L'ofici de barquer de l'Ebre

Identificació: 
Tipus d'element: 
Grup i/o comunitat: 
Barquers i administració local
Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
Breu descripció: 

Documentats els passos de barca des del segle XII, les pontones i muletes així com les embarcacions constituïdes per un, dos o tres llaüts amb una plataforma al damunt eren un mitjà de transport per creuar el riu Ebre. Fer travessar sense incidents persones, animals i mercaderies era la funció del barquer. Un treball subjecte a les inclemències del temps i a la disponibilitat absoluta que requeria un gran esforç físic.

Durant segles, només el pont de barques de Tortosa era un punt fix per creuar l’Ebre d’una ribera a l’altra. Amb el pas del temps, s’incrementaren els ponts construïts amb obra al llarg del riu, aparegueren els ferrocarrils, es milloraren les carreteres i es modernitzaren els mitjans de transport de tal forma que els passos iniciaren la progressiva desaparició i, consegüentment, l’ofici de barquer deixà de tenir utilitat en els indrets on es construí un pas fix d’obra per creuar el riu, a una bona part del curs del riu a les Terres de l’Ebre. Tanmateix, avui en dia estan presents a les poblacions de Flix, Garcia i Miravet, totes ubicades a la Ribera d’Ebre. És tan sols una petita mostra del que representaren al llarg del riu Ebre, però és una exposició que reflecteix els diferents tipus de funcionament i l’adequació de l’ofici al context paisatgístic i a la tipologia d’embarcacions actuals.

Codi: 
IPCITE10009
Localització: 
Localització: 
Accidents geogràfics: 
Descripció de la localització: 

Actualment només són operatius els passos de barca de Flix, Garcia i Miravet, a la comarca de la Ribera d’Ebre. 

En el primer cas, es troba ubicat al meandre i connecta el nucli urbà amb una zona d’horts, des d’on es pot arribar per carretera fins a Vinebre.

El de Garcia està situat al costat de les piscines del poble, als afores. El pas enllaça amb el barranc de Roianos, que transcorre travessant la línia de tren, on alguns veïns disposen de terres cultivables i els turistes s’hi atansen per recórrer la ruta senderista del Camí de Sirga (GR 99).

A l’últim, el pas de Miravet, que es troba ubicat a quasi 1 km del centre històric, uneix la carretera TV-3023 amb la C-12, en direcció nord, Ginestar; en direcció sud, Benifallet. 

Georeferenciació: 
Datació: 
Data de realització: 
diumenge, October 23, 2016
Periodicitat: 
Contínua
Descripció de la data de realització/periodicitat: 
Cada pas de barca té diferent disponibilitat. El de Miravet opera tots els dies a excepció del 25 i 26 de desembre i l’1 i 6 de gener. Durant l’hivern, adapta els horaris a les hores de sol, de tal forma que a les 18.00 h finalitza la jornada. D’altra banda, quan té lloc el canvi d’horari, l’allarga, i a l’estiu s’obre fins a les 20.00 h. Durant el mes d’agost no tanca al migdia, com fa la resta dels mesos, en què de les 13.00 h a les 15.00 h no es pot emprar el pas. Pel que fa al pas de Flix, també és operatiu tot l’any a excepció del dia de Nadal, 25 de desembre, Any Nou i Reis, 1 i 6 de gener, i dilluns de Pasqua, variable segons el calendari litúrgic. També tanca al migdia, en un horari diferent segons el mes, que acostuma a ser de 14.00 h a 15.30 h. D’altra banda, el pas de barca de Garcia és estacional. D’ençà que s’ha restablert fa escassament un any, opera de Setmana Santa a mitjan novembre aproximadament. No disposa d’horaris establerts. Si es vol utilitzar, cal posar-se en contacte amb l’Ajuntament, que avisa al barquer.
Descripció: 
Descripció general: 

Al llarg de l’Ebre s’alcen ponts d’obra que permeten superar aquest accident geogràfic, el riu. Construccions que faciliten les connexions i disminueixen el temps de recorregut. 

Des del segle XIX, quan se’n documenten els primers ponts d’obra a Tortosa, al territori se n’han construït, substituït o refet de nous (aquests últims, perquè foren destruïts durant la Guerra Civil Espanyola). El darrer, el bastiment que uneix les poblacions riberenques de Sant Jaume d’Enveja i Deltebre, Lo Passador, fou edificat fa pocs anys, el 2010.

Aquesta estructura ha permès creuar el riu sense necessitat de barcasses. De forma que, en la majoria dels municipis fluvials de les Terres de l’Ebre, han desaparegut els passos de barca, més prompte o més tard. La millora de les carreteres i els mitjans de transport públics i privats han contribuït a accelerar-ne el procés.

Actualment només Miravet, Flix i Garcia, pobles de la Ribera d’Ebre, mantenen aquest sistema de transport i, consegüentment, el seu ofici: el barquer.

