La llegenda del senyor del castell de Móra d’Ebre

Identificació

Codi

IPCITE30013

Tipus d'element

Llegenda

Nom propi de l'element

La llegenda del senyor del Castell de Móra d'Ebre

Altres denominacions

La llegenda de la dama del castell i el rei moro

Grup i/o comunitat

La incidència de la llegenda és de nivell local

Idioma d'expressió / Variant dialectal

Tortosí

Breu descripció

Els castells a la Ribera de l’Ebre, molts abandonats durant anys, són avui construccions que continuen dretes dalt d’un turó omnipresents al territori. Aquesta omnipresència paisatgística i la relació que la comunitat manté a la memòria col·lectiva és el punt de partida de narracions i llegendes relacionades amb aquestes construccions i el seu entorn. A partir d’un aspecte o fet verídic es construeix una narració que accentua un tret característic del castell, dels seus habitants o la relació de la comunitat amb el castell, al qual sovint es dóna un caràcter fantàstic i irreal. 

A Móra d’Ebre, al punt més alt de la ciutat, continua dreta part de l’estructura d’un castell d’origen islàmic que estigué en mans de la baronia d’Entença (1174-1837), que s’emparenta amb diverses famílies nobles, l’última la casa de Medinaceli, fins a l’abolició dels senyorius l’any 1837. Destruït posteriorment per les guerres carlines del segle XIX i la Guerra Civil espanyola del 1936, el que queda és el referent de dues llegendes.

Les dues llegendes estan relacionades amb els habitants del castell. Una dama viuda, del temps de les guerres de la conquesta cristiana, que s’enamora del rei de la Suda tortosina, fet que acabarà portant a la mort de tots dos. I l’altra fa referència al senyor que habitava el castell i la seva maldat. De tan dolent que era es va acabar convertit en home llop quan va morir i va continuar fent malifetes entre els habitants de Móra a les nits.

Les dues, tot i que ja han estat recollides amb anterioritat per Joan Amades, han estat recopilades i recuperades de nou principalment per l’acció de revistes locals (Des del Castell, 1994) i de l’institut Julio Antonio mitjançant la recerca promoguda des de l’aula. Això ha permès que els més menuts tornin a escoltar aquestes llegendes relacionades amb les runes del castell de Móra i puguin continuar transmetent-se. 

Data identificació

13/03/2017 12:00 AM

Localització

Localització

Móra d'Ebre

Descripció de la localització

Es té en compte tant el lloc al qual fa referència la llegenda, el castell de Móra d’Ebre, com l’espai d’abast de la llegenda, en aquest cas, local: Móra d’Ebre.

El castell de Móra és un castell medieval i s’assenta sobre un petit turó, format per la sedimentació de graves i conglomerats. És inexpugnable des de la banda est per un flanc vertical i pel riu. Pel vessant sud-est, resta també protegit pel mateix flanc i pel poble. El terreny s’anivella per la banda del calvari, a ponent, on justament es localitza el pany murari més gruixut i les dues torres escapçades, així com la possible entrada. S’han localitzat alguns fragments de teula i pedres de molí que formen part de les parets d’una casa, al costat del castell. No hi ha notícies de troballes d’època antiga a l’entorn immediat al castell ni incorporades a la mateixa edificació. Pel que fa al castell medieval, les muralles exteriors tenen uns 350 m de perímetre, i se’n poden diferenciar dues àrees: una al nord, la de l’antic castell, i la del sud, corresponent a un possible afegit posterior, ja que l’entrada actual va ser objecte d’una intervenció arqueològica en els anys 1994 i 1995. Del nucli antic en destaquen una zona de planta quadrangular i les dues torres situades als extrems nord i sud. (Informació extreta del web Pat.mapa.

 

Georeferenciació

Datació

Data de realització

13/03/2017 12:00 AM

Descripció de la data de realització / periodicitat

Les llegendes estan recollides per Joan Amades el 1935 i publicades a l’obra Folklore de Catalunya (1950-1969). Recentment s’han recuperat gràcies a la publicació a la revista Des del Castell (abril de 1994) i durant la mateixa època per l’acció de transmissió a les escoles de la població. No estan relacionades en un fet temporal concret del calendari anual.

Descripció

Descripció general

El castell de Móra d’Ebre és l’espai on succeeixen dues de les llegendes que, tot i que el seu coneixement generalitzat és relatiu, continuen actives i reproduint-se per part de la població. El fet que s’hagin tornat a recollir i publicar a finals del segle XX a partir de l’acció duta a terme per professors d’institut, seguint el recull fet per Joan Amades, fa que encara siguin presents en part de l’imaginari col·lectiu de la comunitat. 

Són dues llegendes que no estan recollides amb un títol concret, una és la de la dama viuda del castell i l’altra la del senyor cruel del castell, però que els diversos documents que les apleguen, o en què s’escolten, les expliquen igual i, per tant, beuen totes de la mateixa font. Aquesta és la publicació que fa Joan Amades després de recollir-les d’Agustí Fontanet el 1935, a la seva obra Folklore de Catalunya, al volum 1, p. 1548 (núm. 1908 i 1909), editada en tres volums per l’Editorial Selecta a la col·lecció Biblioteca Perenne entre 1950 i 1969. 

La narració i el fons de les dues llegendes tenen en comú simplement l’espai de referència, el castell de Móra d’Ebre. Respecte al que transmet pel que fa al contingut, els valors que s’hi relacionen, podríem dir que són oposats i fan referència a moments diversos de la vida del castell de Móra.

Per una part, la llegenda de la dona viuda que s’enamora del rei de la Suda de Tortosa ens situa al segle XII quan encara Tortosa no havia estat conquerida per Berenguer IV, fet que succeeix el 1148. Paral·lelament, l’altra llegenda no esta temporalment ubicada i parla d’un home molt dolent amb els seus súbdits, el senyor del castell, que tot i que només podia ser el baró d’Entença (aquest llinatge va regentar el castell des del 1174 fins al 1837) casualment no el menciona.

La primera de les llegendes i més rica en contingut contextual i descriptiu és la de la dama viuda. Va ser publicada a la revista Des del Castell a l’abril de 1994 i extreta de l’obra esmentada de Joan Amades, i diu així:

Les seves restes s’aixecaven fins fa quatre dies dalt d’un turonet immediat a l’Ebre.

El senyor del castell era un jove i ardit cavaller que tenia entaulada una guerra a mort amb els moros de Tortosa.

Als moros, els convenia molt apoderar-se del castell de Móra, perquè els hauria facilita el domini de folia aquella part alta de la Conca de l’Ebre. El rei moro de la Çuda era molt gentil i molt gallard i va tenir la pensada de treure partit de la seva gallardia. Per mitjà d’espies i d’amagatotis va assolir tenir una entrevista amb la dama del castell de Móra mare del brau cavaller que tant guerrejava contra els moros. El sarraí li va fer veure que estava bojament enamorat d’ella. Va saber-la galantejar tan bé, que la vella dama no es va adonar que es tractava d’un ardit i que el moro li arranjava un parany, i s’hi va deixar caure. Com que el seu fill no els hauria deixat casar van convenir matar-lo; ella ho prepararia tot i el dia que estigués a punt tiraria al riu unes saques de palla que anirien corrent avall. El moro, que havia estat advertit, tindria la seva gent per a la vora del castell. Ella els obriria una porta falsa que els permetria l’entrada; així sorprendrien la gent del castell desprevinguda i podrien apoderar-se’n amb facilitat i desempallegar-se del cavaller sense que semblés que l’havien fet matar; farien veure que el cabdill moro i la dama s’havien enamorat fins al punt que ella s’havia convertit a la llei de Mahoma i que s’havien casat.

La dama, per fer arribar les noves seves al moro i per convenir les moltes cites que van tenir es valia d’una serventa jove que estava en el secret de les coses. Esborronada de la maldat de la seva senyora, va posar el seu senyor al corrent del que passava. El cavaller va decidir amb la serventa fer l’ignorant i donar facilitats perquè la perjura de la seva mare pogués portar a terme el seu pla. Quan la vella dama va creure arribat el bon moment, va fer tirar set saques de palla al riu. Així que els guaites de moro se’n van atalaiar van fer-ho saber al seu general, que al moment va acudir cap al castell tan cobdiciat davant dels seus millors guerrers, ben creguts de trobar-s’hi a dins al cap de poca estona. Però en compte de trobar la porta de la mina oberta van topar amb la gent de cavaller, que els esperava i que els va atacar per sorpresa, i no en van deixar ni un de viu. Descoberta la traïdora, la vella dama es va agenollar als peus del seu fill i li va demanar perdó. El cavaller va dir que la perdonava com a mare qui li era, però que si el seu projecte hagués triomfat haurien perdut la vida tota la gent del castell; que per tant, la jutgessin també els seus vassalls. Els soldats van creure que mereixia tallar-li el coll. Així ho van fer, i per a escarni dels moros van penjar la seva testa dalt de la torre més alta del castell. La gent va anomenar-lo “Castell de la Mora”, i d’aquí pren nom la població sorgida al redós del castell.

