Els oficis de canyisser i cisteller

Identificació: 
Altres denominacions: 
canyissaire
panerer (Aldover)
Grup i/o comunitat: 
Canyissers i cistellers
Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
Breu descripció: 

A les Terres de l’Ebre, els oficis de cisteller i canyisser s’han exercit principalment entorn del riu Ebre i en el seu context geogràfic (zones humides).

L’apropiació i l’ús de les fibres vegetals com la canya, el vimen (vímet en català estàndard) o la sarga, entre d’altres, han propiciat el desenvolupament d’una activitat productiva estretament vinculada a les tasques del camp, la pesca i la llar a tot el territori. Des de l’entrada del plàstic, però, la situació d’aquests oficis a la demarcació està en regressió. El sistema de valors actuals de la societat i la competència del mercat global a preu baix condueixen a la desaparició d’aquest mode de vida construït des de la relació de l’ésser humà amb el medi ambient.

Codi: 
IPCITE10014
Localització: 
Accidents geogràfics: 
Descripció de la localització: 

L’elaboració de canyissos i cistells ha tingut lloc en tota la demarcació. Tanmateix, han estat les localitats properes al riu Ebre i zones humides —on creix la vegetació de ribera— on tradicionalment hi ha hagut més producció. 

Avui en dia, els oficis de canyisser i cistellaire estan en declivi. S’ha constatat la presència d’artesans que treballen la canya a Ascó i al Pinell de Brai. També s’ha documentat un cisteller a Aldover, si bé no està en actiu. No obstant això, no es pot afirmar amb exactitud que no hi hagi cap persona que treballi la cistelleria amb fibres procedents de boscos de ribera. 

El treball amb pauma, element que no es detalla en aquesta fitxa, sinó en la de l’ofici de llatadores de pauma, eixampla la producció a altres zones: Alfara de Carles, Mas de Barberans, Paüls, Rasquera i els Reguers. 

Georeferenciació: 
Datació: 
Data de realització: 
dimecres, January 11, 2017
Periodicitat: 
Cada x [sic]
Descripció de la data de realització/periodicitat: 
Malgrat l’ofici de canyisser es mantingui viu, no es pot determinar que tingui una periodicitat laboral contínua, ja que la producció és puntual. Respecte al cisteller, no es constata activitat.
Descripció: 
Descripció general: 

A les Terres de l’Ebre, els oficis de cisteller i canyisser —també anomenat canyissaire a la demarcació— són exemples del que representa l’apropiació i ús de fibres vegetals per a usos elementals al voltant del riu Ebre i el seu context geogràfic (zones humides). En el cas de la cistelleria, per a la manufactura de diverses tipologies d’objecte (anguileres, barjoles, caragoleres, cistelles, paneres, paners…); pel que fa la canyisseria, per a la fabricació de canyissos: una superfície plana de canya teixida emprada, principalment, en la construcció de sostres, cel ras i envans, per fer-hi tancats o assecar-hi productes de camp.

Ofici de canyisser

Com així concreta el mateix nom de l’ofici, la canya (científicament Arundo donax L.) és la planta herbàcia que utilitza el canyisser per fer canyissos. Flexible i de fàcil manipulació, aquesta gramínia, que pot arribar a mesurar cinc metres d’alçada, es localitza en zones humides com són els vorals i marges del riu Ebre.

Tradicionalment, la canya es talla a l’advent de Nadal o des d’aleshores i fins a febrer, a la lluna vella. Per fer-ho, s’empren tisores de dos mans i s’esquinça arran de terra. Exactament, es poda a galet, és a dir, obliquament. Tot seguit, es lliga en feixos i es col·loca en posició vertical a fi que s’eixugui correctament al sol durant uns quants mesos, fet que li atorgarà color.

Arribats al mes de juny, cal extreure’n la pell, o sigui, pelar-la. Per al procés s’empra una eina de ferro o acer composta per unes fulles tallants arranjades en forma de tub. Subjecta a un suport (una taula, una paret…), s’introdueix a l’interior de l’obertura la canya. Realitzant reiteradament amb el braç un moviment d’espènyer endavant i enrere, s’aconsegueix llevar fàcilment i ràpidament els residus de fulles i baines seques. Per acabar de perfeccionar el treball, s’utilitza un falçó per a les restes que hi puguin romandre. Un cop netes, al canyisser li és fàcil poder destriar quines utilitzarà en cada moment de la composició. Així, les que siguin més rectes li serviran per als muntants o els rebotits; en canvi, les més corbades, seran idònies per al teixit.

A continuació, s’empra un badador o esberdor (en català estàndard esberlador) per badar la canya, és a dir, per obrir-la. Es tracta d’una peça cònica de fusta —carcassa de boix— composta per entre tres i quatre canals laterals longitudinals. Habitualment, és el mateix canyisser qui se l’elabora. N’acostuma a tenir unes quantes amb diversos nombre d’obertures. En funció del gruix i l’amplada que li vol donar a la llisa —les tires que componen el teixit del canyís—, utilitza una o altra a fi de dividir les canyes en més o menys parts. Un cop s’ha col·locat la gramínia a l’eix central que uneix els laterals, el canyisser l’empeny suaument. A poc a poc, les parts corresponents es van separant.

Per recuperar la flexibilitat de la canya i poder-la manipular fàcilment es posa en remull. A l’estiu n’hi ha prou amb deixar-la un parell d’hores, si bé hi ha qui les hi deixa tota una nit o entre dotze i catorze hores. Perquè no suri a l’aigua, es col·loca algun objecte pesant a sobre. A l’hivern, la fredor del temps demana més temps. 

Tot seguit, ja es pot començar el procés de teixir el canyís. Per fer-ho, s’utilitza un motlle compost per dues peces col·locades verticalment, una arran de terra i l’altra sostinguda a l’aire per dos puntals. Cadascuna té uns forats situats a les vores i al mig que coincideixen en posició i on es col·loquen dos o més muntants que, conjuntament, donen lloc a la carcassa o costelles del canyís. Un cop muntada, es passa a teixir. La canya, a diferència d’altres fibres vegetals com el vímet, només permet doblegar-se a un costat.

Dempeus o assegut, el canyisser comença a passar la llisa. Com descriu un informant “la fa treballar d’esqueneta”. És a dir, fent un dibuix continu de zig-zag, la fa entrar i sortir per cada grup de muntants fins al final; tot seguit, la gira, la redreça suaument perquè no s’esquinci en sentit contrari, i repeteix el mateix moviment fins a l’altre costat; i així, successivament. Per fer tot el procés es requereixen diverses tises. 

Un cop tot teixit, arriba el moment de rebotir —o embostir, com exposa un dels artesans— amb les canyes. Al mig es col·loquen les més gruixudes per anar situant progressivament les menys amples. D’aquesta forma, s’aconsegueix que el conjunt del canyís sigui ben pla, sense oscil·lacions. L’última canya de cada grup de muntants funciona com una cunya, com diuen al territori. A diferència de la resta, aquesta no és rodona, sinó plana i una mica més ampla. 

Les canyes se situen fàcilment dins el teixit, però a vegades la pressió entre unes i altres requereix fer ús d’una pala o una maça per empènyer-les i aconseguir així que quedin ben alineades.

A l’últim, només falta fer la creu, una lligassa que evita que l’última passada de tira es pugui escapar. Com indica el nom, té aquesta forma.

Amb la canya, els canyissers també elaboren cargoleres, làmpades, arnes… En aquests casos, malgrat que la forma de cada objecte és diferent de la d’un canyís, la tècnica és la mateixa. Tan sols varia el motlle, que ha de tenir una estructura similar a l’utensili que es vol elaborar. En els exemples exposats, com que acostumen a ser de mida petita, només es requereix un motlle a la base, és a dir, a terra. La poca alçada no n’exigeix un altre a la part superior. 

Ofici de cisteller

A diferència del canyisser, el cisteller sempre ha treballat amb més fibres vegetals. Els boscos de ribera amb la boga, la canya, el jonc, la sarga, el salze, el senill, el vimen (o vímet en català estàndard), principalment; o els llocs secaners amb l’olivera i les paumes de margalló, especialment, han generat una rica i diversa cistelleria a les Terres de l’Ebre. 