Els passos operatius actuals exemplifiquen tres models diferents de funcionament. El de Miravet opera només amb l’ajuda del corrent de l’aigua, el sistema tradicional; el de Flix es mou amb tracció elèctrica, i el de Garcia combina la força del corrent i un motor alimentat per plaques solars. Les diverses característiques no condicionen en excés les tasques del barquer, que són semblants en les tres situacions.

Cada pas de barca presenta una barca o barcassa amb dimensions diferents, però comparteixen el mateix estil d’estructura. Així, es componen de dos llaguts que sostenen una plataforma metàl·lica, generalment quadrangular, recoberta de taulons de fusta a la part superior, que se sosté a les bordes de les embarcacions.

A les galtes o bigots, espais pintats de blanc situats a un i altre costat de la proa, hi consten el nom dels llaguts: Isaac Peral i Monturiol als de Miravet; Democràcia i Nostra Senyora de l’Assumpció (aquest darrer nom actualment no està pintat a l’embarcació però se l’anomena així) als de Flix, i Garcia, mateixa nomenclatura per als dos llaüts de Garcia.

A fi de protegir l’espai, la superfície es tanca perimetralment amb baranes. Només l’accés d’entrada i sortida roman obert quan hi accedeixen o en surten els usuaris; i es protegeixen amb una cadena o una barana, segons l’embarcació, quan la barcassa es desplaça.

A popa se situen els dos timons, un per a cada llaüt. Enllaçats per un barrot, emplacen en la part superior l’arjau, la peça de fusta o metàl·lica que, fixada al timó, serveix de mànec per governar el timó. El barquer se situa en un costat o l’altre, segons la vora on es dirigeix (habitualment, es col·loca al timó proper cap on s’atansa per tenir més control visual i poder conduir millor la barcassa).

El pas de barca es desplaça seguint la gúmena o maroma, cable metàl·lic sostingut en ambdós costats de la riba. Consta d’una colladora, sistema de politges i guia, que s’enllaça amb l’embarcació amb un altre cable, el ramalet o sirga. Al mig de la plataforma se situa el cabestran, que permet allargar i escurçar el ramalet. Només quan el riu baixa amb poca aigua, té escassa profunditat en un costat o altre de les ribes o s’alenteix a causa de la presència d’algues, el barquer ha d’ajudar-se d’una perxa, també anomenada barra de perxar, per empènyer i impulsar els llaüts. En el cas de Flix i Garcia, el motor que mou la gúmena —situat en una de les dues casetes instal·lades a cada costat— facilita no haver de fer aquests esforços. Tanmateix, la presència habitual de plantes aquàtiques obliga a extreure-les o desplaçar-les, si no vol veure’s afectat el desplaçament de l’embarcació.

Una segona gúmena a popa evita que la barca pugui anar-se’n riu avall, en cas que hi hagi qualsevol incident a proa (per exemple: que s’esquinci el ramalet). Tanmateix, a Garcia no en disposen, si bé està previst instal·lar-la. No obstant això, malgrat que no és un sistema de seguretat, l’embarcació també se subjecta amb els cables per on circula el corrent elèctric, situats a l’embarcació i paral·lelament a la gúmena.

A més a més de la perxa, el barquer pot utilitzar també un ganxo de mà o pixero; en aquest cas, per apropar-se al pont. Si el corrent baixa amb força o bufa el vent amb vigor, l’ha d’utilitzar per facilitar l’acostament. Amb un dels ganxos amarrats al terra de l’embarcador, pot agafar-s’hi i atansar-s’hi fàcilment. Un cop es va aproximant, només li faltarà lligar les cadenes per subjectar el pas de barca. Els ganxos de l’interior de la plataforma i els del pont mantenen l’estabilitat.

A la superfície de la plataforma també s’hi troben altres utensilis i espais diferenciats.

D’una banda, en el cas de Miravet, a terra hi ha uns taulons petits de 35 cm aproximadament que s’utilitzen puntualment en dues situacions: per frenar les rodes dels vehicles un cop la barcassa està en moviment, i per evitar els descensos o sotracs pronunciats, en l’entrada o sortida dels cotxes.

D’altra banda, les tres embarcacions disposen d’un espai a popa per asseure’s i aixoplugar-se de les inclemències del temps. A Miravet està recobert amb canyissos. No és així al de Garcia, que es protegeix casualment i parcialment per la inclinació de les plaques solars. El de Flix no presenta bancs arrecerats. Tanmateix, el barquer té una caseta d’ús propi on resguarda material i una estufa de llenya, amb què es poden escalfar tots els usuaris. Ambdós llocs estan coberts per una planxa d’uralita.

A l’últim, segons les normes de seguretat establertes, totes les embarcacions disposen d’armilles salvavides.

El funcionament del pas de barca està supeditat a les condicions climàtiques i al cabal del riu Ebre. De tal forma que, segons l’IDECE (Institut per al Desenvolupament de les Comarques de l’Ebre), gestor del canal navegable, si el cabal és inferior a 78 m3/s o supera els 800 m3/s no pot ser operatiu. La pluja desmesurada i el fort vent també són condicionants per als barquers.

S’accedeix a l’embarcació per mitjà dels ponts (també anomenats embarcadors mòbils o plataformes de càrrega, si bé són d’ús menys habitual), que funcionen amb un sistema de graduació. A l’inici de la jornada, el barquer de Miravet fa girar el cabrestant amb una politja en la direcció necessària per fer coincidir l’alçada amb la barca. Les rodes de la base dels embarcadors permeten fer-los lliscar pels rails fixos que es troben a la rampa d’accés. A Garcia, el barquer necessita l’ajuda dels municipals (la brigada) perquè el cabrestant no funciona. Davant aquesta situació, han d’emprar una sirga enllaçada a un tractor en moviment, que alça el pont. En sentit contrari, hi han de col·locar un vehicle al damunt com a contrapès. A l’últim, el de Flix disposa d’un funcionament elèctric i, per tant, tan sols cal prémer un botó o l’altre per pujar o baixar. 

Al pas de barca, la barca o barcassa roman ben amarrada, lligada amb cadenes per evitar qualsevol desplaçament involuntari. A mesura que els usuaris van arribant, el barquer recull la cadena (Miravet i Garcia) o la barana d’entrada (Flix) perquè hi vagin accedint. Habitualment, la de la sortida està col·locada per prevenir accidents. 

Cada embarcació aguanta un pes diferent, fet que condiciona el nombre de vehicles i persones que poden dur. Pel que fa als cotxes, el de Miravet i Garcia en porten tres com a màxim; en canvi, el de Flix, quatre i fins i tot cinc. En un cas o l’altre, els distribueixen equilibradament al llarg de la plataforma per evitar que es desequilibri la barcassa.

El pas és utilitzat també per motos, bicicletes, furgonetes i alguns petits tractors, així com vianants. A Miravet, la major part dels transeünts són turistes que fan el trajecte d’anada i tornada, si bé també són habituals els residents del poble; a Garcia, senderistes o alguns pagesos que s’atansen a l’altre costat de la riba per caminar o anar a treballar al camp; i a Flix, una combinació d’ambdós tipus d’usuaris.

Un cop tothom a dalt, es deslliguen les cadenes subjectes als ganxos del pont. A poc a poc, i amb ajuda d’una petita empenta del barquer, l’embarcació es comença a moure amb el timó orientat. En el cas de Flix i Garcia, serveis municipals gratuïts, s’estipula que els usuaris contribueixin en l’amarrada i desamarrada. En el primer cas, el rètol de l’entrada indica que el client està obligat a fer-ho; en el segon, és una norma no escrita que s’acostuma a complir. A Miravet, on l’usuari paga pel servei, aquesta feina va a càrrec del barquer, si bé puntualment algun usuari, habitual del pas, ho fa.

El barquer ajusta la longitud del ramalet en funció de dos variables: el cabal del riu i el vent (direcció i força). Aquesta operació permet una navegació òptima del pas de barca. A tall d’exemple: amb un cabal baix, ha d’alliberar més cable; amb un cabal alt, ha de retallar-lo.

En el cas de Flix i Garcia, el motor instal·lat a la gúmena empeny la barca. El barquer de Flix porta un comandament penjat al coll amb el qual activa el moviment del carro, com ell l’anomena; el de Garcia ha de prémer un botó que hi ha a la caixa de polsadors, a popa. Un i altre han de controlar amb el timó que vagi seguint el ritme que li marca el motor. Si s’estira massa la barca o si es frena, poden succeir danys. El sistema dual del funcionament de Garcia permet al barquer aturar el motor quan baixa un cabal del riu considerable (400 m3/s, per exemple). Aleshores, tan sols ha de girar l’embarcació i prendre tot el corrent, que per inèrcia, estira la barca.

El problema, però, que pateixen els tres barquers és la concentració d’algues al ramalet. Aquesta afectació ha portat el barquer de Miravet a recollir-lo en certs moments del recorregut. És a dir, per evitar que a la vaga del cable s’hi enganxin les plantes aquàtiques, l’agafa, sense escurçar la longitud, i el lliga amb ganxos, a la barana situada a la proa.

Mentre va navegant l’embarcació, els usuaris habituals aprofiten per xerrar amb el barquer. En canvi, els turistes d’un emplaçament o altre opten per gaudir de l’experiència i fer-se fotos. El castell de Miravet és l’espai que s’immortalitza en més ocasions. Durant el recorregut, els clients aprofiten per abonar la quantitat determinada. Tanmateix, només ho hauran de fer a Miravet, i la tarifa, d’1 € a 3 €, varia segons la residència (descomptes per als veïns del poble), la modalitat (a peu o en vehicle), i el tipus de transport amb què es viatga (cotxes, quads, motos i bicicleta).

L’arribada al pont s’acompanya d’un alentiment previ voluntari o involuntari de la barca. En la primera situació, el barquer ha de vigilar que la barca no arribi amb massa força i es colpegi durament contra l’embarcador. Per evitar això, a Flix i Garcia s’atura el motor amb anterioritat, en el moment determinat que el barquer coneix per experiència (Garcia) o gràcies als senyals situats a la gúmena que li serveixen de guia (Flix). En la segona situació, el mateix cabal del riu pot fer que la barca es pari i el barquer hagi d’utilitzar el ganxo i la perxa per acompanyar-la, circumstància que també poden ocasionar les algues (Miravet).