El context de la llegenda és l’època de la baixa edat mitjana durant les guerres pel control de la conca de l’Ebre entre la Suda de Tortosa i el castell de Móra d’Ebre. És el marc de la guerra de conquesta entre moros i cristians; per tant, es contextualitza al segle XII.

La llegenda es construeix a partir de quatre personatges principals. Tots quatre representen característiques, trets, ben diferents i que defineixen la dualitat entre els dos mons, que són retrat del bé i el mal. El rei moro, que és atractiu i “gallard” però ha de fer servir l’engany per poder guanyar el castell de Móra tan desitjat, és un personatge astut i persuasiu que enganya la “dama” i se n’aprofita dels sentiments. Davant hi ha el rei cristià, també “jove i ardit”, valent, que lluita a mort. És també astut però pacient i fort. Tant guanya en combat com a la vegada espera que la mare dugui a terme tot el pla per atrapar-la. Amb tot, se suma que no es venjatiu i perdona els qui actuen amb maldat, com el cas de la mare, a qui ell no castiga sinó el poble. Fet que porta també a entendre la necessitat d’un governant valent i fort però no eixelebrat. Els altres dos personatges principals són les dones; per una part, la mare del jove rei, la Dama i la donzella. La Dama o mare representa la debilitat de la dona, ja que es deixa dur i enganyar pels sentiments, les emocions com a fet negatiu que s’han de controlar. En aquest cas, la maldat de la dama és seguir els seus sentiments però també la descriuen com a dolenta “esborranada maldat de la senyora”, pel fet de tramar un pla en què mata el fill i entrega el castell al rei moro. També un altre aspecte entra en joc, la conversió de la mare a la religió musulmana amb l’objectiu de casar-se (la imatge del rei moro robant la dona cristiana) i, a la vegada, ja al final, un cop descoberta dèbil per accedeix a demanar perdó i s’”agenolla”, la persona que, en dur-se pels sentiments, acaba perdent els valors. Finalment, l’últim personatge és la donzella, que tot i tenir una representació menor, és necessària per a la trama narrativa com a contraposició del personatge de la mare. Aquesta donzella representa la bondat i el coratge, ja que respon davant la maldat de la mare i és qui, com que és noble d’actes, salva el poble amb l’avís.

El final de la llegenda obre diverses portes d’interpretació. Per una part, pretén justificar l’origen del nom de la població (la Móra ) però, per l’altra, evidencia el pes de la dona quan és el cap d’ella el que s’exposa com a “escarni dels moros”. És la dona la que rep el càstig perquè és qui traeix i no manté els seus principis deixant-se dur pels sentiments i males arts del rei moro. En aquest sentit, el paper de la dona i les seva figura com a sostenidora dels valors de la comunitat ens porta a una anàlisi de més calat però s’hi presenten els trets bàsics. És una llegenda recollida i reeditada posteriorment que, tot i que pretén explicar o donar origen al suposat nom de la població, el que fa és transmetre uns valors que semblen perviure per definir, en aquest cas, la dualitat entre l’home i la dona i els mons oposats entre l’islam i el considerat propi o cristià.

L’altra llegenda recollida i que fa referència al castell és més breu i, tot i que té aspectes que permeten relacionar-les entre si pel context on transcorren, té un contingut narratiu menor. També recollida inicialment per Joan Amades i publicada al Folklore de Catalunya, posteriorment ha estat publicada, a l’abril de 1994, a la revista Des del Castell:

Les seves runes encara s’aixequen al cim d’un turonet de vora l’Ebre immediat a la població del mateix nom del castell.

El senyor del castell era molt cruel i, sobretot, molt orgullós. Volia que tots els seus vassalls i àdhuc els qui no ho eren li fessin reverència així que el veien i que s’ajupissin fins que el cap els toqués als genolls. El qui no ho feia era pres i tancat a les presons del castell, fosques i humides, i podia estar content si abans no el feia assotar. Com a càstig a tanta crueltat, quan va morir, fou tornat un llop, que va arribar a esser grossíssim i com una mena de gegant entre els llops. Conservava la mateixa dolenteria que quan era home, i era el terror de la gent de la contrada, que en sentir parlar del llop de Móra tota s’esbraonava. Va viure molts cents d’anys perquè era impossible matar-lo. Com que era tan gros, d’un bot saltava de l’una riba a l’altra del riu.

Fa anys que no se’l veu.

Aquesta llegenda descontextualitzada —com a molt podríem ubicar-la per l’expressió “va viure molts cents d’anys”— ens transmet dues idees concretes que poden ser punt de reflexió i contextualització de la llegenda en si. Per una part, la maldat del senyor del castell, el despotisme feudal exemplificat amb el senyor, ens porta a contextualitzar-la a la baronia d’Entença, que és la que fins a la desaparició del senyoriu habitava el castell. Tanmateix, la llegenda, més enllà de possibles hipòtesis, no ens permet incidir en aquest fet. Sí que hi ha en el transcorregut un element present i que es manté encara a la memòria de les persones de més edat, és la figura del llop. 

Tot i que aquest animal desapareix amb l’arribada del ferrocarril i actualment no n’hi ha constància, la llegenda narra que el càstig és convertir-se en llop, que és l’animal dolent i que un cop és llop continua fent maldats. El llop de Móra “tot s’esbraonava”. El referent del llop, tenint en compte que els últims llops de la zona desapareixen a principis del segle XX, ens porta a pensar que aquesta llegenda com a mínim podria ser contextualitzada al segle XIX. El llop representa, com succeirà en altres casos per la incidència en la comunitat, el mal, roba i destrossa collites, paral·lelisme amb el poder que podien exercir en el moment oportú els senyors feudals sobre la població a qui exigien una part de la collita o el cobrament d’impostos per l’ús d’un pas de barca o altres infraestructures de caràcter productiu.

Tot i que és una llegenda que per la mateixa figura de l’home llop té certa continuïtat i presència, ha perdut el possible valor interpretatiu en el present. En tot cas, actualment el procés d’interpretació pot relacionar-se en nous contexts narratius relacionats amb la literatura adolescent que recupera aquestes figures com pot ser l’home llop i les mitifica en positiu.

En general, i per la consulta a informants de la població, les llegendes aquí registrades tenen una relativa continuïtat. És principalment l’acció des de l’àmbit educatiu la que n’ha permès la transmissió i continuïtat. Tanmateix, hi ha una pèrdua de la funció narrativa adaptada al context actual per la relació de la comunitat amb el castell, vist més com un bé immoble de valor històric i patrimonial i sense relació entre l’actual societat de Móra d’Ebre. Això fa que aquestes llegendes no tinguin un pes rellevant per a la comunitat. 

Història i transformacions de l'element

El fet clau i determinant en el cas de les llegendes i la seva narració i transformacions és el moment que queden registrades. D’alguna manera es defineix i es delimita la seva capacitat de transformació. En aquest cas, el referent de les dues llegendes aquí descrites és Joan Amades, que les recull el 1935 gràcies a diversos informants; un n’és l’Agustí Fontanet, baster de Móra d’Ebre, i són publicades a l’obra Folklore de Catalunya (al primer volum).

Posteriorment, com ja hem comentat, són diversos els autors que, seguint Amades, les recullen en noves publicacions. Per una banda, Pere Català i Roca a Llegendes de castells catalans (col·lecció Nissaga 1983) i a Llegendes cavalleresques de Catalunya, del 1986. 

L’últim registre és, tal com hem esmentat al camp de descripció, de la revista de l’associació Amics dels Castells de Móra d’Ebre, Des del Castell, de l’abril de 1994. 

El que hem observat és que les variacions entre una i altra publicació són gairebé inexistents, principalment perquè en totes es fa referència al folklorista Joan Amades. Per tant, no canvia cap element de la versió recollida a principis del segle XX. 

Tema

Llegenda històrica

Tema

Llegenda fantàstica

Tema

Rondalla d'enginy

Tema

Rondalla maravellosa

Dedicació

Les llegendes descrites tenen dedicacions diverses. La que fa referència al llop posa en valor la figura, l’animal i la seva maldat. La dedicació no és en positiu però exalta, en negatiu, la figura del llop. Un animal comú al territori fins a principis del segle XX. En el cas de la llegenda de la dama viuda que s’enamora del rei moro no existeix una dedicació concreta, sinó que es posen en valor o se censuren diversos atributs i comportaments representants en uns o altres personatges. L’engany i la covardia del rei moro davant de l’honestedat, la valentia i la pietat del rei cristià. La falta de criteri per culpa de seguir els sentiments de la dama del castell davant del bon criteri de la donzella que avisa el rei. Són alguns dels elements que es deixen entreveure en la llegenda de la dama viuda.

Formes d'organització social/Organitzacions formals o informals

Tot i la no exclusiva relació de les llegendes amb una institució formal o informal, actualment els centres educatius o altres espais d’esbarjo per a joves i infants són l’espai de transmissió de les llegendes dins de les activitats lúdiques o formatives. Assumeixen, per tant, com a organitzacions, un pes important per a la transmissió i reproducció oral del les llegendes.

Participants/Executants

Actualment l’execució i narració d’aquestes llegendes sembla que es queda en l’àmbit educatiu o, segons els mateixos informants, també en l’àmbit associatiu de caràcter juvenil com els esplais.

Precisions ús i funció

Les llegendes descrites parlen de diversos aspectes i valors o comportaments (o hi fan referència). Per tant, podem dir que la seva funció és didàctica i moral si ens referim al contingut de les llegendes. Per una part, la relació amb la naturalesa i els animals, en el cas del llop: reafirmar el perill i maldat de l’animal i també caracteritzar en negatiu l’existència d’un sistema polític, el feudal, on hi havia figures com el senyor que tenien poder sobre la comunitat. La llegenda de la dama viuda té una clara funció moral a la vegada que d’exaltació de la mitificació (amb els trets positius que se li atribueixen). Tanmateix, la funció, actualment, també s’ha modificat, ja que és una eina d’aprenentatge a l’aula. S’han convertit les llegendes, aquestes i altres de recollides, en narracions per al treball de l’oralitat, la història, el medi i la identitat comunitària pròpia. Ambdues, d’alguna manera, fan referència a un procés històric anterior. Per tant, en el procés de transmissió afavoreixen o assumeixen també una funció històrica, ja que obliguen a explicar el context històric de la llegenda.

Patrimoni relacionat

El castell de Móra d'Ebre

Interpretació [ètic]

Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica

Per una part, l’ús de la llegenda com a transmissora de valors i comportaments col·lectius sembla que queda en un segon terme i va perdent així la seva funció simbòlica. El manteniment d’aquestes o altres llegendes, actualment, més que pel seu contingut exemplificatiu per la comunitat, permet transmetre altres valors com les relacions intergeneracionals, l’oralitat com a model de transmissió de coneixement o la comprensió d’una identitat col·lectiva construïda a partir dels mateixos referents narratius.

Salvaguarda

Transmissió

La transmissió de les llegendes actualment no està subjecta exclusivament a l’oralitat, com habitualment ho havia estat. Tot i que continua existint l’oralitat com a eina activa de transmissió, és el recull i posterior edició el que ha permès principalment que aquestes llegendes arribin fins avui. Els reculls fets al llarg del segle XX han estat clau per a la seva transmissió.

Viabilitat/riscos

Per una part, la viabilitat de la llegenda està en el fet que estigui editada. I per l’altra, i molt important, el fet que a l’institut Julio Antonio de Móra d’Ebre es treballi la recuperació de les llegendes i posterior difusió entre els alumnes, és l’element clau per a la seva viabilitat. Els riscos són la descontextualització del contingut amb el context actual i la falta de dinàmiques i espais lligats a l’oralitat i a la transmissió de llegendes i el trencament del model de transmissió intergeneracional.

Valoració de l'individu / grup / comunitat

El grau de coneixement de les llegendes mencionades és relatiu, fins hi tot, en experts o estudiosos del tema. Al contrari, entre la generació que ha participat en el programa promogut des de l’aula de literatura per Josep Cid, hi ha una valoració en positiu, ja que es conserven a la memòria d’aquestes noves generacions.

Mesures de salvaguarda preses pel grup / comunitat

La mesura més rellevant, sense menystenir l’edició de la revista Des del Castell dels Amics del Castell al 1994, és el projecte educatiu de recuperació de les llegendes de la Ribera d’Ebre, dut a terme a l’institut Julio Antonio de Móra d’Ebre amb el professor Josep Cid, treball, aquest, que el professor ha convertit en tesi doctoral: “Patrimoni literari i territori. Una proposta d’educació literària a partir dels espais de l’Ebre”: (consulta: 4 d’abril 2017).

Informació tècnica

Participació del grup o comunitat en l'aportació de dades

El treball de recerca ha tingut el suport dels investigadors Santi Alfonso, Josep Sebastià Cid Català i Joan Launes, contactats mitjançant el tècnic de Cultura de l’Ajuntament de Móra d’Ebre.

Investigadors

Ballester Torrents, Marc

Redactor/a de la fitxa

Ballester Torrents, Marc

Data de realització

13/03/2017 12:00 AM

Actualitzacions de la fitxa

13/03/2017 12:00 AM

Validat

Validador/a

Folch Monclús, Rafel

Projecte/Recerca

Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial de les Terres de l'Ebre