No obstant això, avui en dia aquesta situació no es dóna. Mentre l’ofici de llatadores de pauma es conserva al territori, no és possible determinar amb exactitud si encara existeix alguna persona a les Terres de l’Ebre que exerceixi de cisteller professional manipulant fibres dels boscos de ribera. En els darrers anys els testimonis que practicaven com a tal aquest ofici han traspassat, i només s’ha pogut localitzar i entrevistar un aldoverenc, que malgrat que havia treballat feia més de vint anys, en la darrera dècada només havia elaborat algun objecte per afició. Aquest context sembla que evidencia la desaparició d’aquest mester a la demarcació; tanmateix, pel fet de no poder-se precisar amb certesa, i posant en qüestió la possibilitat que pugui haver-hi algú que elabori cistells únicament per plaer, es detalla a continuació la seva producció en present, des de la informació extreta en el treball de camp (entrevista).

Com s’ha especificat prèviament, es constata que segons l’entorn natural on resideix el cisteller, utilitza una matèria primera o una altra.

Així, a Aldover (Baix Ebre), s’empra la canya, la sarga i el vímet, que creixen o es cultiven prop del riu Ebre. Així, es poden elaborar cistells, paneres… d’un sol element, o bé, combinar-los. La composició més habitual és la que utilitza per a l’estructura bàsica la canya i per a l’entramat, el vímet.

De vimen, com se l’anomena al territori, n’hi ha de diversos tipus. Tanmateix, d’aquesta branca prima, llarga i flexible obtinguda d’una vimetera (Salix fragilis L.) i d’altres espècies de salze, que es cultiva per a aquesta fita o creix a la ribera del riu, se n’acostuma a utilitzar el negre, també anomenat amb pell o natural; o el pelat o blanc. En un cas o l’altre, cal manipular-lo quan estigui humit. Cadascun, però, s’obté de diverses maneres.

En el primer cas, el vimen amb pell o natural es talla a l’advent de Nadal, es deixa eixugar i es remulla dues setmanes a l’hivern i una a l’estiu per poder manipular-lo. En el cas del vímet blanc o pelat, posteriorment a ser esquinçat, s’introdueix en un gorg o en un clot amb terra i aigua perquè cobreixi uns 20 cm el tronc del vimen. Es manté així fins al maig, moment que floreix. Posteriorment es mulla unes quatre hores, es pela i es deixa eixugar.

La canya, per la seva part, es treballa com s’havia indicat prèviament amb l’ofici de canyisser.

Cadascun dels diversos cistells que es poden elaborar —de la bugada, cargolera, ouera, veremador…— demana un material vegetal o l’altre, una tècnica apropiada per teixir-lo i una forma concreta. De tal manera, la cistelleria a les Terres de l’Ebre presenta una gran diversitat de procediments que abasten les diverses parts de l’objecte: la base (el cul), els muntants, el teixit i les nanses. Les pràctiques que cal utilitzar depenen de cada manipulador. Tanmateix, entre les que es poden trobar per a la base, la més habitual al territori és la de cul de creu rodó o ovalat.

El cul de creu rodó pot ser de diversos travessers: tres per tres, quatre per quatre… amb diverses variacions, que, tanmateix, s’elaboren igual. Si agafem, per exemple, un cinc per cinc, el primer pas consisteix a prendre d’una mateixa tija dos trossos. Com que la matèria primera no és físicament igual, ofereix una part més gruixuda i una altra de més prima; no obstant això, ambdues han de tenir la mateixa longitud aproximadament.

A continuació, s’agafen unes tisores o un ganivet i es fa una incisió al mig del vímet, un petit trau que separa les venes de la fusta. Així mateix, es repeteix amb quatre travessers més. Tot seguit, els restants s’introdueixen pels forats. S’obté així la forma de creu (cinc en vertical, cinc en horitzontal).

El pas següent és fer la lligada perquè la creu romangui ferma i rígida. Dues tiges noves s’introdueixen per l’obertura de la creu, separant-les: una mirant cap a baix i l’altra mirant cap a dalt. Tot seguit, se n’agafa una i es fa passar per sobre del primer braç de la creu. Es deixa aquí i es fixa aquest pas a través de la segona, que, venint des de baix, l’entrecreua i avança cap al segon braç; i així, progressivament.

Fetes dues o tres voltes de lligada, arriba el moment de separar cada vímet dels quatre braços de la creu i obrir-los. Hi ha qui opta directament per fer-ho un per un; o qui prefereix fer tres i dos. Això depèn del cisteller.

Tot seguit, s’agafen dues tiges noves de mida idèntica i es fa el mateix teixit combinant punta prima amb punta prima o punta gruixuda amb punta gruixuda. En el procés es van encavallant una i altra; és a dir, s’alternen i es creuen. S’ha d’aconseguir que els travessers siguin equidistants, mentre es teixeix donant forma arrodonida. La base s’acaba quan s’obté el diàmetre desitjat. En l’última passada, que s’ha de mirar d’acabar amb prim, s’agafa el punxó i es passa per la volteta anterior, introduint la tija, estirant i quedant lligat. A l’últim, es tallen tots els sobrants dels travessers, i queda la forma de cercle perfecte, que correspon a la base de creu rodona.

El cistell amb base de creu ovalada, que no és res més que una variant l’anterior amb la forma indicada, presenta una estructura inicial diversa. En aquest cas, els braços i el tronc difereixen en nombre i mida. Els primers són més nombrosos i més curts, i els segons són inferiors i més llargs. Per exemple, un prototip habitual és sis en vertical, distribuïts en dos, un, un i dos; i tres en horitzontal, tots junts. 

Utilitzant un vímet tallat en dos, es fixa l’estructura lligant un extrem amb una de les puntes fines i l’oposat amb l’altre. Posteriorment, s’elabora el teixit amb dues tiges fines i llargues a cadascun dels extrems, primer un i després el contrari sense que arribin a trobar-se. Després de dues voltes, se separen els muntants. El teixit posterior s’elabora igual que la base de creu rodona, detallat a continuació.

El pas següent és clavar un o dos muntants al costat de cada travesser. Per fer-ho, es talla el vímet a esbiaix i amb l’ajuda d’un punxó, s’obre l’espai on s’ha de col·locar. S’incrusta el muntant ben endins. Un cop tots disposats, s’arrepleguen cap amunt en angle recte. Per evitar que es trenquin en fer el moviment, hi ha qui, amb un punxó o ganivet, clava la punta a uns quants centímetres de la base des d’on es vol doblegar, a fi de facilitar la inclinació. Tots a dalt, es lliguen donant forma a la gàbia (nom amb què es coneix).

A continuació es fa el remolí, és a dir la línia d’intersecció que hi ha entre la base i el cos del teixit de les parets. L’acció consisteix a col·locar des de baix, tres o més vímets afilats en tres espais consecutius. Tot seguit, s’entra i es passa per davant de dos muntants i se surt darrere del pròxim. Es fan les voltes que el cisteller consideri necessàries. Després es deslliga la gàbia i es comença a teixir amb les mans un vímet a cada muntant. Es col·loca el vimen darrere el muntant, sobresortint mig centímetre, i tot seguit es fa un pas, és a dir, es passa davant d’un i darrere d’un. S’atura l’operació aquí, i es repeteix igual amb la resta. L’emplaçament avança cap a l’esquerra, mentre que els vímets van cap a la dreta. Finalment, de cada espai entre muntants ha d’eixir un vimen. Tots emplaçats, aleshores només cal prosseguir el teixit anant un per un, però tots al mateix temps, seguint el pas indicat: davant d’un, darrere del següent i parar. A continuació, el de l’esquerra, i mateix moviment; i així progressivament. 

Sense acabar el cistell i encara amb els muntants dempeus, s’elabora la nansa. Es necessiten sis vímets per a cada costat. Per obtenir-los, cal, però, clavar dos nous vímens. Així, als quatre que hi ha originalment, se n’hi sumen dos més. Tot seguit, es divideixen en dos grups de tres i es cargola cadascun des de la base fins a la punta. Posteriorment, es van creuant els dos ramals —primer el de l’esquerra per davant del de la dreta— fins a la fi del vimen. Per evitar que no es desenrotllin, es lliguen. Es repeteix la mateixa operació a l’altre costat. A continuació, es pren cada costat i es porten a la vegada al sentit contrari, és a dir, el de l’esquerra passa a la dreta, i el de la dreta a l’esquerra —creuant-se al mig. Han de quedar a la mateixa alçada, per poder subjectar bé la nansa, un cop finalitzat el cistell. Arribats a aquest punt, manca fer la vora. Aquesta operació consisteix a elaborar una corda feta amb els muntants, que progressivament s’anirà inserint i col·locant en tota la vora, i donarà forma a un cordó que subjectarà la nansa. Per dur a terme aquest procés, cal situar-se al costat de la nansa i afegir un nou vímet al muntant, que en té dos. El procediment consisteix a treballar amb tres grups de vímets que es recargolen sobre si mateixos i el pas de cadascun fixa el recargolament del precedent. Per acabar aquesta vora cargolada, s’utilitza una eina anomenada canal

Un altre mètode més senzill per fer la vora, i més arrelat al territori, és doblegar i introduir cada muntant al costat del muntant que es troba seguidament i tallar, tan bon punt s’ha acabat de fer la volta amb un sol gest per muntant. En aquest cas, però, s’ha de fer prèviament a la nansa. Aquest procediment divers convida a crear una altra mena de subjecció, la nansa amb ànima (malgrat que aquesta és la terminologia utilitzada en el món de la cistelleria, l’informant no hi atorga cap nom específic). Aquesta nansa s’elabora agafant un nou vimen, majoritàriament d’un gruix superior al que és habitual, que es clava als dos laterals del cistell, després haver tallat les puntes a esbiaix. Aquesta acció dóna forma i nom a la nansa (ànima), malgrat que no està acabada. A continuació, s’agafen quatre vímens nous de poca grossària, s’afilen bé les bases i es claven un a un a l’esquerra d’un dels costats. Tot seguit, es comencen a cargolar resseguint l’ànima i passant-hi tres vegades.

Com que la cistelleria és un món ampli i divers, a les Terres de l’Ebre també es troben elements creats a partir del cul d’estrella. En aquest cas, s’utilitzen tres feixos de vímets, en comptes de dos, cosa que dóna nom a la forma. S’aconsegueix, així, obtenir una base més reforçada. 

També es documenten algunes peces amb cul de queixal, si bé és una tècnica que es practica principalment a la Catalunya interior. En aquest cas, consisteix a agafar el vímet i fer un arc a la mida que es necessiti, per fer-hi una lligada al mig posteriorment. A partir d’aquest cercle reforçat, anomenat tècnicament rodanxa, es comencen a omplir els buidants amb un entreteixit de vímets que serviran de muntants i per fer la vora cargolada.

En els tres procediments detallats s’ha descrit l’elaboració només utilitzant vímet, però, tanmateix, és també habitual a les Terres de l’Ebre reforçar el teixit de l’estructura amb canya. Lògicament, això depèn de cada elaborador; no obstant això, hi ha la teoria difosa que més enllà d’abaratir costos —si es compra, el vimen és més car—, disminueix el pes de la peça; és a dir, és més lleugera.

D’altra banda, cal especificar que és habitual manipular objectes de mida petita únicament amb sarga o combinant aquesta matèria primera amb qualsevol dels altres dos materials esmentats. Un estri habitual que presentaven les tres fibres vegetals eren les anguileres, trampes per pescar al riu Ebre. En aquest cas, tenien forma cilíndrica: un embut (anomenat goleró) a la base, dirigit cap a l’interior per on entraven les anguiles; i una boca a la part superior amb una tapa, per on se les extreia quan es buidava. A diferència de les utilitzades al Delta, que els mateixos pagesos o pescadors elaboraven amb jonc, aquestes altres eren molt més resistents a causa dels tres components. El fort corrent del riu Ebre obligava els cistellers, els únics professionals capaços de produir-les, a fer-les més consistents.

Història i transformacions de l'element: 

La cistelleria i canyisseria es remunten a l’antiguitat. Diverses campanyes arqueològiques al llarg del riu Ebre en testimonien l’existència des de l’època dels ibers i en certifiquen la continuïtat en els progressius pobles que han ocupat la zona.

