IDENTIFICACIÓ / LOCALITZACIÓ / DATACIÓ / DESCRIPCIÓ / SALVAGUARDA / RECURSOS ASSOCIATS / INFORMACIÓ TÈCNICA / INTERPRETACIÓ

Descripció:

Descripció general: 

La majoria de les colles que actualment estan en actiu van crear-se entre finals dels anys 80 i principi dels 90 del segle XX. En alguns casos van formar-se molt vinculats a la colla gegantera local, tot i que posteriorment van començar a actuar a part, i van arribar a funcionar de manera independent. També és notable l’inici de moltes colles com a “grup d’animació”, a l’estil dels que sorgiren a Catalunya a finals de la dècada de 1970. En alguns casos van aparèixer lligades a les colles de diables, però actualment la seva presència en correfocs és molt escassa (la Fatarella, el Pinell de Brai…).

A més de les actuacions durant les festes majors i altres festes patronals (Sant Antoni, Sant Gregori, Santa Àgueda, etc.), així com diversos actes festius locals (romeries, efemèrides locals, Festa del Renaixement a Tortosa, etc.) les colles també actuen a les fires, i en altres contextos com el parc de Nadal, la festa de fi de curs de l’escola, o també, tot i que només ocasionalment, en algunes celebracions relacionades amb el cicle vital de familiars o amics de la colla com un bateig, un comiat de solter, una boda o similar. És remarcable també la presència d’aquest element musical en tot tipus de manifestacions reivindicatives relacionades amb la defensa del territori, la llengua, etc.

Les actuacions són quasi sempre itinerants en contextes festius al carrer. Tot i això, les colles que aconsegueixen un domini musical superior actuen a vegades en format estàtic de concert. Bona part de les actuacions es fan en els principals actes festius del propi municipi o de municipis que no tenen colla pròpia, tot i que també participen en trobades de dolçainers, grallers i geganters.

En general, el repertori de totes les colles està format per peces de tres procedències principals: publicacions de repertori, repertori propi de la localitat o del territori, i peces de creació pròpia o arranjaments fets per la colla.

Quant a les publicacions de repertori, normalment són reculls de peces per a gralla o per a dolçaina valenciana, així com mètodes per a aquests instruments. Aquestes publicacions han aportat peces tradicionals de tots els Països Catalans, tant de carrer com de ball, així com peces de nova composició destinades tant a la gralla com a la dolçaina valenciana.

Pel que fa a repertori local, tots els grups acostumen a tocar alguna peça pròpia del seu poble o del rodal, ja siguin peces de ball com jotes o ballables de parella, cançons adaptades a l’instrument, marxes o dianes locals. En molta menor mesura, i en bona part per desconeixement, el repertori dels antics gaiters acostuma a ser només una petita part del gruix de peces de moltes colles actuals.

Dins de les peces de creació pròpia, ens trobem que en alguns casos, músics d’altres àmbits han composat per a gaita, gralla o dolçaina, de vegades per encàrrec de les colles o per iniciativa pròpia. En aquest àmbit cal remarcar el repertori generat pel concurs de composició Jaume Blanch Gelabert convocat pels Gaiters de l’Aguilot de Tortosa. Si parlem d’arranjaments és molt comú escoltar adaptacions de peces de moda o d’obres extretes de discos de grups de l’àmbit folk d’àmbit internacional.

Si mirem el repertori general des de l’àmbit funcional, ens trobem que la majoria de peces són músiques de carrer (marxes, dianes, passacarrers), seguides per músiques de ball (tradicional del territori o no) i per músiques que potser no estaven pensades en origen per a aquestes funcions però que han estat adaptades per les colles. També cal remarcar que cada colla acostuma a tenir una o diverses peces “de lluïment” pensades per a tocar en format estàtic en trobades o en actuacions especials.

La majoria del repertori es troba harmonitzat a dues o tres veus, però la realització d’aquestes es veu condicionada pel nivell de tècnica instrumental del integrants de cada colla.

Història i transformacions de l'element: 

Les Terres de l’Ebre, així com les seves arrels històriques en el territori de l’antiga diòcesi de Tortosa, són terres de cruïlla, i el patrimoni musical es troba en un encreuament de camins en el qual les fronteres administratives sovint es dilueixen. En aquest sentit es fa difícil reflexionar sobre l’evolució de la música de gaita, dolçaina i gralla a les comarques del curs baix de l’Ebre sense tenir en compte l’existència d’aquesta manifestació musical i festiva en les seves diverses modalitats, a la resta de comarques de Catalunya, però també a les comarques valencianes del Maestrat i dels Ports, i fins i tot a les terres aragoneses del Matarranya.

Les primeres referències fiables que parlen de la gaita i el tabal a les Terres de l’Ebre les trobem a cavall dels segles XVII i XVIII. En la documentació gremial o municipal es troben pagaments a la gaita i el tabal, de manera que es pot deduir que la formació antiga era d’un músic de gaita i un altre de percussió. Aquesta formació es manté amb aquest format al llarg del temps, i fins a l’expansió de les bandes de música durant l’últim terç del segle XIX, en molts casos són els únics elements musicals oficials de les festes de molts pobles (cal entendre oficials com a contractats per ajuntaments, confraries o similars i no de generació popular com les rondes o de tradició religiosa com els organistes). Amb l’aparició d’instruments de so programat com pianoles o gramòfons, i amb l’expansió de les bandes de música, la parella tradicional de gaita i tabal perd algunes de les seves funcions, fet que es pot considerar l’inici de la seva decadència.

Des de la Guerra Civil fins a la dècada de 1970-1980, els gaiters van desapareixent fins que només se’n compten uns quants i d’edat avançada. A principis de la dècada posterior arriben dues noves modes tant del sud com del nord per tal de recuperar, reinventar o suplir (de vegades sense saber-ho) la figura del gaiter i el tamborer. Des del País Valencià, i de mans d’algunes colles com la d’Amposta, es va a buscar a Ximo Albiol de Benicarló i amb ell entra el concepte de “colla de dolçainers”, derivada del treball de Josep Blasco a València i de les colles que es formaren al seu entorn. Aquestes colles, moltes vegades formades per un nombre considerable de músics, tenen certs paral·lelismes amb la tradició bandística valenciana, com pot ser la figura visible d’un cap de colla que dirigeix la formació, la uniformitat en el vestuari dels integrants (moltes vegades amb la brusa negra típica valenciana i el mocador al coll), o la col·locació dels músics en formació de marxa en el cas d’actuacions caminades. Per altra banda, el 1981, des de l’Associació de Joves Amics de la Cultura de la Fatarella, s’inicia el grup d’animació Mas de la Solfa, amb música de gralles i inspirat en companyies com l’Elèctrica Dharma, Taronjada Natural i tot el moviment folk català. Els germans Xavi i Toni Pellisa van aprendre a tocar la gralla en uns cursos organitzats a la masia Can Rodeja de Vilanant (Empordà) i poc temps després escampen l’instrument i el concepte de grup d’animació cridats per gent de Rasquera, la Sénia o Tortosa. En contrast amb les colles de dolçainers, com a formació més estrictament musical, els grups d’animació amb grallers tenien una dinàmica que anava més enllà de la música, i sovint s’acompanyaven de disfresses, xanquers, gegants, o altres elements com la pirotècnia.

Els tres conceptes de formació han anat evolucionant i derivant en un format més o menys comú que ha quasi eliminat totalment la parella gaita-tambor. Actualment, la majoria de colles, toquin amb l’instrument que toquin, estan formades per un mínim de tres músics de vent i dos o més músics de percussió (tabals, caixes, timbals fondos, bombos…), i si bé no deixen de tenir un caràcter festiu, el seu tarannà ha anat tendint cap a un equilibri entre els dos conceptes de grup que es van generar a principis la dècada dels vuitanta del segle XX.

Quant als instruments utilitzats, s’han de diferenciar bé els tres tipus encara que tots siguin molt semblants i de la mateixa família. Per una banda, les gaites autòctones segueixen pautes d’instruments antics concrets copiats amb major o menor exactitud. D’aquesta manera, la colla Jove de Dolçainers toca amb uns instruments de nou disseny inspirats en la gaita de Paüls o els gaiters de la Sénia amb còpies de la gaita del gaiter local Antonio Prades, el tio Pobla. Algunes colles també toquen o han tocat amb gaites fetes pel constructor morellà Casimiro Ripollés. Les colles de dolçainers utilitzen pràcticament sempre dolçaines valencianes, normalment construïdes per lutiers com Vicent Aliaga (València) o Paco Bessó (l’Alfàs del Pi, Marina Baixa). Per últim, les colles de gralles utilitzen els dos models de gralla més comuns actualment, la gralla seca i la gralla de claus, la majoria construïdes per Xavi Orriols (Vilanova i la Geltrú), Jordi Aixalà (Riudoms) i últimament algunes de fetes per Alfonso Monforte de Gandesa.

Pel que fa a percussió, l’instrument bàsic i comú és el tabal o tabalet, normalment de fusta i tesat amb cordes, però també es veu acompanyat moltes vegades per caixes metàl·liques de bateria o de banda i per timbals fondos (semblants als de diables) i bombos.

Si bé la diferenciació entre els tres tipus d’instruments a nivell morfològic o d’orígen és força clara, pel que fa a la denominació ens trobem amb una situació que complica una mica les coses, i és que històricament la gaita també s’ha denominat dolçaina. Això ha fet que molts cops es confonguin termes per instruments, però que un mateix nom designi instruments diferents és un fet comú en el món de la música.

La dualitat gaita/dolçaina apareix en textes d’hemeroteca, literaris i etnològics des de principis del segle XIX, amb només alguna referència anterior, però en la parla quotidiana de les Terres de l’Ebre es troba a les comarques del sud, ja que a la Terra Alta i a la Ribera d’Ebre només s’ha documentat l’ús de la paraula gaita. En alguns casos, els informants d’edat avançada que parlen de la dolçaina ho fan amb la forma espanyola dulzaina pronunciada com en català amb la z com a s sorda (“dulsaina” i “dulsainé”). De la mateixa manera, s’ha observat que en entrevistes a alguns dels gaiters vells, aquests començaven parlant de dolçaina i acabaven parlant de gaita un cop agafada confiança amb l’entrevistador. En un cas concret, el gaiter Alejandro Castells de Santa Bàrbara anomenava dolçainers els Flarets (mestres seus) i a Jaume el Doverenc (anterior als Flarets) l’anomenava gaiter, com si la paraula gaiter designés el músic a l’antiga, amb repertori exclusivament tradicional, i la paraula dolçainer fos per als músics que tocaven repertori contemporani i no tradicional. Sigui com sigui, el nom no fa l’instrument.

Classificació: 
Modalitat / Sistema d'execució: 
Eines, infraestructures i objectes: 
Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 

Els tres tipus d’instruments utilitzats, com que formen part d’una mateixa família, tenen característiques comunes: són fets de fusta al torn, amb un interior troncocònic i un exterior més o menys paral·lel a l’interior. Per a la digitació compten amb set o vuit forats i normalment en tenen de dos a quatre d’afinació. El so es produeix per la vibració d’una llengüeta doble de canya fixada a un con metàl·lic anomenat tudell que s’insereix a la part superior de l’instrument. Tot deixant a part aquestes característiques comunes, passem a detallar les de cada un.

La gralla té l’origen a les comarques centrals de Catalunya, sobretot el Camp de Tarragona, el Penedès i l’Anoia. Se’n poden diferenciar dos tipus: la gralla seca i la gralla de claus. La gralla seca té sis forats de digitació anteriors i un de posterior, i els seu tornejat extern és llis, normalment reforçat per virolles de metall en nombre de dues a cinc. La gralla de claus, com el seu nom indica, compta amb claus per augmentar la tessitura de l’instrument i facilitar l’execució d’alteracions, a més de tenir l’interior amb una secció més tancada que li dóna un so dolç i suau. Normalment va del Fa3 al Sol3, depenent del model i del constructor. La gralla, en el seu lloc d’origen, es toca amb un tipus de canyes específic, però a les Terres de l’Ebre les gralles es toquen tant amb les canyes pròpies de l’instrument com amb altres pròpies de la dolçaina valenciana o la segoviana, per exemple.

De dolçaines valencianes  antigament se n’utilitzaven de dos tipus, una de més llarga i greu i una de més curta i aguda. Actualment, però, el model estàndard que s’utilitza majoritàriament és el curt. Aquestes dolçaines, amb set forats anteriors, un de posterior i dos d’afinació, tenen un interior tornejat amb un cònic força obert que li dóna un so potent i un volum notable. La seua part exterior està tornejada amb virolles de la mateixa fusta que en decoren i reforcen els dos extrems i l’inici de la campana. La l’afinació de la dolçaina és un La3, tot i que per lectures transpositores de funcionalitat dubtosa, s’acostuma a dir que està en Sol.

La gaita pròpia de les Terres de l’Ebre i comarques de la vora és tan variada com tants altres elements de la nostra cultura, i presenta una gran diversitat tant en aspectes estètics com tècnics. En primer lloc, tenim cinc tipus de gaites segons al seva afinació. De més aguda a més greus serien les següents: requinto amb fonamental al voltant del Si3 o Sib3, gaita curta amb fonamental al voltant del La3 (equivalent a la dolçaina valenciana), gaita llarga amb la fonamental al voltant del Sol3, i gaita de sis forats amb la fonamental al voltant del Fa3 (equivalent a la gralla). Aquesta última, la gaita de sis forats, en realitat en té set però un és posterior, totes les altres acostumen a tenir-ne set d’anteriors i un de posterior. En l’àmbit estètic, tots aquest tipus de gaites poden tenir un tornejat exterior motllurat, amb virolles de fusta equivalents a les de les dolçaines valencianes, o un exterior llis amb lligades o anelles metàl·liques que poden ser de dos a cinc. A més de tots aquest tipus de gaita, les quatre gaites que van ser propietat dels Flarets de Santa Bàrbara i la còpia que en va realitzar Xavier Orriols per a Josep Buera de Tortosa són instruments amb claus que augmenten la tessitura de l’instrument i permeten realitzar totes les alteracions possibles.

En l’àmbit de la percussió, el tabal, tabalet o tambor més comú és un cilindre de fusta amb dues membranes de plàstic o pell situades als extrems i tesades per riscles amb cordill i passadors de cuir. Acostumen a tenir bordoneres de corda de guitarra i es toquen amb dues baquetes de fusta, tant models pensats per a aquests instruments com baquetes per a bateria. A més dels tabals, també es troben molt presents caixes de banda o de bateria, amb el cos i els riscles metàl·lics i tesades per cargols. Aquest dos instruments es complementen normalment amb timbals fondos o de diables, de vegades amb goliaths de bateria, també tocats amb dues baquetes, i amb bombos de banda o de l’estil dels de Calanda tocats amb una maça. De manera molt testimonial també es poden veure colles que porten plats o altres elements de percussió tradicional o de banda.

Formes organització social/Organitzacions formals o informals: 
Pràcticament totes les colles estan constituïdes com a entitats sense ànim de lucre, o vinculades a una altra associació cultural. Això els dóna accés a subvencions públiques, en general de l'ajuntament del municipi al qual pertanyen. El local d'assaig també l'acostuma a cedir i mantenir l'ajuntament. A més de les subvencions, una altra font d'ingressos solen ser les actuacions remunerades. Aquests ingressos són per al col·lectiu, i serveixen per finançar diverses despeses, com poden ser el vestuari, millora de les instal·lacions, lloguer de mestres, adquisició de repertori i les canyes, o en alguns casos puntuals fins i tot s'ha arribat a asssumnir el cost dels instruments. Les colles tenen estatuts però el funcionament en general està poc reglamentat, la majoria funcionen de forma semblant a una colla d'amics, i es prenen les decisions per consens. El cap de colla fa la funció de representar el grup , i és el contacte oficial a l'hora d'acordar les actuacions. Les colles acostumen a estar formades per individus d’edats similars, entre els 15 i els 25 anys, però en alguns casos la pròpia història de la colla ha fet que en formin part persones de diverses generacions i fins i tot n'hi ha que porten xiquets i xiquetes fills d’algun dels integrants. A nivell de gènere, no hi ha diferències notables entre el nombre d’homes i de dones, però val la pena remarcar que hi ha alguna colla formada en bona part o totalment per dones. Els membres de cada colla acostumen a ser tots de la mateixa localitat, però no és estrany que algunes colles comparteixin un mestre o algun integrant amb major nivell tècnic.
Formes de sociabilitat col·lectiva i d’organització social relacionades: 
Ús i funció/Context d'utilització: