IDENTIFICACIÓ / LOCALITZACIÓ / DATACIÓ / DESCRIPCIÓ / SALVAGUARDA / RECURSOS ASSOCIATS / INFORMACIÓ TÈCNICA / INTERPRETACIÓ

Descripció:

Descripció general: 

La jota ballada, que té els seus orígens com a mínim a les Terres de l’Ebre al segle XVIII, s’ha convertit en un dels elements imprescindibles, junt amb la jota cantada, en el desenvolupament del context lúdic i festiu de bona part de les poblacions del territori. És la jota, la ballada i la cantada, un element clau en la configuració i vertebració d’una identitat que uneix les quatre comarques de les Terres de l’Ebre i que defineix relacions socials i culturals entre els territoris de l’antiga Diòcesi de Tortosa.

Tot i el reconeixement i la reafirmació de la diversitat de la jota, unes reconstruïdes recentment a partir de la memòria oral, com podem veure en l’obra de Josep Bargalló (vegeu l’apartat de recursos) o de propostes personals i altres sostingudes a partir de la pràctica continuada durant anys, existeix una unitat que sorgeix del context d’execució de la jota ballada, la festa. La festa, l’oci, la diversió, més o menys organitzada, depenent de qui i on es balli, és part intrínseca de la jota. Són els moments festius els que defineixen el fil conductor de com la jota ballada ha variat i a la vegada s’ha reafirmat. És dins d’aquest context festiu que, a principis del segle XXI, com ja havia passat en altres contextos històrics previs, hi ha una revifada de jotes locals. Moltes d’aquestes jotes, que quasi havien desaparegut, es recuperen o es reconstrueixen posant l’accent en el caràcter local de la variant de jota recuperada, a la vegada que s’activa la consciència d’unitat per una pràctica compartida, el fet de ballar la jota.

La pràctica de la jota ballada no pot entendre’s fora del context de la festa, del temps lúdic, que és a la vegada on podem trobar la ritualització del ball fins a convertir-la en alguns casos en dansa, com mostren les variants que hi ha entre localitats. Ball de Coques, Cap de Dansa, Ball de Beneita, Ball de Mantons, són alguns dels moments del ritual de la festa que avui es reprodueixen ballant la jota tot i que, com a tal, no tenen la funcionalitat simbòlica o econòmica que tenien. El cas del Ball de Coques, com podem veure a la Fatarella, on l’home porta la coca (i balla amb aquesta) que després regalarà a la balladora. A algunes localitats com a Garcia, on antigament se subhastava fent recapte de diners que servia per pagar als músics o altres aspectes de la celebració. Variants on se subhastava i qui la pagava podia regalar-la a la noia amb qui volia ballar, i si fos el cas, i eren fadrins, pretendre-la —variants aquestes darreres que avui ja no s’han observat. El Ball de Coques o de Coca, tot i les diverses variants —de si s’oferia directament a la fadrina que es pretenia o se subhastava— és un element de la festa que permetia ballar i definia relacions socials i econòmiques, i permetia mostrar intencions a partir del ball, a partir de la jota.

El Cap de Dansa, un dels altres moments ritualitzats del ball de festa major, també tenia la jota com a protagonista. En aquest cas majorals, qui finança en la festa o autoritats locals, mostraven el seu pes a la comunitat mitjançant la ritualització de ser recollits a casa per la banda de músics i tenir el privilegi de fer el primer ball de la nit o de les festes majors. Era el primer ball a ritme de jota. 

La jota era el que es ballava a la festa; això implica que amb el temps s’hagi associat o relacionat el nom de la jota amb un moment o part ritualitzada de la nit de ball. El Cap de Dansa, com el primer ball que inaugura la festa, pot ser ballat a ritme de jota però també altres estils de ball com el pasdoble o el vals. No obstant això, als pobles com Benifallet, que es balla a ritme de jota el Cap de Dansa, s’identifica la jota ballada i el Cap de Dansa com el mateix. Aquesta relació, entre jota i un moment concret del ball, no sempre implicava que la jota que es ballava fos diferent de la jota que es continuarà ballant durant la tota la nit.

El moment actual de la jota ballada és molt heterogeni, tot i que hi ha una característica en comú que és el seu dinamisme. Hi ha tres principals grups o comunitats que fan de la jota un element dinàmic a les Terres de l’Ebre. Per una part trobem els grups i altres col·lectius que s’organitzen segons el model associatiu i que es mouen pel territori (contractats o de forma voluntària) participant de les trobades, festes i fires. Són grups entre altres com el grup de dansa de Bot, grup de dansa Paracota, Amposta, grup de jota de Paúls (creat a partir del Grup de jota el Cerç de Paüls i el Grup de Jota Municipal), Grup de jota de Xerta, Grup Sarabastall, Sant Jaume d’Enveja, Colla Sardanista i de jotes de Deltebre, grup de jota la Gandaia de Tivenys, Grup de jota de Benifallet, Esbart dansaire de Sant Carles de la Ràpita.

Un segon grup és el que balla en l’àmbit local dins de cada població en el context festiu. La gent que no formen part de grups formals i associats de balladors. Persones, veïns que mantenen viva la jota ballada perquè la ballen dins del context tradicional de la festa del seu poble, o en altres contextos d’oci sense participar, de manera organitzada, d’altres esdeveniments plantejats exclusivament per ballar la jota, fora de la mateixa comunitat. Aquest cas és comú a aquells pobles on la jota s’ha mantingut i s’interpreta sense necessitat d’un procés de recuperació explícit. En són un exemple el cas d’Ascó, Flix, Paüls o Benifallet, on a part del grup mencionat la població en general balla, i són justament pobles on hi ha certa continuïtat històrica de la pràctica dins del context festiu. 

Una tercera línia, que evidencia aquest dinamisme, són els tallers i les escoles on conflueixen diversos grups de balladors, Lo Planter, l’Escola Municipal de Musica de Tortosa o cursos de ball i música tradicionals —Escola Lo Canalero d’Espai de So—, en què tant els qui aprenen per participar a la mateixa festa, com els qui formen part d’aquests col·lectius organitzats que participen als actes del territori i els mestres locals o entitats amb més trajectòria formativa que sovint també hi participen, s’inclouen dins del grup de persones que ballen pel territori i formen part d’associacions o col·lectius —alguns professionals i altres semiprofessionals.

Ens referim a grups semiprofessionals, aquells que no tenen definit el ball com a dedicació professional, però la seva activitat, tant en temps, coneixement, implicació en aquest àmbit i tot i que la major part de vegades no actuen per una reciprocitat monetària i propera als professionals.

Dins del primer grup de balladors, el pes de les associacions locals ha sigut clau en la reactivació d’un ball, que durant anys havia estat relegat, de manera errònia, per identificar-se com a quelcom que no era del territori sinó que havia arribat dels territoris veïns. Han sigut de manera paral·lela tant les associacions locals mencionades, que de manera amateur recuperen i interpreten variants locals de la jota, com el pes de les escoles o els tallers oferts per preofessionals o semiprofessionals del ball pels pobles del territori o també la diversitat de grups de ball amb models d’interpretació divers, alguns cercant l’originalitat dels moviments i reproduint-los o altres que partint del model tradicionals reinterpreten la mateixa jota i ofereixen espectacles contemporanis. És, en aquest punt, on s’evidencia un dinamisme que, afavorit per la pervivència del ball, permet que ens trobem en alguns casos com la jota passa de ball a la dansa o de la plaça a l’escenari, com era el cas de Saragatona. En general, processos dinàmics que afavoreixen que no deixi de ballar-se a la plaça dins del context festiu.

Tot aquest procés de transformació s’explica, en part, a partir del darrer quart del segle XX. L’aparició dels grup de Coros i Danzas promoguts arreu de l’Estat espanyol i la seva continuïtat amb l’aparició de grups de dansa d’arrel local com el Grup de Danses Folklòriques o el Grup de Danses Catalònia (L.X. Flores Abat, M.A. Flores Abat, J. Monjo Mascaró, 2011, “El patrimoni etnomusical de les Terres de l’Ebre. La jota com a ball”, inèdit de les XI Jornades Etnològiques de les Terres de l’Ebre), afavoreix un procés de treball més estètic i coreogràfic que sense desprestigi per a la jota defineix camins de desenvolupament diversos de la jota ballada respecte a la que s’interpreta a plaça. Ens trobem, per tant, amb un ball amb un fort grau d’identificació comunitària a les Terres de l’Ebre però que no és ni homogeni entre els grups de balladors ni en les maneres d’interpretar-se.

La jota tal com la defineix la memòria del Catàleg del Patrimoni Festiu de Catalunya és un ball de compàs ternari compost per 7 frases melòdiques. L’harmonia consisteix en una alternança contínua, cada quatre compassos generalment, d’acords de tònica i de dominant, normalment en mode major. 

El ball és executat habitualment entre parelles conformades, també habitualment, entre home i dona. El ball com a forma d’oci i també amb la funció de facilitar o definir relacions entre parelles, de diferent gènere, ajuda a comprendre el fet que habitualment fos entre homes i dones; tot i això, és comú trobar parelles formades entre dones i, tot i que menys, també entre homes. Actualment a part del ball en parella s’ha pogut observar també algun cas concret com el de Paüls, que es balla en cercle sense formar parella entre els balladors.

Un dels elements que diferencia el context del ball és qui balla. Cal, per tant, diferenciar si ballen tots els participants de la plaça o exclusivament un grup determinat de balladors. Si això succeeix implica que forma part d’algun dels moments ritualitzats de la festa i del ball o que és una representació. En el cas que sigui un moment ritualitzat, ens trobem amb el cap de dansa o el ball de coques, o de beneita. Com veiem a la Fatarella i a Benifallet, porten implícit que és un ball selectiu; no tothom pot intervenir en el ball si no compleix unes condicions. Són els qui compleixen uns requisits definits col·lectivament, pagar la festa o ser fadrí o portar una coca i “fer ballar la coca”. En aquest sentit, tenen en comú que hi ha una entrada en parella que es posiciona en cercle o en files en paral·lel depenent del municipi. 

El ball té una estructura definida per la música. Valset o passeget, picar o puntar i altres mudances com els girs o les voltes. Del fet de caminar en parella avançant per l’espai de ball, a la vegada que, subtilment, el ballador i la balladora es mouen de costat a costat i que es toca entre copla i copla se’n diu valset al Montsià o passeget a la zona de la Ribera d’Ebre. L’expressió utilitzada parla de “valsar” o “l’arrastrat”. El valset es feia quan el cantant interpretava (improvisant o no) les jotes, a la vegada que sonaven les tonades. En acabar de cantar, quan la banda intensifica el toc i interpreten la tornada, és quan els balladors amb els braços alçats, segons el poble, més o menys dalt de les espatlles o sense superar-les, tot iniciant un moviment de saltironets, també de diferent grau d’intensitat segons la zona, que és definit pel picat d’un dos o tres segons la localitat. Picat a la zona de la Ribera d’Ebre i la Terra Alta o puntejat al Montsià i el Baix Ebre; aquests poden ser d’un dos o tres i s’intercalen amb els girs o les voltes i els canvis de parella que cada variant o estil defineix.

Un altre dels elements rellevants en l’actual mode d’interpretació de la jota és la vestimenta. En aquest sentit, si tornem a les tres línies mostrades anteriorment de participació, hi veurem comportaments i respostes diferents. Per una part, entre els grups o col·lectius organitzats (tant de caràcter amateur com semiprofessional), en què és comú l’ús d’una vestimenta, teòricament recuperada d’imatges antigues o perquè es manté dins la població. Un dels motius que ha afavorit la pervivència de la indumentària a moltes poblacions és perquè s’utilitza la vestimenta de pagès, a l’ofrena al patró. Aquesta vestimenta reprodueix el que es coneix com a vestit de pagès i ressalta les diferencies locals, en l’ús d’un tipus de calçó o tela, la forma de posar els mocadors del cap, l’ús o no del mocador o les respectives diferències en la vestimenta de la dona, mantó, arracades, pentinat o teixits. En el cas de la dona, si la vestimenta que es recupera és la de festa, més elegant i detallada perquè tan sols s’utilitza els dies festius, hi ha certa unificació. Brusa, jupetí, faldes, mantó són alguns dels elements, elements que actualment també s’utilitzen per a la vestimenta de la pubilla. En altres casos, com el grup de Deltebre de jota o el de Sant Carles de la Ràpita, la indumentària pròpia de la població pot ser del treball als camps d’arròs o la utilitzada per la població marinera.

Dins del grup de balladors que utilitzen una indumentària diferenciada, herència dels grups que sorgeixen, abans mencionats, a finals del segle XX, hi ha una línia de indumentària recreada que afegeix complements de la indumentària de pagès, mocadors, faixa, amb elements contextualitzats.

A part dels col·lectius que fa ús habitual d’una indumentària determinada i que formen part d’un grup organitzat, hi ha casos en què l’ús de la vestimenta s’ha generalitzat entre la població que balla, sense formar part d’un grup organitzat. Aquest cas el trobem a llocs on el ball s’ha ritualitzat com és el cas de el Ball de Mantons d'Ulldecona. En aquest cas la indumentària, i en concret el mantó de Manila, és en part intrínseca de la festa i del ball. Aquest fet no és exclusiu d’Ulldecona i ho trobem a altres localitats de la comarca del Montsià com Alcanar i a la Terra Alta amb el cas de Bot per Sant Blai.

Un altre model de relació amb la indumentària és el que està lligat amb els col·lectius que ballen la jota de manera més improvisada i dins d’un context lúdic i festiu. En aquest cas, la indumentària no té rellevància. S’entén que, tot i que es vulgui recuperar una indumentària determinada, la gent quan antigament ballava ho feia amb el vestit de comú i, per tant, si es mudava era el dia de la festa major. Actualment, hi ha propostes per part de col·lectius que organitzen trobades de jotes, que no utilitzen la indumentària estandarditzada (faldes, mantons, calces, calçons, camisa blanca, mocador i/o faixa) per evitar la diferenciació entre els balladors. Això es fa perquè quan la gent vulgui participar-hi la indumentària no es converteixi en una barrera entre els qui practiquen i en saben o els qui fan l’exhibició i els qui no. En aquesta dinàmica hi ha grups que seguint la mateixa idea fan matisos, com el grup Lo Fardell Patxetí, que duen un mocador de fardell lligat a la cintura, i així tothom que hi vol participar ballant els pot identificar, perquè també fan formació mentre ballen.

Finalment, dins del context de la jota ballada no podem ometre els papers de la música, els instruments o el grup de músics. Actualment, és comú que les agrupacions que trobem acompanyant grups de balladors —i especifiquem de balladors—, en els quals no es preveu la participació de cantadors, l’agrupació que els acompanya està formada per instruments de vent. Clarinet, trompeta, bombardins, trombó, formacions que s’estructuren com a agrupació musical o xaranga i que són contractades per a la festa. La diferència principal, entre les agrupacions que acompanyen actes en què hi participa un cantant o les que acompanyen balladors és que els versadors també s’acompanyen de cordes (guitarra i guitarró) i altres instruments de rondalla. Tot i això els vents també acompanyen versadors com es va veure a Sant Carles de la Ràpita a la trobada organitzada dins del context de les festes de Sant Jaume. Avui dia, en la majoria dels casos les agrupacions que acompanyen grups o participen en festes o es balla la jota són instruments de vent.

Història i transformacions de l'element: 

Els orígens de la jota a les Terres de l’Ebre no poden determinar-se amb exactitud. Els primers referents escrits coneguts actualment els trobem en un document de 1734 en què el bisbe de Tortosa Bartolomé Camacho en una visita a Calaceit (Matarranya) fa una condemna contra el ball, segons podem llegir a l’obra La nostra jotaAquesta referència és, per tant, una data que ens permet tenir constància de l’existència del ball, tot i que no hi ha referències, encara documentades, que descriguin aspectes socials i culturals i coreogràfics de la jota a les Terres de l’Ebre fins ja el segle XIX. Referències que són de l’últim quart del segle XIX i que són descrites dins dels contextos festius i mencionades com “ball de cocas”, “jotas de gancho”, jota tortosina o cap de dansa. Joan Moreira n’és un dels referents clau i és a partir de la seva obra el Del folklore tortosí de 1934, en què ens fa referència tant al ball com als cantadors, que s’identifiquen el grau d’importància de la jota per a aquestes terres ja a finals del segle XIX i principis del XX. Referències al cap de ball, part del ritual de l’inici del ball, on es ballava jota o al ball de coques, que s’estén més enllà dels actuals límits territorials i comparteix noms i tipologies de ball amb comarques veïnes com el Priorat. En aquest marc temporal però uns quants anys abans (1922), Felip Pedrell, el musicòleg tortosí, a la seva obra Cancionero musical español també fa referència a dues jotes locals.

Per tant, quant a l’origen de la jota i la seva presència a les Terres de l’Ebre no existeix actualment una única teoria consensuada i la diversitat interpretativa fa que sense un estudi de caire històric precís no puguem definir-ne l’origen. Això no impedeix, amb tot, poder afirmar que és una música de llarga presència al territori, des dels darrers cent cinquanta anys, arrelada i que aquest arrelament és justament el que ha fet que la jota influenciada per contextos socioeconòmics i polítics diversos es ballés més o menys i tingués unes o altres connotacions en la configuració identitària del territori.

La principal pervivència de la jota ballada és que ha estat present i ha representat la forma de fer festa, el ball. És a dir, una de les parts intrínseques del fet festiu i la celebració com és el ballar al territori ebrenc s’ha expressat habitualment mitjançant la jota. Això va portar que en alguns pobles no es va perdre i en altres s’ha recuperat; actualment, la jota continua sent un element present a la festa, tot i que ja no destaca com el més rellevant, sinó compartint espai amb altres formes de ball.

Amb tot, sí que continua sent el fil conductor al territori i, d’una o altra manera, la jota continua estant present i presentant-se a la població com un ball de festa.

Les transformacions són diverses. Una és el context. Abans els músics contractats per la població, a les poblacions on no hi havia músics locals, arribaven al poble i pernoctaven a les cases dels veïns a canvi de menjar i tocar els dies que durava la festa. La música que s’interpretava era la jota i compartia espai amb pasdobles i altres coples o valsets. Avui aquest model de festa en el qual la jota era omnipresent desapareix. El model festiu canvia igual que l’aspecte musical; això implica que la jota sense desaparèixer es concentra en un temps limitat de la festa: tardes, vermut, vesprades. És avui, habitualment, un ball que si s’interpreta en el context de festa major, fira de productes o trobades, es balla de matí o tarda. L’excepció, tot coincidint amb els llocs on està més arrelada, són casos com Benifallet, Ulldecona o quan es balla per Sant Antoni a pobles com Ascó. També canvia aquest context temporal quan són persones particulars les que ballen la jota o si s’organitza un boreo, nom que tenen a la comarca del Maestrat les trobades o festes en què es balla i es canta jota. En aquests contextos és quan es manté el seu caràcter de ser un ball d’oci, un ball per xalar, sense marcs temporals. 

Un altre dels elements que ha sofert una transformació és el model de transmissió. Sense que puguem parlar de la totalitat dels casos, existeix una tendència al fet que la formació que es feia mitjançant la pràctica a la plaça copiant els altres balladors (un dels possibles perquès de la diferenciació entre pobles) s’ha regularitzat. Existeixen a diversos nivells cursos d’aprenentatge. Des dels tallers locals, promoguts per entitats públiques per dinamitzar la cultura local a escoles no reglades i una de reglada en què els mateixos intèrprets professionals transmeten la jota que han assumit com a correcta (tant de ball com de cant). Es defineix un model de transmissió que segueix pautes reglades. Aquests casos les escoles, l’Escola Municipal de Musica de Tortosa o l’escola Lo Canalero d’Espai de So a Roquetes, són eines que junt amb les associacions ajuden a institucionalitzar diferències que no ho eren tant. El procés de institucionalització, mitjançant les associacions locals i altres models d’agrupació al voltant de la jota, han afavorit aquest tipus de delimitació de diferències o creació d’estils. És a dir característiques i maneres de ballar construïdes a partir d’una escola, comunitat o persona.

Un altre element que ha implicat un canvi entre balladors i que és fruit dels processos de folklorització i de pujar als escenaris és la difusió de la indumentària i la seva estandardització. Hi ha diverses línies, una que pren com a referència la vestimenta de pagès encara present als pobles i una segona línia de recreació i composició a partir de la memòria oral o fotografies històriques. Seguint un o altre vessant, s’ha estandarditzat per fer el ball d’escenari o de representació a peu de plaça més estètic. Aquest procés, positiu per al treball històric i dinàmic de la jota, ha definit indumentàries, que igual que amb el ball, han diferenciat entre pobles i delimitat estètiques entre els diversos grups formals que ballen jota. Aquest fet no se succeeix habitualment entre els balladors locals dins del context propi de la festa i que no utilitzen cap tipus d’indumentària.

Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 

Es consideren eines o objectes emprats el referent a la indumentària que, de manera ocasional, no en tots els casos registrats de jota ballada i en els casos que s’utilitza no ho fan sempre tots els balladors, utilitzen els balladors i les balladores durant la interpretació. Entre les diverses parts de la indumentària destaca la utilitzada en moments com el Ball de Mantons a Ulldecona, la utilitzada per Sant Antoni a Alcanar o per Sant Blai a Bot.

En cada context festiu la jota ballada comporta una sèrie de preparatius que no estan lligats directament al fet de ballar sinó al ritual que comporta el context on el ball es desenvolupa. Si és el cap de dansa és comú que els músics vagin a casa de la pubilla o els majorals a recollir-la i dur-la fins a la plaça. En el cas de ball de coques implica l’elaboració de la coca o la seva compra i posterior subhasta (depèn de si és abans o després de ser ballada la coca). Un dels aspectes també rellevants dins de l’àmbit de preparatius pot ser la vestimenta. 

Formes organització social/Organitzacions formals o informals: 
Entre els grups de balladors i balladores no està regulat que hagin de formar part d’una organització. La majoria de balladors no formen part de formacions organitzades. Els casos de col·lectius, d’agrupacions o associacions és rellevant, no tant per al ball, sinó perquè són convidats o es defineixen col·laboracions per participar a les trobades o els espectacles. El model organitzatiu en aquest cas són associacions o grups semiprofessionals.
Participants/Executants: 
Músics i balladors i balladores. Els músics si no són del mateix poble normalment són contractats; en el cas que siguin del poble i depenguin de l’ajuntament, llavors no cobren, però pot ser que anualment hi hagi una partida de suport, en infraestructura o altres aspectes materials. La jota ballada s’interpreta en la seva majoria amb instruments de vent i percussió. Bandes de música, agrupacions musicals o xaranga és el model d’estructura organitzativa dels intèrprets o músics. També hi ha altres formacions, com les rondalles i formacions de tambor i dolçaina.
Ús i funció/Context d'utilització: 
Precisions ús i funció: 
De la funció lúdica i festiva hi ha una conversió a una visió més d’espectacle en el cas d’alguns grups més presents al territori. Grups que ho treballen des d’una concepció més de dansa i d’interpretació. Aquest fet evidencia el dinamisme de la jota, que oscil·la entre el ball de plaça i l’escenari. En aquest cas les funcions també van variant.