Sigui un cas o altre, el pont de Flix disposa d’amortidors, que esmorteixen el cop, així com dels frens que aturen el motor. S’aconsegueix així que la barca no se li’n pugui anar al barquer i es munti sobre el pont.

A tocar de l’embarcador, a vegades el barquer hi salta per acompanyar la barca, cadena amb mà. D’aquesta forma la guia i la situa correctament. Només li falta lligar-la i estabilitzar-la. Fet això, els usuaris ja poden sortir.

Història i transformacions de l'element: 

La construcció dels ponts i la modernització de les carreteres i els mitjans de transports han comportat la progressiva desaparició dels passos de barca i, en conseqüència, de l’ofici de barquer. N’és un exemple el pas de barca de Riba-roja, que va deixar de funcionar un any després d’inaugurar-se el pont, el 1997. Unia la població amb les sènies (horts) dels veïns de la població.

Les primeres referències de passos de barca daten del segle XII, època en què s’ubica el de Miravet, emplaçat, però, en un espai diferent de l’actual; i el de Móra d’Ebre. Posteriorment, hi ha el d’Ascó, datat al 1279-1280 aproximadament; o el d’Amposta, corresponent al 1346. Aquests moments permeten documentar el funcionament d’aquest mitjà de transport. Tanmateix, es coneixen pocs documents que especifiquin la legislació i regulació a la qual estaven sotmesos. N’és una excepció la recerca “Els passos de barca al curs inferior de l’Ebre”, realitzada pel Museu de les Terres de l’Ebre, de la qual se’n va fer una exposició. La historiadora Maite Subirats, coordinadora i coautora de l’estudi, data el primer document que estableix el dret del pas de barca per arrendament al segle XIV a la capital del Montsià. Així ho explica:

L’any 1346, l’infant Ferran, marquès de Tortosa des de l’any 1329, fill d’Alfons el Benigne i d’Elionor de Castella, estableix al municipi de Tortosa el dret de pas de barca d’Amposta, a canvi d’un cens anual per valor de 100 sous, a pagar cada festa de Sant Joan. A partir d’aquest privilegi reial i, també durant l’època moderna, és el govern municipal de Tortosa (la Universitat) qui s’encarregarà del funcionament i gestió d’aquest servei públic de transport en la zona pròxima a la desembocadura.

Però malgrat que es poden datar els passos de barca des de l’edat mitjana, en alguns casos no és fins a la segona meitat del segle XIX quan es posen en funcionament. En són un exemple els de Sant Jaume d’Enveja, Jesús i Maria i la Cava, que s’instal·laren arran de les explotacions salineres i agrícoles en els terrenys circumdants i en les illes de Gràcia i de Buda.

Les característiques del riu delimitaven el funcionament dels passos de barca, de tal forma que els situats al delta de l’Ebre no disposaven de gúmena o maroma. L’escàs corrent d’aigua, però sobretot l’amplitud del riu impossibilitaven emplaçar el cable. Davant la situació, el barquer havia d’utilitzar rems i perxes per desplaçar-la, fet que suposava un gran esforç físic. En altres casos, s’utilitzava una sirga de banda a banda que servia de tall de guia i mitjà de propulsió.

L’estructura de l’embarcació va variar també amb el pas del temps. Tanmateix, foren el nombre d’usuaris, el pes que havia de transportar i la circulació afluent del pas, els principals factors que condicionaren una o altra arquitectura, en un inici. Així, les pontones i muletes duien persones i petits farcells. En canvi, els passos de barca compostos per un o dos llaguts amb una plataforma al damunt (les barcasses) podien conduir carros, grans paquets i més usuaris. Tenien, doncs, més capacitat de transport. Cal tenir present que el llaüt de riu tenia com a ús específic transportar mercaderies a estall. En canvi, les pontones i muletes, malgrat que també transportaven mercaderies, conduïen persones i s’ocupaven de la pesca fluvial. Se’n comprèn la funcionalitat si es tenen en compte les dimensions de cadascuna de les embarcacions, considerablement diferents. En el primer cas, les més grans feien entre 10 i 20 m d’eslora per 2 m de mànega i carregaven 30 t; en canvi, en el segon cas, mesuraven uns 7 m d’eslora per poc menys de 2 m de mànega. Els llaüts circulaven riu avall empesos pel fort corrent i riu amunt a sirga, és a dir, estirats contracorrent per diversos homes o més tard per un matxo o una mula, o bé a vela, hissant el pal i dos veles quadrades si feia vent; s’allunyaven de la vora a rem o a perja. Tots eren de color negre, pel quitrà que els recobria per a la seva impermeabilització, tret de dues zones triangulars de color blanc, a un i altre costat de la proa, en què se’ls pintaven el nom i la matrícula. Les pontones i muletes navegaven així mateix riu amunt i riu avall, o bé creuaven l’Ebre, d’una vora a l’altra de riu. També tenien el fons pla, i circulaven pel riu a vela i a rem. De vegades anaven lligades a algun llaüt, perquè li feien de barca auxiliar. De la mateixa manera, podien remuntar el riu a la sirga.

