Tradició oral, particularitats lingüístiques i formes de comunicació

(cerca en tots els camps)

El bestiari festiu

A les Terres de l’Ebre el bestiari festiu, com a conjunt de figures que representen animals reals o fantàstics i que són exhibides en les festes locals en el marc de processons, cercaviles, balls, ha estat present històricament i té el màxim representant en el seguici festiu de la ciutat de Tortosa. Aquests primers referents relacionats amb la presència de bestiari a les Terres de l’Ebre estan lligats a la celebració de la festa del Corpus Crist a Tortosa.

Hauran de passar molts anys perquè a les Terres de l’Ebre el bestiari festiu i en concret el bestiari festiu de foc s’estengui pel territori ebrenc. Fou a partir de la dècada dels vuitanta quan apareix un nombrós grup de bèsties de foc relacionades amb la celebració del correfoc. Un nou model de representació deslligada del Corpus en què els dracs i altres variants del bestiari més fantàstic agafen cos, sempre acompanyats del foc i dels diables.

Actualment el bestiari de la ciutat de Tortosa és l'únic al qual se li pot atribuir un significat relacionat amb la tradició lligada a la celebració del Corpus i de caràcter històric, l’Àliga, el Bou i  la Cucafera. Paral·lelament es reafirma amb molta més presència al territori un bestiari festiu, majoritàriament de foc, relacionat amb les festes de foc, lligat a colles de diables i a l’activitat del correfoc, que sorgeix a partir de la dècada dels vuitanta del segle XX i es consolida  a principis del segle XXI.

Històricament, a part del seguici festiu del segle XIV del Corpus a Tortosa, el primer en sorgir com a exemple d’aquesta nova tradició lligada al bestiari festiu és el Fardatxo de Rasquera. Amb ell el 1982 s’inicia la tradició de bestiari lligada a nous contextos i noves narratives construïdes a partir de la relació amb elements natural imaginaris, gentilicis, malnoms de la comunitat o noves tradicions culturals.

Els tocs de corn marí dels llaguters

La desaparició dels llaüts com a mitjà de transport de persones i mercaderies a mitjan segle XX al riu Ebre comportà la consegüent dissipació d’un instrument de comunicació ancestral: el corn marí. Els llaguters empraven aquest element sonor en dues situacions: per evitar xocar amb una altra embarcació, o amb els passos de barca que creuaven el riu o amb els rais que baixaven riu avall, quan hi havia boira al riu; i per anunciar la seva arribada a una població.

L’any 2011 el Centre d'Estudis de la Ribera d'Ebre (CERE) dins la seva estratègia de recuperar la cultura popular lligada al riu, va realitzar un curs gràcies al suport del programa Tallers per a la festa de l'Institut Ramon Muntaner, en què es recuperà aquest element sonor. El corn s’estrenà com el toc de Festa Major de Móra d’Ebre i en la tercera edició del Concurs de Sirgadors de la Festa del Riu, a finals d’agost. Des d’aleshores, cada any s’ha mantingut la seva presència.

Localització: Móra d'Ebre

La llegenda del senyor del castell de Móra d’Ebre

Els castells a la Ribera de l’Ebre, molts abandonats durant anys, són avui construccions que continuen dretes dalt d’un turó omnipresents al territori. Aquesta omnipresència paisatgística i la relació que la comunitat manté a la memòria col·lectiva és el punt de partida de narracions i llegendes relacionades amb aquestes construccions i el seu entorn. A partir d’un aspecte o fet verídic es construeix una narració que accentua un tret característic del castell, dels seus habitants o la relació de la comunitat amb el castell, al qual sovint es dóna un caràcter fantàstic i irreal. 

A Móra d’Ebre, al punt més alt de la ciutat, continua dreta part de l’estructura d’un castell d’origen islàmic que estigué en mans de la baronia d’Entença (1174-1837), que s’emparenta amb diverses famílies nobles, l’última la casa de Medinaceli, fins a l’abolició dels senyorius l’any 1837. Destruït posteriorment per les guerres carlines del segle XIX i la Guerra Civil espanyola del 1936, el que queda és el referent de dues llegendes.

Les dues llegendes estan relacionades amb els habitants del castell. Una dama viuda, del temps de les guerres de la conquesta cristiana, que s’enamora del rei de la Suda tortosina, fet que acabarà portant a la mort de tots dos. I l’altra fa referència al senyor que habitava el castell i la seva maldat. De tan dolent que era es va acabar convertit en home llop quan va morir i va continuar fent malifetes entre els habitants de Móra a les nits.

Les dues, tot i que ja han estat recollides amb anterioritat per Joan Amades, han estat recopilades i recuperades de nou principalment per l’acció de revistes locals (Des del Castell, 1994) i de l’institut Julio Antonio mitjançant la recerca promoguda des de l’aula. Això ha permès que els més menuts tornin a escoltar aquestes llegendes relacionades amb les runes del castell de Móra i puguin continuar transmetent-se. 

Localització: Móra d'Ebre