva permanència. Tanmateix, les mateixes fonts opinen que el protagonisme de les mones de bescuit amb xocolata, promoguda des d’alguns pastissers i amb una forta presència a la resta de Catalunya, pot acabar desplaçant a la mona tradicional. Per altra part, la perdurabilitat de la tradició es qüestiona en dos aspectes: en l’elaboració dels dolços en l’àmbit familiar i en el manteniment de les tradicions vinculades amb la seva menja. Per una banda, perquè el temps i la feina que requereix realitzar-los, així com el predomini cada cop major de les figures de xocolata, incentiven la seva compra en detriment de la producció casolana. Per altra part, perquè es constata que cada cop menys hi ha el costum de menjar-la fora el dia de Pasqua, així com es perd la tradició de trencar l’ou al cap d’algun familiar o amic.
Mesures de salvaguarda preses pel grup / comunitat: 
A les Terres de l’Ebre són diverses les publicacions de llibres que recullen les receptes tradicionals dels dolços de Pasqua. Paral·lelament, algunes famílies han optat per compilar ordenadament les fórmules d’elaboració realitzades a casa.
Recursos associats: 
  • Mona de Pasqua. Ingredients
    Mona de Pasqua. Ingredients
  • Mona de Pasqua. Elaboració de la pasta. Barrejant primer el sucre, els ous, la llima ratllada, la llevadura i el llevat preparat la nit anterior
    Mona de Pasqua. Elaboració de la pasta. Barrejant primer el sucre, els ous, la llima ratllada, la llevadura i el llevat preparat la nit anterior
  • Mona de Pasqua. Barrejant les farines, mesclant els primers ingredients de la pasta
    Mona de Pasqua. Barrejant les farines, mesclant els primers ingredients de la pasta
  • Mona de Pasqua. Afegint les farines mesclades a la pasta
    Mona de Pasqua. Afegint les farines mesclades a la pasta
  • Mona de Pasqua. Elaborant la pasta amb tots els ingredients
    Mona de Pasqua. Elaborant la pasta amb tots els ingredients
  • Mona de Pasqua. Abocant la pasta a la taula de treball
    Mona de Pasqua. Abocant la pasta a la taula de treball
  • Mona de Pasqua. Acabant d'amassar la pasta
    Mona de Pasqua. Acabant d'amassar la pasta
  • Mona de Pasqua. Porcions per cada mona
    Mona de Pasqua. Porcions per cada mona
  • Mona de Pasqua. Arrodonint la pasta
    Mona de Pasqua. Arrodonint la pasta
  • Mona de Pasqua. Aplanant la massa
    Mona de Pasqua. Aplanant la massa
  • Mona de Pasqua. Aplanant la pasta, col.locant-hi la confitura
    Mona de Pasqua. Aplanant la pasta, col.locant-hi la confitura
  • Mona de Pasqua. Col.locant la confitura, pintant els vorals amb ou batut
    Mona de Pasqua. Col.locant la confitura, pintant els vorals amb ou batut
  • Mona de Pasqua. Col.locant la coberta o tapa
    Mona de Pasqua. Col.locant la coberta o tapa
  • Mona de Pasqua. Emplaçant l'ou
    Mona de Pasqua. Emplaçant l'ou
  • Mona de Pasqua. Col.locant les tires sobre els ous
    Mona de Pasqua. Col.locant les tires sobre els ous
  • Mona de Pasqua. Col.locant les cireres confitades
    Mona de Pasqua. Col.locant les cireres confitades
  • Mona de Pasqua. Mones sense confitura
    Mona de Pasqua. Mones sense confitura
  • Mona de Pasqua. Col.locant els ous a les mones sense confitura
    Mona de Pasqua. Col.locant els ous a les mones sense confitura
  • Mona de Pasqua. Donant forma als reganyats
    Mona de Pasqua. Donant forma als reganyats
  • Mona de Pasqua. Pintant els reganyats amb ou batut
    Mona de Pasqua. Pintant els reganyats amb ou batut
  • Mona de Pasqua. Estovant les mones en un espai calent
    Mona de Pasqua. Estovant les mones en un espai calent
  • Mona de Pasqua. Esparcint els confitets, anís manà
    Mona de Pasqua. Esparcint els confitets, anís manà
  • Mona de Pasqua. Ensucrant els reganyats
    Mona de Pasqua. Ensucrant els reganyats
  • Mona de Pasqua. Fornejant
    Mona de Pasqua. Fornejant
  • Mona de Pasqua. Mones fornejades
    Mona de Pasqua. Mones fornejades
  • Mona de Pasqua. Reganyats fornejats
    Mona de Pasqua. Reganyats fornejats
Informació técnica: 
Investigadors: 
Data de realització: 
dc., 11/01/2017
Actualitzacions de la fitxa: 
dc., 11/01/2017
Projecte/Recerca: 
Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial de les Terres de l'Ebre
Validador/a: 
Queralt, M.Carme
Participació del grup o comunitat en l'aportació de dades: 
Per a l'elaboració de la fitxa s'ha conversat amb pastissers d'Ulldecona i Tortosa, així com amb famílies de la Terra Alta i la Ribera d'Ebre. També es recull la tradició aportada per moltes dones del territori que han abocat coneixements a diferents receptaris. Les fotografies s'han pres a la família Millan d'Ulldecona, de la qual el cap de família, en Pepe Millan, és un pastisser jubilat.
Redactor/a de la fitxa: 
Interpretació [ètic]: 
Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica: 
De com es transforma un element n’és un exemple la mona de Pasqua. Antigament, constituïa un element vinculat amb dos ritus de pas, el baptisme i la primera comunió. El sagrament bàsic d’iniciació cristiana establia la relació entre el padrí i el fillol, una vinculació que any rere any es recordava amb l’ofrena del dolç. L’ou de Pasqua representava el símbol de vida nova, de ressuscitat, segons els valors cristians. Per altra banda, la primera comunió constituïa la fi de l’ofrena. Es remetia a l’edat dels 12 anys, moment en què per aleshores es rebia el sagrament de l’eucaristia. Sigui per sobreprotecció o pel plaer de seguir oferint aquest dolç, avui en dia es trenca amb la tradició i se segueix regalant més enllà de l’edat establerta. Tanmateix, l’evidència de com es perd el valor simbolicoreligiós es manifesta en la progressiva desaparició dels ous en les mones. Es constata, doncs, que la religiositat dóna lloc a una major llamineria i benefici econòmic, amb la presència afermada de la figura de xocolata.
·: