La llegenda de la Serena, de Gandesa

Identificació: 
Imatge de presentació: 
Variants terminològiques: 
Cerena, Çerena
Tipus d'element: 
Grup i/o comunitat: 
Coneixement i transmissió a nivell local (Gandesa)
Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
Breu descripció: 

La llegenda de la Serena narra la història d’una bella jove que es transformà en un ésser híbrid, meitat dona, meitat ocell, a causa d’un desengany amorós. Personatge descrit en els bestiaris catalans, la protagonista conjuga la bondat i malesa. Tanmateix, en origen medieval, la seva història perseguia un discurs moralitzador que desaprovava la luxúria, el plaer, la fantasia sexual i la bellesa; en canvi, en la versió gandesana, es focalitza en la ferotgia del personatge i en la temor que representen el seu físic i les seves accions. Identificat amb el territori, la seva història es localitza a les serres de Pàndols i Cavalls. 

Data identificació: 
dimecres, January 11, 2017
Codi: 
IPCITE30008
Localització: 
Localització: 
Accident geogràfic: 
Descripció de la localització: 

La llegenda de la Serena es localitza a les serres de Pàndols i Cavalls. En termes generals, no s’especifica cap indret concret de les muntanyes. 

 

Georeferenciació: 
Datació: 
Data de realització: 
dijous, January 19, 2017
Descripció: 
Descripció general: 

La llegenda de la Serena inicia amb la història d’una bella jove que es converteix en un ésser fantàstic, mig dona mig ocell, a causa d’un rebuig amorós. Se la descriu amb una llarga cabellera d’un to rogenc, un bec petit i corbat com a boca, unes garres de moixó a mans i peus, i dues grans ales de plomatge marró a les extremitats superiors.

Ubicada a les serres de Pàndols i Cavalls, sortia només a les nits de lluna plena, en què tocava l’arpa per atraure els homes. Enganyats pel so dolç que emetia l’instrument, s’acostaven cap a ella enamorats per la seva música. En topar-se amb ella, queien en un estat de somnolència del qual no en despertaven mai més.

El personatge de la Serena apareix descrit en els bestiaris catalans que es conserven actualment. Datats entre els segles XIV i XVI, cinc deriven dels textos toscans —el Bestiario toscano—, un no es pot precisar l’origen, i el darrer correspon al Livre dou trésor de Brunetto Latini, traduït per Guillem de Copons al s. XV. 

Als anys 1963-1964, aparegué l’edició Bestiaris a cura de Saverio Panunzio. Consisteix en un estudi sobre la tradició textual d’aquests tractats didàctics i morals que l’autor transcriu en dos textos diferents, la versió A i B, i en recull en un tercer anomenat G. En les dues primeres versions és on es descriu el personatge de la serena.

Un volum i l’altre recopilen la mateixa història; tanmateix, presenten diferències en la redacció del text —per exemple, al volum A és la çerena, i al B, la c/serena—; i en el contingut de la informació donada —la versió B afegeix una major caracterització simbolicodidàctica del personatge.

A continuació es detalla tota la descripció:

La serena és una criatura molt maravelosa, e són-ne de tres maneres: la una és mig pex, e l’altra meitat és semblant de fembra; l’altre és mig ocell e mig fembra; la tercera és mig cavall e mig fembra. Aquela que és feta en loch de pex e de fembra à tant dolça veu que totom que la hoya cantar s’i acosta volenter perquè la oja cantar, e plau-li tant la veu del seu cant que s’i adorm; e com la cerena conex que l’hom és adormit, ve-li desús e osiu-lo, [ço és, que·l mate]. E quela que és mig oçell e mig fembra fa un ço de arpa tant dolç que tothom ve a hoir volenterós aquel ço, e plau ha hom tant, que adormse tot qui·l va a hoir; e axí matex aquesta serena l’osiu. E aquella que és mig caval e mig fembra fa un tant dolç so de trompa que totom la vol hoir volentés; e com l’ome és adormit per la dolçor de la trompa, la serena l’ossiu axí matex.

Aquestes serenes podem nós acomparar a les àvols fembres, vills e de vil conditió, que enganyen als hòmens los quals se anamoren d’elles, y és per belea de cos, [o per belles paraules que elles los diuen], o per paraules ingenioses que·ls diguen, ho en altra manera que elles puguen enganyar a l’home;  leshores l’ome se pot tenir per mort. [Car, sí s’és que, quant a Déu, mort és si les creu]; així com diu en algun loch: qui tothom qui lexa la amor de Déu per amor de la fembra, pot dir verament que és en mal port arribat; e si per son peccat mor en aquell estament, pot ben saber que serà perdut en cos e en ànima.

Panunzio, S. (1963): XVII De la Serena. Bestiaris II (versió B). Barcelona: Editorial Barcino.

Com es pot comprovar, en la simbologia medieval el personatge presenta tres formes: el peix, el cavall i l’ocell. Actualment, és la imatge de la sirena, una dona amb cua de peix, la més popular a la nostra societat. Es tracta d’una versió nòrdica que data del segle XIII i que té, a les Terres de l’Ebre, també la seva representació: la llegenda de la sirena de Sòl-de-riu. En aquest cas s’explica com antigament, la manca d’aigua corrent a les cases d’Alcanar propiciava que les dones anessin a fer la bugada a la desembocadura del riu de la Sénia, l’anomenat Sòl-de-riu, indret que es caracteritzava per la seva aigua neta, un espai ubicat just a la frontera entre Catalunya i el País Valencià. Segons es narra, les mestresses haurien sentit la veu bonica d’una sirena cantant, en diverses ocasions. Fins i tot els mariners haurien pogut contemplar-la, els quals en ressaltarien també la seva bellesa física. En honor amb ella, li haurien compost una cançó de la qual no en consta cap referència escrita.

Tanmateix, tot retornant a la descripció de Panunzio, és la versió mediterrània, documentada ja des de l’època clàssica amb obres com l’Odissea, en què narra l’episodi de com Ulisses fou lligat al pal major per evitar ser seduïts per les sirenes, la que correspon a la Terra Alta: una dona amb ales i potes d’ocell. 

Tal com exposa l’autor i segons descriu la tradició oral ebrenca, el personatge de la Serena gandesana es caracteritza per ser un ésser fantàstic venjatiu i luxuriós que enganya als homes a través de la seva música. També se la descriu com una depredadora, una bèstia ferotge que, en el context terraltenc, ataca els ramats dels pastors.

Conforme al bestiari català, la protagonista conjuga la bondat i malesa que podia tenir una dona segons l’imaginari medieval. El contingut al·legòric i moralitzador reprova l’atracció per la bellesa i castiga els homes amb la mort quan se senten atrets per la seva música. Aquest missatge, però, no correspon ni al que s’ha transmès a la llegenda canareva, ni a la  gandesana. En ambdós casos perquè malgrat es manté la connotació eròtica del personatge i les seves armes contra el sexe masculí, a la sirena se li destaquen els atributs físics i musicals, sense cap altra finalitat —si més no, segons el breu relat que avui coneixem—; i amb la Serena perquè la història s’explica remarcant-ne més la seva ferocitat i convertint-lo en un objecte de temor. L’ús principal de la llegenda a Gandesa és espantar els xiquets, als qui se’ls amenaça dient-los que, si no es porten bé, se’ls endurà la bèstia. I és que aquesta apareix a les nits clares i segons es diu, d’aquí en derivaria utilitzar l’expressió: «Esta nit hi ha serena.»  Tanmateix, aquesta teoria que comporta donar una connotació negativa a l’expressió, i no és compartida per tothom. La raó es deu al fet que Serena és sinònim de serení, és a dir, en estàndard rellent, consegüentment nit humida. De tal manera podria ser que fóra de la mateixa etimologia que el terme serenitat. Sigui en un cas o en un altre, és difícil saber si el personatge va donar nom al fenomen meteorològic o va ser a l’inrevés.