Avui en dia, però, la situació d’aquests oficis a les Terres de l’Ebre està en progressiva desaparició. En el cas dels cistellers, des de l’entrada del plàstic, que afectà greument la producció. A poc a poc, deixaren d’elaborar-se les diverses tipologies de cistells que de manera generalitzada s’empraven per a les tasques del camp, la pesca i la llar. Posteriorment, la situació ha acabat empitjorant amb la introducció del producte del mercat global a baix cost. 

Respecte al canyisser, la raó cal cercar-la en el desplaçament progressiu del canyís per altres materials de construcció, considerats més adients però menys sostenibles.

Succeeix així que si a la primera meitat del segle XX un poble s’abastia de diverses famílies de cistellaires i canyissers i, per tant, generació rere generació, podien guanyar-se la vida —en alguns casos, alternant la cistelleria i la canyisseria i tots els productes derivats (no es feien només canyissos, cistelles, cabassos o paneres, sinó també caragoleres, anguileres…)—, els informants sostenen que això no és possible des de fa dècades. En termes generals, apunten que primer calgué alternar-ho amb el conreu de la terra a jornal o en propietat i, posteriorment, amb una altra feina de més rendibilitat econòmica. Així, ara com ara el manteniment d’aquests oficis no és viable si no es disposa d’una font primària de recursos econòmics. Però, d’altra part, s’evidencia també que el seu sosteniment està subjecte a la polivalència i l’adaptació. La raó es deu al fet que el comprador potencial actual és més divers: hi ha qui vol l’objecte com a decoració (arnes utilitzades com a làmpades, per exemple); qui cerca un producte d’exclusivitat i disseny (cistells com a bosses de mà…), o qui exigeix més qualitat del que és habitual (canyissos com a sostres per a hotels rurals, per exemple).

En el transcurs del temps, els canvis més destacats s’han produït en les relacions de venda i comercialització. No és només que s’utilitzés la barata —l’intercanvi sempre ha estat des dels orígens i en situacions econòmiques adverses—, sinó que s’han derivat altres relacions econòmiques. La més habitual en la cistelleria, la cobertura de les despeses alimentàries i residencials, el que col·loquialment s’anomenava fer el gasto (procurar el menjar i el dormir), el subministrament del material (principalment, vimen) i el pagament del servei (el jornal).

A vegades també s’anava a mitges repartint la producció elaborada entre el propietari del terreny on es recollia la matèria primera (la canya o el vimen) i el canyissaire i cisteller.

D’altra banda, en l’elaboració no s’han produït canvis substancials. Tan sols se n’han derivat algunes acomodacions, com prioritzar el pelador de canya per sobre del falçó.

Les diferències més remarcables s’han trobat en l’obtenció de la matèria primera —si antigament el cisteller podia disposar de plantacions de vimen, ara com ara s’opta per la compra de manera generalitzada; d’altra part, l’Administració pública pot multar per tallar canya—, en el tipus de productes que se sol·liciten i consegüentment en la desaparició d’alguns a causa del desús. 

Processos i preparatius: 

Com s’ha detallat en la descripció, els processos i preparatius que regeix el treball de la cistelleria i la canya estan vinculats al tractament previ de les fibres vegetals. Així es constata que cal tallar-les segons l’època adient i humitejar-les d’acord amb la matèria (en la descripció es detallen aquests punts acuradament). Posteriorment, només cal treballar-les en funció de l’objecte que s’està elaborant, cosa que pot determinar una tècnica o altra. Tanmateix, mentre la canyisseria manipula de manera similar tots els productes (pot variar la forma, però el procés és el mateix), la cistelleria es regeix per una gran diversitat de tècniques que abasten la base (cul de creu rodó o ovalat, com el més habitual), els muntants, el teixit (teixit a mans), la vora i les nanses, com prèviament s’ha especificat. 

Objectiu de l'activitat/procés/tècnica: 
Distribució/consum: 
Si antigament, una mateixa població com Ascó o Aldover podia allotjar més de deu famílies vinculades als oficis de canyisser i cisteller, actualment el mercat econòmic ha eliminat la sola possibilitat de garantir aquests oficis. Tanmateix, malgrat que la societat de consum ha arraconat aquest producte en benefici del plàstic, es continuen mantenint poques línies de venda; la distribució directa entre el canyisser que exerceix en condició d’autònom; no pel que fa al cisteller, del qual no s’ha constatat activitat econòmica. Així es procuren encara alguns canyissos per a la construcció. Particulars com alguns allotjaments de caràcter rural i sostenible (barraques al Delta, per exemple) aposten per recuperar aquest material per al cel ras, principalment.
Oficis/Coneixements tècnics: 
Els dos oficis es transmeten a través de la cadena formativa de mestre-aprenent, i el coneixement i la tècnica s’adquireixen amb pràctica. Lògicament, per la diversitat que comporta, requereix molt més temps aprendre el treball de cisteller que el de canyisser, ja que presenta més diversitat de productes i tècniques. Els informants narren que mentre un podia necessitar mesos, l’altre necessitava anys. Ambdós mesters coincideixen, però, en el fet que no es tracta només de conèixer la manipulació de les fibres, sinó també dels seus cicles vegetatius, malgrat cada cop s’opta més per comprar la matèria primera. No obstant això, avui en dia no es constata que hi hagi cap persona de les Terres de l’Ebre interessada a aprendre aquestes pràctiques des d’un enfocament professional.
Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 

La cistelleria i la canyisseria són pràctiques de manipulació. Per tant, l’element indispensable per treballar són les mans.

Les eines que necessiten un i altra són escasses. En primer lloc, s’empra una cadira per seure (en termes generals, un cistell es subjecta amb les cames; i el canyís se situa en un motlle fix o giratori). Com que ambdós treballen amb canya, necessiten un pelador (eina de ferro i acer composta per unes fulles de tallar) i un falçó per treure els residus, un badador o esberlador per obrir la canya i els diversos motlles que puguin emprar, depenent de la mida de l’objecte. Si ja es treballen amb altres fibres vegetals, les eines que cal utilitzar són comunes: un ganivet o una navalla, un punxó, i una pala o maça. També s’utilitza el canal i la gúbia per acabar les vores.

A l’últim, l’atenció de les fibres requereix que estiguin ben cobertes a fi que no s’assequin (és habitual tapar-les amb teixit de roba) i que estiguin humides. En aquest darrer cas, malgrat que ja s’han realitzat els processos pertinents, és habitual veure un cisteller amb un cossi remullant el vímet i la sarga. 

Formes organització social / Organitzacions formals o informals: 
Temps enrere, la producció i elaboració de cistellers es regia per una estructura organitzativa familiar en què el paper de la dona era clau. Així, la distribució i comercialització es vinculava a la unitat domèstica i la transmissió es duia a terme per línia materna. Tanmateix, amb el pas del temps, foren els homes qui acabaren assumint-ne el coneixement, la producció, la venda i la transmissió, i relegaren les dones i la seva continuada elaboració a l’àmbit familiar. Durant la primera meitat del segle XX, a les poblacions vorals al riu Ebre hi coexistien diversos cistellers que habitualment exercien també de canyissers. Aleshores era habitual que alguns es desplacessin a altres parts del territori a elaborar o reparar cistells i canyissos sota demanda. Existia, llavors, una relació de confraternitat personal i laboral entre els diversos artesans, és a dir, un teixit organitzatiu informal en un context temporal en què la feina abundava per a tots i el conjunt de la societat la valorava. Amb l’entrada del plàstic, tot canvià i, a poc a poc, es va arraconar la seva tasca, consegüentment s’abandonà l’ofici i indirectament es desmembraren les relacions. Així, a poc a poc s’imposà un treball més individual, sense estar emparat per cap mena de formació organitzativa formal o informal. Ha estat a partir de la dècada dels noranta quan s’ha constituït l’Associació Catalana de Cistellers i Cistelleres, entitat, però, en què actualment només està adscrit un artesà del territori.
Ús i funció: 
Patrimoni relacionat: 

El Museu de la Pauma de Mas de Barberans

Salvaguarda: 
Transmissió: 
En termes generals els oficis de canyisser i cisteller s’han transmès en l’àmbit familiar, generació rere generació. Tanmateix, en el primer cas, la producció de canyissos no requeia exclusivament en el canyissaire, sinó també en el pagès. Aleshores era habitual que el camperol sabés elaborar-ne, ja que s’empraven per assecar productes alimentaris (raïm, figues…) i era una tècnica fàcil i ràpida d’adquirir. No succeïa el mateix amb els cistells, que requerien un aprenentatge més tècnic. La figura de l’aprenent, fos del mateix nucli familiar o forà, era, doncs, habitual. El mestre o mestra s’acompanyava d’un jove que estava mesos i anys al seu costat, i n’adquiria coneixements. Avui en dia, alguns dels artesans ebrencs en actiu ensenyen els joves interessats a aprendre l’ofici; tanmateix, no són gent resident al territori —n’aprenen els conceptes tècnics, però no la manera de relacionar-se amb el medi que l’envolta (riu Ebre)— i, d’altra banda, es tracta d’un fet residual.
Viabilitat / Riscos: 
En el context actual, el cost de producció d’un cistell o canyís no permet competir amb el plàstic. No es tracta només d’un cost econòmic inferior, sinó d’una funcionalitat i viabilitat més grans a causa de la manejabilitat i lleugeresa. D’altra banda, el mercat global empitjora encara més la situació amb una política de preus baixos, que desvaloren els dos oficis. La situació present evidencia que el nínxol de mercat avui en dia és molt reduït. Tanmateix, alguns reductes com el món boletaire als Ports, que continua mantenint l’ús del cistell, i l’adaptació a nous mercats de consum —artístic, disseny i decoració—permeten obtenir una via de venda.
Valoració de l’individu / grup / comunitat: 
Segons exposen els informants, en una societat de consum com és l’actual, els oficis de canyisser i cisteller no es valoren econòmicament. Manifesten que malgrat que hi ha una part de la població que distingeix els oficis i valora la qualitat del producte, en termes generals l’apreciació no reverteix en el consum. Així, la majoria de la població acaba prioritzant objectes de cost ínfim i fàcilment substituïbles, que paradoxalment es cataloguen de baixa qualitat.
Mesures de salvaguarda preses pel grup/comunitat: 
En l’àmbit nacional, l’any 1996 va néixer l’Associació Catalana de Cistellers i Cistelleres, entitat a la qual està adscrit un canyisser del territori. D’altra part, la demarcació disposa del Centre de Desenvolupament rural Museu de la Pauma, que si bé es focalitza en aquesta matèria, du a terme una programació anual i una fira, el Racó dels Artesans, en què dóna a conèixer el treball amb altres fibres vegetals. Paral·lelament, municipis com Ascó amb la Mostra d’Arts i Oficis i el Pinell de Brai amb Pinellart visibilitzen al públic l’ofici de canyisser i cisteller.
Altres mesures de salvaguarda / promoció / difusió [text lliure]: 
L’Associació Catalana de Cistellers i Cistelleres ha publicat obres de caire general que recullen aquest ofici. D’altra banda, també es poden trobar documents escrits i visuals de producció local i nacional. Es tracta d’estudis etnogràfics, articles o documentals, principalment.
Informació tècnica: 
Data realització : 
dimecres, January 11, 2017
Actualitzacions de la fitxa: 
dimecres, January 11, 2017
Investigadors: 
Validador: 
Folch Monclús, Rafel
Participació del grup o comunitat en l'aportació de dades: 
Per elaborar la fitxa hem comptat amb la participació dels canyissers en actiu al territori, ubicats a Ascó i el Pinell de Brai, així com la d’un cisteller, ja retirat, resident a Aldover.
Redactor/a de la fitxa: 
Interpretació [ètic]: 
Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica: 
Avui en dia, els oficis de cisteller i canyisser a les Terres de l’Ebre es troben en vies de desaparició. Els actuals artesans són gent gran i, malauradament, no hi ha joves al territori que vulguin prosseguir aquest mester. Si no es reverteix la situació, en un futur pròxim s’haurà de presentar aquest element des de la perspectiva històrica. La solució per evitar això passa per redescobrir aquests oficis, posar en valor els seus productes des d’una mirada global, i comprendre que, més enllà del valor estètic i econòmic d’un objecte, s’amaga en la seva elaboració i producció un mode de vida construït des de la relació de l’ésser humà amb el medi i el seu entorn ebrenc.
·: