Tradició oral, particularitats lingüístiques i formes de comunicació

(cerca en tots els camps)

Les marfantes

Les marfantes de nit 3

Les marfantes són actualment personatges imaginaris, una mena de fantasmes que fan temor als xiquets i les xiquetes, però en un determinat moment de la història van existir. Eren persones que, en nits de caràcter ordinari, ocultaven la seva identitat i es desplaçaven durant la nit, per transgredir alguna norma, tot desviant l'atenció dels transeünts o dels veïns d'una determinada població mitjançant l'ensurt i la temor. L'origen d'aquest terme explica el significat que ens ha arribat als nostres dies i l'ús que fem actualment de la paraula marfanta

Localització: Montsià, Baix Ebre

Els pregons

Fins als anys 70 del segle XX, els pregons es promulgaven a viva veu pels carrers de la majoria de municipis de les Terres de l’Ebre. La figura del pregoner, exercida per l’agutzil, llegia el bando després del toc de trompeta o corneta. Amb l’arribada de la megafonia, però, el so de l’instrument de vent es substituí per la música d’una composició. Avui en dia, aquest sistema de comunicació al ciutadà es manté i es complementa amb l’ús de l’aplicació tecnològica eBando, internet (xarxes social i portal web del consistori) i ràdio local, si en disposen.

Els malnoms gentilicis

A les Terres de l’Ebre, l’ús dels malnoms gentilicis està generalitzat encara avui, tot i que el seu ús no és, ni de bon tros, tan habitual com ho era antigament. De tal forma, sigui a través d’un sol mot o fent ús de locucions, rondalles o acudits —entre altres construccions—, s’identifiquen i es qualifiquen les relacions entre els municipis, especialment entre els que són confrontants o pròxims. Aquests vocables i expressions que es manifesten habitualment des d’una vessant burlesca, irònica i satírica verbalitzen els trets negatius, però també positius i descriptius, que caracteritzen un poble des de la perspectiva d’un altre o de la resta. 

El bestiari festiu

A les Terres de l’Ebre el bestiari festiu, com a conjunt de figures que representen animals reals o fantàstics i que són exhibides en les festes locals en el marc de processons, cercaviles, balls, ha estat present històricament i té el màxim representant en el seguici festiu de la ciutat de Tortosa. Aquests primers referents relacionats amb la presència de bestiari a les Terres de l’Ebre estan lligats a la celebració de la festa del Corpus Crist a Tortosa.

Hauran de passar molts anys perquè a les Terres de l’Ebre el bestiari festiu i en concret el bestiari festiu de foc s’estengui pel territori ebrenc. Fou a partir de la dècada dels vuitanta quan apareix un nombrós grup de bèsties de foc relacionades amb la celebració del correfoc. Un nou model de representació deslligada del Corpus en què els dracs i altres variants del bestiari més fantàstic agafen cos, sempre acompanyats del foc i dels diables.

Actualment el bestiari de la ciutat de Tortosa és l'únic al qual se li pot atribuir un significat relacionat amb la tradició lligada a la celebració del Corpus i de caràcter històric, l’Àliga, el Bou i  la Cucafera. Paral·lelament es reafirma amb molta més presència al territori un bestiari festiu, majoritàriament de foc, relacionat amb les festes de foc, lligat a colles de diables i a l’activitat del correfoc, que sorgeix a partir de la dècada dels vuitanta del segle XX i es consolida  a principis del segle XXI.

Històricament, a part del seguici festiu del segle XIV del Corpus a Tortosa, el primer en sorgir com a exemple d’aquesta nova tradició lligada al bestiari festiu és el Fardatxo de Rasquera. Amb ell el 1982 s’inicia la tradició de bestiari lligada a nous contextos i noves narratives construïdes a partir de la relació amb elements natural imaginaris, gentilicis, malnoms de la comunitat o noves tradicions culturals.