Història i transformacions de l'element: 

La llegenda de la Serena es remunta en el temps. Tanmateix, l’única font que detalla quin va ser el seu origen la descriu en Joan Perucho —reconegut poeta, novel·lista, crític i articulista, vinculat a Gandesa, on exercí de jutge el 1957 i autor d’obres de gènere fantàstic—, a la seva obra Fulls de fronteres. Entre Gandesa i Alcanyís, quan cita:

Tot va començar a Gandesa cap a l’any 1192 amb l’existència de la Serena, bèstia fantástica, mig ocell i mig dona que va trobar al bell mig de la serra Miró de Cròcia, el qual era un dels cinc misteriosos personatges als quals es refereix la carta de població de Gandesa, atorgada pel Mestre del Temple Ponç de Rigalt en la data abans dita.

Perucho, J. (2003): Fulls de fronteres. Entre Gandesa i Alcanyís. Centro de Estudios Bajoaragoneses: Alcanyís, p. 55.

L’autor en cap moment documenta d’on extreu la informació i tot fa pensar que si en Perucho destacava per combinar elements imaginatius i de pura ficció amb altres d’arrel històrica, aquesta referència respongui al mateix estil. També n’és un altre exemple, el fet que ell detalla una cançó de la Serena, no registrada enlloc més. Es tracta d’una peça que diu el següent:

Cerena de riu, / devorà en Feliu. / Cerena de Prat, / devorà en Servat. / Cerena de vol, / devorà un mussol.

Perucho, J. (2003): Fulls de fronteres. Entre Gandesa i Alcanyís. Centro de Estudios Bajoaragoneses: Alcanyís, p. 26.

A finals dels anys 1970 eren poques les persones que coneixien la llegenda. Fou el gandesà Mateu Aubà qui s’interessà a recuperar-la, davant la possibilitat que pogués perdre’s. Unes dones grans del poble li transmeteren. Tanmateix, no van poder-li detallar tots els aspectes concrets de la fisonomia física del personatge.

Posteriorment, es creà una entitat cultural amb el mateix nom. L’associació tenia com a mètode de difusió una revista que prenia el mateix títol, La Serena. Entre els articles que varen publicar, hi consta una adaptació literària de la llegenda realitzada per Maragda Royo. El text incorpora més elements que per aleshores ja s’havien recollit per altres fonts, com és la cabellera rogenca, característica que posteriorment també inclouria Àngels Cid, en el seu conte infantil (La Serena, Ed. Ajuntament de Gandesa, 2013). Tanmateix, també incorpora modificacions, com la substitució de l’arpa pel seu cant. Per altra part, l’acompanya d’una història paral·lela.

Temps després, l’associació va emplaçar una escultura de la Serena al carrer de Miravet de Gandesa, on hi consta una placa amb la seva explicació. La informació reconstrueix la llegenda amb totes les aportacions. 

L’any 2013, impulsat pel mateix Mateu Aubà i finançat per l’ajuntament de la població, es realitzà i edità un conte infantil a càrrec de la il·lustradora Àngels Cid. En l’obra es dóna a conèixer la llegenda i se li afegeix un nou personatge, un jove pastor anomenat Gori. Aquesta nova incorporació serveix per crear un fil narratiu que ajuda a concloure feliçment la història, destinada als més petits. 

Amb la publicació del relat infantil, es recuperà i se li donà la forma actual a la llegenda de la Serena. L’escola li dedicà una setmana cultural i des d’aleshores els mestres l’expliquen als xiquets.

Darrerament, s’ha publicat un nou conte del Grup la Deriva que recull diverses històries de por del territori ebrenc, entre les quals s’hi troba la Serena.

No ha desenvolupat el mateix camí la llegenda de la sirena de Sòl-de-riu. No hi ha cap referència que pugui en determinar l’origen. Tanmateix, sí que es pot afirmar que des del segle XIX s’explicava i formava part de la tradició marinera de la població d’Alcanar. Persones centenàries, actualment, recorden haver-la escoltat dels seus avis, nascuts en aquesta època. No obstant això, avui en dia és desconeguda pel públic en general, malgrat haver estat recollida per autors com Joan-Josep Sancho o Agustí Bel.  

Formes d'organització social/Organitzacions formals o informals: 
Quan es recuperà la llegenda de la Serena, posteriorment es creà una entitat cultural que rebia el seu mateix nom. Actualment però, aquesta associació ja no està operativa. De la mateixa manera ha desaparegut la revista que crearen, publicació que també rebia el nom de la Serena.
Participants/Executants: 
Actualment, són els mestres qui expliquen la història als nens petits.
Precisions ús i funció: 
Quan la llegenda s'explicava en l'entorn familiar tenia una funció moralitzant i educativa. Actualment, s'explica en l'àmbit educatiu per raons diverses que abracen des de potenciar la imaginació, transmetre el llegat cultural local, despertar la curiositat dels infants fins a introduir temes curriculars (dibuix artístic, per exemple) i d’educació en valors.
Patrimoni relacionat: 

Patrimoni natural: serra de Cavalls i serra de Pàndols.

Salvaguarda: 
Transmissió: 
Avui en dia, la llegenda de la Serena es transmet principalment a través de la lectura del conte d’Àngels Cid. L’escola Puig i Caveller de Gandesa l’explica als petits, qui paradoxalment la donen a conèixer o redescobrir als seus progenitors. Per altra part, l’escultura del carrer Miravet on hi consta la placa informativa que recull la llegenda, és un altre canal de difusió per a tots els interessats.
Viabilitat/riscos: 
Fou a través de l’àmbit educatiu i cultural que es difongué la recuperació de la llegenda de la Serena. Tanmateix, la seva presència es circumscriu al món de les lletres (llibres, contes infantils, articles…) i a l’escultura que es troba representada a Gandesa. Les celebracions que es duen a terme a la capital de la Terra Alta no compten amb la presència de cap figura, sigui animal real o fantàstic. Per tant, a cap de les festes que tenen lloc a la població, s’exhibeix la imatge de la Serena. Paral·lelament, la seva redescoberta no s’ha fixat en l’àmbit familiar. És a dir, si antigament se’n difonia el seu coneixement com a recurs per fer por als infants; actualment no és així. Avui en dia, són molts encara els gandesans que no coneixen la llegenda amb detall. El treball de l’escola, la mateixa difusió que va fer l’entitat la Serena quan existia, els contes infantils o l’escultura amb la seva placa informativa no han servit per interioritzar aquesta història com un element identitari a tota la població.
Informació tècnica: 
Investigadors: 
Data de realització: 
dc., 11/01/2017
Actualitzacions de la fitxa: 
dc., 11/01/2017
Projecte/Recerca: 
Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial de les Terres de l'Ebre
Validador/a: 
Espuny, Elena
Queralt, M.Carme
Participació del grup o comunitat en l'aportació de dades: 
La fitxa ha estat elaborada gràcies a la col·laboració de Mateu Aubà i Àngels Cid. Per altra part, també s'ha comptat amb la participació de mestres d'escoles i famílies. En referència a la documentació sobre la llegenda de la sirena de Sòl-de-riu s’ha conversat amb els autors Joan-Josep Sancho i Agustí Bel.
Redactor/a de la fitxa: 
Interpretació [ètic]: 
Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica: 
Quan es va recuperar la llegenda de la Serena a finals dels anys setanta del segle XX, es trobava en perill de desaparèixer. Ara per ara, el camí iniciat en el segle passat, té en l’escola el mode de reproducció i manteniment d’una història, transmesa oralment temps enrere. Tanmateix, l’àmbit educatiu és limitat. D’aquesta manera, malgrat els nens l’han introduït o reintroduït a les llars, no s’ha recuperat en l’àmbit domèstic la funcionalitat que la llegenda presentava. De la mateixa manera, tampoc s’ha aconseguit convertir-lo en un element identitari representatiu per a tota la població, malgrat la seva història es circumscriu a les serres de Pàndols i Cavalls i s’ha transmès només a la capital de la Terra Alta. Davant aquesta situació, el manteniment de la llegenda es troba supeditat al continu treball que des de l’escola es pugui realitzar. Accions com introduir el personatge en l’àmbit festiu de les celebracions locals, com així es troben presents els gegants d’en Gori i la Fontcalda, podrien ser un mode d’assegurar definitivament la pervivència i la identitat local d’aquesta llegenda.
·: