Tradició oral, particularitats lingüístiques i formes de comunicació

(cerca en tots els camps)

El bestiari festiu

A les Terres de l’Ebre el bestiari festiu, com a conjunt de figures que representen animals reals o fantàstics i que són exhibides en les festes locals en el marc de processons, cercaviles, balls, ha estat present històricament i té el màxim representant en el seguici festiu de la ciutat de Tortosa. Aquests primers referents relacionats amb la presència de bestiari a les Terres de l’Ebre estan lligats a la celebració de la festa del Corpus Crist a Tortosa.

Hauran de passar molts anys perquè a les Terres de l’Ebre el bestiari festiu i en concret el bestiari festiu de foc s’estengui pel territori ebrenc. Fou a partir de la dècada dels vuitanta quan apareix un nombrós grup de bèsties de foc relacionades amb la celebració del correfoc. Un nou model de representació deslligada del Corpus en què els dracs i altres variants del bestiari més fantàstic agafen cos, sempre acompanyats del foc i dels diables.

Actualment el bestiari de la ciutat de Tortosa és l'únic al qual se li pot atribuir un significat relacionat amb la tradició lligada a la celebració del Corpus i de caràcter històric, l’Àliga, el Bou i  la Cucafera. Paral·lelament es reafirma amb molta més presència al territori un bestiari festiu, majoritàriament de foc, relacionat amb les festes de foc, lligat a colles de diables i a l’activitat del correfoc, que sorgeix a partir de la dècada dels vuitanta del segle XX i es consolida  a principis del segle XXI.

Històricament, a part del seguici festiu del segle XIV del Corpus a Tortosa, el primer en sorgir com a exemple d’aquesta nova tradició lligada al bestiari festiu és el Fardatxo de Rasquera. Amb ell el 1982 s’inicia la tradició de bestiari lligada a nous contextos i noves narratives construïdes a partir de la relació amb elements natural imaginaris, gentilicis, malnoms de la comunitat o noves tradicions culturals.

Els tocs de campana, de la Fatarella, Horta de Sant Joan i Paüls, i els tocs de sirena, d’Amposta i Deltebre

El toc de campanes és un dels referents sonors i comunicatius clau de les comunitats. Durant anys i en alguns indrets encara avui el toc de campanes ha definit el temps i el ritme de la comunitat a la vegada que ha servit per comunicar els fets o esdeveniments que anaven succeint.

Més enllà de ser referent horari comunicava naixaments i morts, arribades, o alertava la comunitat i avisava el sometent o l’existència d’un foc. Era i és un sistema de comunicació que cada comunitat coneixia i que aprenia dins del mateix context de reproducció. Actualment a les Terres de l’Ebre hem identificat tres campaners que encara toquen a missa, festa o difunt.

Dins del marc dels referents acústics al delta de l’Ebre i en concret a Deltebre i Amposta, al referent horari de les campanes des del segle XX i fins avui dia i s’hi va sumar el toc de sirena  de la Càmera Arrosera d’Amposta, la més antiga del Delta, creada el 1927, i posteriorment el d’altres cooperatives arrosseres, com és el cas de Deltebre. La sirena marcava les entrades i sortides dels treballadors i, tot i que actualment els horaris canvien, la sirena manté el toc i l’horari i aconsegueix ocupar l’espai sonor en quatre moments puntuals, a la vegada que continua definint el ritme no només dels treballadors de la Càmera, sinó de bona part de la comunitat, en dues poblacions on el cultiu i l’explotació de l’arrossar continuen sent primordials per a bona part dels veïns.