Avui en dia, la similitud entre els antics i els actuals passos de barca recau en l’estructura bàsica. Les baranes de protecció, els bancs per asseure, les armilles o un petit espai a recer, entre d’altres, han estat mesures de comoditat i seguretat (normatives) que no s’han emprat fins a finals del segle XX. De la mateixa manera ha succeït amb el funcionament dels passos. La motorització de la mateixa embarcació, els coneguts popularment amb el nom de transbordadors, o de la marxa motora de la gúmena són millores dels darrers temps que han fet disminuir l’esforç de barquer.

Però les diferències no se circumscriuen a la constitució i el maneig de pas de barca, sinó a la mateixa figura del professional ara i abans. En primer lloc, perquè en origen es tractava d’un ofici familiar que es traspassava de pares a fills. A continuació, perquè era una feina amb moltes obligacions; de tal forma, el barquer s’encarregava tant del funcionament com del manteniment de la barca. Tot seguit, perquè era un treball sense horaris, en què s’exercia de sol a sol i sol·licitava disponibilitat completa. Ben mirat, casa seva es trobava al costat d’un dels ponts, i, consegüentment, era fàcil requerir-lo. I, a l’últim, perquè les condicions fluvials eren diverses. La inexistència del pantà de Mequinensa o d’altres, riu amunt, comportava crescudes incontrolades que afectaven greument la navegació. Els barquers tenien moltes dificultats per controlar les barcasses, menys manejables que les barques, així com l’enfonsament dels ponts. Les inclemències del temps eren el darrer factor que condicionava encara més la duresa de l’ofici.

Amb el pas del temps, foren alguns antics llaguters els qui s’ocuparen d’aquesta tasca. La desaparició del llaüt com a sistema de transport a mitjan segle XX fou la raó que conduí a aquesta situació. Posteriorment, ja han estat persones amb interessos diversos (necessitat laboral, condicions de feina o desig personal de mantenir aquest sistema de comunicació) les que se n’han fet càrrec.

Actualment, el barquer té l’obligació bàsica de conduir el pas de barca i mantenir-lo en condicions òptimes (netejar-lo, evitar danys…). Tanmateix, les condicions d’humitat o l’ús continuat requereixen manteniment. Una tasca que no es limita a la mateixa embarcació, sinó als dispositius i mecanismes que en formen part, depenent del tipus de funcionament (sistema elèctric, bateries, plaques solars…). Aquestes funcions no recauen però en la seva persona, sinó en professionals aliens.

Així com n’ha variat l’estructura, el funcionament del pas de barca i l’ofici pròpiament, també s’ha modificat, segons l’època i el context polític, la titularitat dels passos de barca i la vinculació contractual amb el barquer. Tanmateix, des de ben antic els passos de barca són propietat dels municipis. Històricament els arrendaven a canvi d’una quantitat de diners que estipulaven de forma anual i del manteniment dels llaüts i les instal·lacions (segons fossin els treballs necessaris, n’estaven al càrrec bé els mestres d’aixa, bé els calafats). Fins i tot, en alguns casos s’ha canviat el lloc on estava ubicat el pas de barca. És el cas de Miravet, on estava situat al final de la Costa de Riago i constava d’un sol llagut; o el de Flix, on, a causa de la seva ubicació en un meandre, en disposaven de dos: un a dalt, d’origen medieval, operatiu fins al 1951; i un a baix, situat al mateix espai que l’actual, esmentat ja al segle XVII.

A l’últim, si bé els passos de barca són operatius en les poblacions de Miravet, Garcia i Flix, el seu funcionament no ha estat continu. En primer lloc, perquè el pas no ha estat sempre actiu. En alguns moments, ha estat a causa de fets majors (per exemple: la Guerra Civil Espanyola); i en d’altres perquè l’Administració pública no n’ha prioritzat la posada en marxa. En segon lloc, les embarcacions han estat subjectes a obres de manteniment i reparació que n’impossibilitaven la navegació o bé s’han anat substituint per altres de més noves. Així darrerament, en el cas de Miravet, l’embarcació actual, inaugurada al 1946, va estar aturada aproximadament uns vint mesos des del novembre de 2014, quan una crescuda controlada del riu va afectar els llaüts i va caldre restaurar-los. El de Flix, dels anys cinquanta, va estar un any inoperatiu perquè es va afonar un dels llaüts el 2012 per culpa de les contínues filtracions d’aigua. I el de Garcia, de nova embarcació des del 2009, ha tingut un funcionament discontinu.

Processos i preparatius: 

La posada en marxa del pas de barca necessita preparatius.

En primer lloc, cal atansar l’embarcació al pont. El vespre abans, la barcassa no s’amarra al pont, sinó que es deixa al riu, separada a pocs metres. De tal forma s’evita que pateixi danys a causa del vent o l’aigua, que la poden fer xocar; i s’impedeix que qualsevol persona pugui pujar-hi sense permís.

Perquè no es mogui, el dia abans se subjecten els timons a mig timó amb una corda. En el cas de Miravet, la barcassa es manté amarrada amb un cable que enllaça la quilla amb un cabrestant situat en un dels ponts. En ambdós costats, estan encadenats amb un cadenat. L’endemà, amb ajuda d’una politja i després de treure el cadenat, s’anirà recollint el cable i, consegüentment, apropant la barca a l’embarcador. Prèviament, però, i si el cabal del riu ha pujat o augmentat, caldrà regular els ponts. Per fer-ho, s’activa l’electricitat —es troba situat a la caseta del barquer, al capdamunt de la rampa—, cosa que li ha de permetre moure’ls amunt o avall.

Un cop acostada la barca i per evitar que es mogui, es lliga un dels ganxos amb l’ajuda de la cadena. Tot seguit, es puja a la plataforma i es deslliguen els timons. A continuació, es lliga la segona cadena mantenint ja ferma l’embarcació. Per concloure, es treu el cadenat subjecte a la quilla i es recull el cable que uneix la barcassa amb el cabrestant.

Posteriorment als preparatius tècnics, s’escombra la plataforma i es netegen i es retiren els excrements d’aus i les teranyines que s’hagin pogut acumular a les baranes.

En el cas de Garcia, per accedir a la barcassa, primer cal obrir la reixa situada a la rampa d’accés que indica si el pas de barca és operatiu o no. Posteriorment, el barquer ha d’acostar l’embarcació amb el cable que la lliga amb el pont. En aquest cas, ho fa manualment. Tanmateix, per facilitar el moviment, primer ha de retirar les algues que poden estar enganxades a la vaga del cable. Per fer-ho, utilitza una corbella per tallar-les. Aquesta acció li suposa uns vint minuts de feina. Posteriorment, ha de regular o no els ponts, depenent del cabal del riu. A l’últim, puja sobre la plataforma, s’emplaça el ganxo i la perxa a terra (els té guardats); deslliga el cable que uneix amb l’embarcador i activa el motor.

La barcassa de Flix està situada al mig del riu per motius de seguretat. El fet que el dispositiu de moviment sigui elèctric no li suposa cap dificultat al barquer col·locar-la en aquest emplaçament.

A l’inici de la jornada, el primer que ha de fer és posar en marxa l’electricitat que activa la gúmena i la colladora. Està situat a la caseta emplaçada metres amunt, al costat del pont que toca a la zona urbana. Tot seguit i amb ajuda del comandament, condueix la barca cap a l’embarcador, prèviament ha emplaçat correctament els ponts, segons el cabal del riu. En aquest cas, els botons situats a la rampa, exactament a la barana, li permeten dur a terme l’acció sense dificultats. A continuació, lliga les cadenes i deslliga els timons. 

Objectiu de l'activitat/procés/tècnica: 
Distribució/consum: 
Els passos de barca permeten escurçar el trajecte i temps de durada del recorregut que s’ha de fer entre una riba i l’altra del riu Ebre, i estalvien un trajecte molt més llarg per carretera. El cas més evident és el de Miravet, que, per exemple, possibilita arribar a Tortosa per la C-12 sense fer una bona volta. Si no existís, caldria anar per Benissanet, Móra d’Ebre i Ginestar, en un recorregut que obliga a fer uns 16 km; o bé anar pel Pinell de Brai, un trajecte de corbes que apropa Benifallet. Habitualment, aquest pas és utilitzat pels residents que treballen a l’altre costat del riu i pels turistes. La seva situació, que permet una vista privilegiada del castell (el quart monument de la Generalitat de Catalunya més visitat, i el primer de les Terres de l’Ebre), i el fet que sigui l’únic pas de barca que funciona a l’estil pròpiament tradicional, el converteix en un bé d’atractiu turístic. Són diversos els mitjans de comunicació que han documentat i registrat aquest espai, així com anuncis de publicitat que s’hi han rodat. Els passos de Garcia i Flix també han estat motiu de propaganda, però, tanmateix, no tenen un nombre d’usuaris turístics elevat. Una de les raons es deu que no ofereixen comunicacions d’interès general. És a dir, el de Flix connecta amb una zona de conreus d’ús dels residents i amb Vinebre. Tanmateix, per arribar a aquesta població, l’usuari de fora no necessita entrar a Flix, pot arribar-hi per la carretera C-12 en un trajecte de vull o nou minuts en cotxe. El pas no esdevé, doncs, indispensable. No obstant això, l’Ajuntament promociona el meandre i, en conseqüència, l’ús turístic d’aquest transport. En el cas de Garcia, el pas enllaça amb el barranc de Roianos, envoltat de camps de conreu i amb la ruta senderista el Camí de Sirga (GR 99). No és un trajecte d’ús diari entre els garcians. És més habitual que els pagesos hi vagin per Móra d’Ebre, en una pista que s’inicia al passeig de l’Ebre de la capital de la Ribera d’Ebre. Els caminants, per la seva part, són usuaris estacionals en època de vacances o en caps de setmana de primavera a tardor. Aquestes raons condicionen que no estigui operatiu durant tot l’any.
Oficis/Coneixements tècnics: 
Actualment els barquers disposen d’una titulació oficial: o bé tenen el certificat de patró d’embarcacions d’esbarjo (PER) o el títol de patró d’aigües continentals o fluvials (PAC). El 2010 l’Institut del Desenvolupament de les Terres de l’Ebre (IDECE) oferí un curs per obtenir el PAC, en col·laboració amb l’Escola de Capacitació Nauticopesquera de Catalunya. Els barquers actuals de Miravet i Flix es beneficiaren d’aquesta formació. D’altra banda, tenen coneixements d’ofici que s’aprenen a còpia d’experiència.
Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 

Antigament l’ofici de barquer es podia dur a terme en pontones i muletes; o barcasses compostes d’un o dos llaüts amb una plataforma al damunt, com avui en dia. Per moure-les, es guiaven per mitjà dels timons i s’ajudaven de rems; si calia, podia fer-se ús d’una sirga com a tall de guia i mitjà de propulsió. 

El funcionament clàssic de les barcasses, però, es basa a utilitzar la gúmena o maroma, cable metàl·lic sostingut en ambdós costats de la riba que disposa d’una colladora, un sistema de politges i guia, que s’enllaça amb l’embarcació per mitjà d’un altre cable, el ramalet o sirga enrotllat en un cabrestant.

Actualment, els passos de Flix i Garcia funcionen per motor elèctric o amb ajuda de bateries i plaques solars.

D’altra banda, s’utilitzen altres eines i utensilis per treballar, com ara: guants, barra de perxar o perxa per impulsar l’embarcació; ganxo o pixero per atansar-se als ponts; cadenes per amarrar la barca (es lliguen als ganxos); taulons de fusta per facilitar l’entrada dels cotxes i evitar-ne el desplaçament; el sistema de politja i cabrestant per atansar la barca a l’inici de la jornada (Miravet); o la sirga i el tractor (Miravet). 

A l’últim, una composició més moderna i segura fa que actualment disposin de baranes de protecció, bancs per seure, armilles salvavides i un espai a recer amb estufa de llenya inclosa, en el cas de Flix. Com antigament, s’accedeix per ponts o embarcadors mòbils. 

Formes organització social / Organitzacions formals o informals: 
Els professionals com a tals no estan subjectes a cap tipus de forma d’organització formal o informal, més enllà de les seves obligacions com a autònoms o voluntaris. Cada pas de barca pertany al municipi en qüestió i cada consistori estableix unes o altres relacions contractuals amb els barquers. En el cas de Miravet, se li cedeix l’ús de l’embarcació, si bé no se’l retribueix econòmicament. Els guanys els obté del pagament dels usuaris. Pel que fa a Flix, també se li atorga el funcionament i una aportació econòmica anual. Tanmateix, no se’l contracta, sinó que ell opera com a autònom. A l’últim, el de Garcia s’ocupa de la feina de manera voluntària.
Patrimoni relacionat: 

La construcció i el manteniment del pas de barca està vinculat amb els oficis de mestre d’aixa i calafat. 

 

Salvaguarda: 
Transmissió: 
Els actuals barquers que treballen al territori no pertanyen a cap família vinculada amb la navegació fluvial. Han adquirit els coneixements d’ofici per la transmissió dels anteriors professionals que hi ocupaven els seus llocs; o bé l’han après per mitjà d’estudis previs de navegació i la posterior experiència obtinguda. Com que és un ofici de poca dificultat tècnica, n’és fàcilment assumible el coneixement; per tant, la transmissió de sabers no perilla. Tanmateix, està supeditada al funcionament del servei del pas de barca i la navegabilitat al riu Ebre.
Viabilitat / Riscos: 
L’ofici de barquer està subjecte a la navegabilitat del riu Ebre i a l’interès del municipi en qüestió a mantenir el servei del pas de barca. El continu baix cabal del riu i l’absència de sediments arrossegats en les últimes dècades han afavorit l’aparició de grans bancs d’algues i plantes aquàtiques (macròfits) que envaeixen l’Ebre, principalment a les riberes. La poca aigua que circula no condueix sediments i això provoca que tingui un fals aspecte de neta i transparent que facilita l’entrada de llum solar i, consegüentment, la crescuda d’aquesta vegetació. La seva proliferació és preocupant perquè dificulta la navegació del pas de barca sobretot en els laterals del riu, on s’ubiquen els ponts; però també, en el mateix canal navegable. Així es manifesta a Garcia i a Miravet, on cada matí el barquer garcià ha de tallar les algues que s’acumulen al cable que subjecta l’embarcació; o el miravetà ha de recollir el ramalet durant el trajecte, per evitar que s’hi enganxin aquestes plantes. A més a més, la seva continuada propagació consolida la plaga de la mosca negra, que troba en aquest hàbit un espai adient de reproducció. Per resoldre aquest problema, s’ha optat per aplicar mesures pal·liatives com la sega de les algues —a càrrec de l’Institut per al Desenvolupament de les Comarques de l’Ebre (IDECE), encarregat de mantenir el canal navegable— i les crescudes controlades d’aigua, dues cada any, dutes a terme per Endesa. Tanmateix, aquestes accions resulten puntuals. Si no es vol empitjorar l’estat ecològic del riu, la solució passa per millorar-ne la gestió dels cabals. Així s’afirma en un estudi realitzat pel Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) i la Universitat San Jorge (Villanueva de Gállego, Aragó), publicat a la revista Science of the Total Environment. Aquest juny passat del 2016, la situació ha estat preocupant a la població de Flix, on l’Ajuntament i l’Agència Catalana de l’Aigua van haver de demanar a l’empresa elèctrica que desembassés per eliminar la capa d’algues i renovar l’aigua estancada, que produïa fortes olors. D’altra banda, el pas de barca també està supeditat a l’interès del consistori municipal i als seus veïns a mantenir el servei. Tanmateix, quan hi ha millores o construccions de noves infraestructures, per exemple l’edificació del pont Lo Passador, que uneix Sant Jaume d’Enveja amb Deltebre, conservar-lo no es considera rentable. Només el manteniment de l’estructura comporta una despesa important que s’ha de sufragar amb els impostos municipals. Així, si el pas es valora poc útil o poc beneficiós per a la població (sigui en l’àmbit comunicatiu o turístic) és quan sorgeixen veus que reclamen destinar aquests diners en altres inversions. I lògicament sense el pas de barca, l’ofici de barquer desapareix.
Valoració de l’individu / grup / comunitat: 
Des del seu parer, els barquers actuals manifesten la situació de degradació ecològica que pateix el riu Ebre i la seva afectació en la navegació. D’altra banda, valoren positivament el seu ofici. Malgrat que creuen que no és una feina difícil de dur a terme, expressen la seva satisfacció de poder contribuir al manteniment d’aquest mitjà de transport, considerat, en termes generals, d’alt valor patrimonial.
Recursos associats: 
Imatge/PDF: 
  • Ofici de barquer. Miravet. Deslligant les cadenes
    Ofici de barquer. Miravet. Deslligant les cadenes
  • Ofici de barquer. Miravet. Ramalet o sirga i gúmena
    Ofici de barquer. Miravet. Ramalet o sirga i gúmena
  • Ofici de barquer. Miravet. Timó
    Ofici de barquer. Miravet. Timó
  • Ofici de barquer. Miravet. Perxa
    Ofici de barquer. Miravet. Perxa
  • Ofici de barquer. Flix. Pas de barca
    Ofici de barquer. Flix. Pas de barca
  • Ofici de barquer. Flix. Manejant el timó
    Ofici de barquer. Flix. Manejant el timó
  • Ofici de barquer. Flix. Nom dels llaguts
    Ofici de barquer. Flix. Nom dels llaguts
  • Ofici de barquer. Flix. Usuari ajudant a lligar les cadenes
    Ofici de barquer. Flix. Usuari ajudant a lligar les cadenes
  • Ofici de barquer. Garcia. Barquer
    Ofici de barquer. Garcia. Barquer
  • Ofici de barquer. Garcia. Bateries i plaques solars
    Ofici de barquer. Garcia. Bateries i plaques solars
  • Ofici de barquer. Garcia. Gúmena
    Ofici de barquer. Garcia. Gúmena
Fitxer d'àudio relacionat: 
Informació tècnica: 
Data realització : 
diumenge, October 23, 2016
Actualitzacions de la fitxa: 
diumenge, October 23, 2016
Investigadors: 
Validador: 
Espuny, Elena
Folch Monclús, Rafel
Queralt, M.Carme
Òrgan Assessor Científic (OAC)
Participació del grup o comunitat en l'aportació de dades: 
S’han entrevistat els barquers actuals, així com alguns historiadors.
Redactor/a de la fitxa: 
Interpretació [ètic]: 
Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica: 
En el moment actual que es debat un model de desenvolupament centrat en una nova cultura de l’aigua, l’ofici de barquer posa en valor la relació respectuosa de l’ésser humà amb el medi i exemplifica el manteniment d’un servei social, econòmic i i turístic sostenible. Tanmateix, la perdurabilitat d’una activitat que es remunta a segles d’història està condicionada a la gestió del cabal del riu Ebre, una mesura que en posa en perill el manteniment; i al suport de l’Administració pública i als contribuents, que poden considerar, en alguns casos, qüestionable el seu funcionament, en termes de rendibilitat econòmica. De les polítiques hídriques i del tipus de desenvolupament entorn del riu Ebre que el territori i les autoritats competents vulguin gestionar en dependrà la supervivència d’aquest ofici i servei.
·: