Tradició oral, particularitats lingüístiques i formes de comunicació

(cerca en tots els camps)

El bestiari festiu

A les Terres de l’Ebre el bestiari festiu, com a conjunt de figures que representen animals reals o fantàstics i que són exhibides en les festes locals en el marc de processons, cercaviles, balls, ha estat present històricament i té el màxim representant en el seguici festiu de la ciutat de Tortosa. Aquests primers referents relacionats amb la presència de bestiari a les Terres de l’Ebre estan lligats a la celebració de la festa del Corpus Crist a Tortosa.

Hauran de passar molts anys perquè a les Terres de l’Ebre el bestiari festiu i en concret el bestiari festiu de foc s’estengui pel territori ebrenc. Fou a partir de la dècada dels vuitanta quan apareix un nombrós grup de bèsties de foc relacionades amb la celebració del correfoc. Un nou model de representació deslligada del Corpus en què els dracs i altres variants del bestiari més fantàstic agafen cos, sempre acompanyats del foc i dels diables.

Actualment el bestiari de la ciutat de Tortosa és l'únic al qual se li pot atribuir un significat relacionat amb la tradició lligada a la celebració del Corpus i de caràcter històric, l’Àliga, el Bou i  la Cucafera. Paral·lelament es reafirma amb molta més presència al territori un bestiari festiu, majoritàriament de foc, relacionat amb les festes de foc, lligat a colles de diables i a l’activitat del correfoc, que sorgeix a partir de la dècada dels vuitanta del segle XX i es consolida  a principis del segle XXI.

Històricament, a part del seguici festiu del segle XIV del Corpus a Tortosa, el primer en sorgir com a exemple d’aquesta nova tradició lligada al bestiari festiu és el Fardatxo de Rasquera. Amb ell el 1982 s’inicia la tradició de bestiari lligada a nous contextos i noves narratives construïdes a partir de la relació amb elements natural imaginaris, gentilicis, malnoms de la comunitat o noves tradicions culturals.

Refranys, frases fetes, adagis i expressions del cicle de la natura a la serra de Tivissa

En l’entorn paisatgístic i agrícola del terme municipal de Tivissa es documenta l’ús d’un vocabulari de noms populars i expressions lingüístiques, vinculat als fenòmens atmosfèrics i meteorològics. Utilitzats generació rere generació per adaptar-se a l’espai físic del territori, recullen l’observació i l’experiència adquirida amb el pas del temps. Una saviesa popular transmesa oralment que no està exempta de la inevitable pèrdua i evolució que comporta el patrimoni lingüístic.