Els contes populars al Montsià

Identificació

Codi

IPCITE30012

Grup i/o comunitat

Població montsianenca, si bé el coneixement és minoritari.

Idioma d'expressió / Variant dialectal

Castellà , Català Castellonenc , Tortosí

Breu descripció

El conte popular és una eina de transmissió cultural i educativa de la societat amb els valors ètics i morals que porta implícits. Transmesa oralment de generació en generació, la rondalla recull la cultura popular (mitologia…) i desenvolupa a través d’uns personatges i les seves accions, els costums i les tradicions de la comunitat que representa.

En una societat en què antigament l’educació formal no arribava a tota la població, l’educació informal tenia en el conte tradicional una eina d’aprenentatge i de denúncia social. Des del Delta fins als Ports, a la comarca del Montsià es versionaren rondalles segons el context temporal i social de l’època i se’n crearen de noves, incentivades per la imaginació popular i els fets que se succeïen.

Actualment, el conte popular continua vigent en l’àmbit familiar i educatiu (formal i informal), si bé dirigides principalment a un públic infantil. Tanmateix són les rondalles estandarditzades arreu del país les que generalment es relaten. A causa també de la forta presència del conte literari i a la influència dels mitjans audiovisuals com a propulsors d’una cultura de masses, la transmissió dels contes populars montsianencs està en recés, avui en dia.

Data identificació

08/06/2017 12:00 AM

Localització

Localització

Montsià

Datació

Data de realització

08/06/2017 12:00 AM

Periodicitat

Contínua

Descripció

Descripció general

Definir el concepte conte és motiu de diàlegs confrontats. Els punts de vista dels estudiosos divergeixen en la forma i el fons d’aquest gènere, és a dir, en la seva estructura i el seu contingut intern. No és estrany així descobrir que el mateix Joan Amades es qüestionava la seva definició, com així es constata en la correspondència mantinguda amb l’antropòleg alemany Walter Anderson, a qui li demanava opinió:

Per exemple, Amades va adreçar-se a Anderson per preguntar-li quina era la definició de rondalla. Anderson li va respondre: «Respecte a la definició de conte popular, he de confessar que em preocupa poc el tema de les definicions i de les classificacions —en tot cas menys que a vós que sou un compatriota de Ramon Llull. A l’univers hi ha tantes coses que es resisteixen a una definició rigorosa, tantes formes de transició o híbrides que no poden ser classificades! […] Jo anomeno “conte” tot aquell relat que es va esdevenir “una vegada” i no aquell que té lloc moltes vegades en el present. Els pobles salvatges creuen que en cada eclipsi, el sol o la lluna són devorats per un monstre i després surten del seu ventre: això no és pas un conte, és una creença. […] Però hi ha pobles que creuen que en un altre temps hi havia al cel deu sols que cremaven la terra sense compassió, fins que un heroi em va matar nou amb les seves fletxes: aquest és un conte veritable, un conte etiològic. Hi ha contes que expliquen l’origen d’un proverbi o d’una endevinalla o bé d’un malnom: tot això són contes; però, per exemple, els jocs de dits no ho són (són petits jocs dramàtics més que no pas contes), ni els problemes matemàtics, ni els embarbussaments.»

Oriol, Carme. «El projecte de catalogació de la rondallística catalana en els anys 50», a Actes de l’onzè col·loqui internacional de llengua i literatura catalanes, v. II, pàg. 371.  

Malgrat la diversitat de parers que se segueixen mantenint, s’ha acabat acotant una definició que contempla el conte com un vehicle de transmissió cultural i educatiu de la societat. Un gènere que es caracteritza per ser una narració breu i senzilla, transmesa oralment o per escrit; i que transcorre entre la realitat i la fantasia, entre l’espai i el temps no delimitat des d’un enfocament retrospectiu —que transmet els coneixements, valors i actituds dels avantpassats— i prospectiu —promou l’aprenentatge de conceptes positius (educatius, moralitzadors…). 

El conte popular de tradició oral es caracteritza per ser una obra sense autoria que es transmet de generació en generació, fet que comporta variacions narratives, segons població, època i col·lectiu. Sovint hereva de la cultura popular (mitologia, tradicions…) i de la literatura infantil, en termes generals, reflecteix i adapta a uns personatges i les seves accions, els costums i les tradicions de la societat que representa. Per fer-ho, s’expressa a través d’una metodologia popular que determina un tipus o altre de rondalla —com a sinònim s’ha acabat utilitzant aquest concepte si bé segons definició del diccionari d’Institut d’Estudis Catalans (IEC), es distingeix per ser el públic infantil, el seu oient habitual, per bé que no l’únic. Així, a la comarca del Montsià se’n poden trobar de diversos tipus.

Històriques, que recullen fets reals, ficticis o llegendaris. N’és exemple la història de La “masada” d’Estevenet focalitzada a Santa Bàrbara. L’obra narra com un jove hereu anomenat Esteve és assassinat. Amb una dosi de terror i suspens, el relat recull el concepte de les marfantes i la intriga de no saber com fou mort el protagonista:

Van passar los anys i les coses no anaven bé a la família d’Esteve pare i van tindre que anar venent parcel·les de la finca. En arribar a la parcel·la on havien assassinat al seu fill, van demanar aquella pedra indicativa per conservar-la i la van col·locar a la paret de la masada molt a prop de la porta. Però lo lloc on estava la masada també arribà a ser venuda. I l’últim propietari la va fer derrocar i la gran incògnita va ser que a la paret i al lloc del darrera de la tan anomenada pedra va aparèixer l’esquelet d’una persona. Mai se va saber qui va ser l’assassí d’Esteve.

Molar, Thais. La memòria de l’oblit, pàg. 56. Conte explicat per Paco Romeu, nascut l’any 1922.

Humorístiques, que exposen l’actitud presa per un individu en un esdeveniment. L’acció i el seu comportament són el motiu de broma per al lector. Un cas és Los hòmens del Mas de Barberans no porten tots los diners a casa. La història narra com les mullers van a consultar al vicari del poble que intervingui i parli amb els seus marits per saber què en fan dels diners que guanyen, que no entren a la llar:

Puige el sinyor viqueri i diu: —Escolto, mos pareix que mos enganyen los hòmens, que no mos porten tots los diners que correspon per als bous que venen. I, diu: —Bueno, pos ja parlaré jo en ells. Conque parle en tots aquells hòmens i diu: —Escolteu, les dones s’han donat compte que no els puigeu tots los diners que correspon als bous que veneu, diu. Serà que aneu a veure les dones de la Costa? (perque la Costa ere la casa que estaen les dones públiques). Diu: —Bueno, pero no res… Diu: —No home, no, res, en eixa casa no hi podeu anar, perque si aneu allí, eixes dones tos cagaran a vatres, vatros cagareu a les vostres dones i les vostres dones me cagaran a mi i entonces jo em cagaré hasta en la mare que tos va parir.

Buj, A. Remei, Sònia i Pasquala: les veus de la guerra, el treball i la festa, pàg. 77.

O moralistes, que exposen la confrontació entre el bé i el mal. El relat premia la conducta cívica i moral dels personatges, com castiga l’incivisme i la immoralitat. És el cas del conte La nina que cagava duros, història recollida a Alcanar. El relat confronta unes nenes amb dificultats econòmiques i un rei avariciós que cobeja una joguina que defeca diners, propietat de les xiquetes. Descrita amb un cert to humorístic, la nina roman en possessió de les nenes després que el rei la rebutgi davant el fet que a ell només li evacua excrements, i no pas monedes, com voldria.

Les xiquetes com ho havia dit el sinyor rei, no van tenir cap atre remei que portar-li la nineta. Les criades del rei li van preparar una sala molt ben arregladeta per a que la nineta cagués diners.

I rato i més rato… I aquella nineta no feia res.

Lo rei impacient va preguntar-li:

—Què no tens caca?

I la nineta va contestar:

—Sí, sí que ne tinc!

I la nineta va fer de ventre, però aquella vegada la nineta no va cagar diners. Llavons, lo rei se va enrabiar i va rebatre la nineta contra enterra. Cridava com un loco, que allò no podia ser i al final, se’n va anar.

Molar, Thais. La memòria de l’oblit, pàg. 72-73. Conte explicat per Josefa Molla Fabregat, nascuda l'any 1937.

Entre totes aquestes categories, es desprèn també el conte de caire informatiu, és a dir, la narració que descriu situacions de la vida en diversos àmbits i contexts geogràfics. 

Com s’ha descrit prèviament, el conte té un origen i un autor que es perd en el temps. Generació rere generació adopta el relat com a propi, és a dir l’adapta, el versiona i l’assimila; i consegüentment, es fa difícil discernir quines rondalles poden ser considerades com a autòctones, tot tenint en compte que en la majoria dels casos es tracta de variants i versions d’altres contes. Així s’evidencia amb les obres de la literatura infantil universal recollides a la comarca.

Actualment, es constata que l’entorn educatiu i familiar prioritza el coneixement d’aquestes narracions des de la variant més difosa i coneguda gairebé arreu del món, és a dir, des de la versió potenciada, en molts casos, pels mitjans audiovisuals massius (pel·lícules cinematogràfiques o dibuixos animats, distribuïts principalment per les grans empreses nord-americanes). N’es un exemple, la Ventafocs. En aquest cas, malgrat existir un relat montsianenc recollit a la Sénia —la Ratapasteres—, es desconeix àmpliament a la comarca. Expressada en la variant dialectal del territori, elimina o modifica part del contingut narratiu estandarditzat. Així, tot partint dels mateixos personatges principals —noia bonica i dolça, madrastra i germanastres dèspotes— presenta diferències considerables. En primer lloc, l’encontre amb la velleta/fada, que es produeix mentre la protagonista és al riu netejant uns budells i en perd un, aigües avall. En segon lloc, amb l’anell de la virtut que li concedeix l’anciana, objecte que la dota de tots els seus desitjos; en el seu cas, els vestits per al ball. A continuació, les vegades que assisteix al castell —fins a tres nits dansa amb el príncep— i la no presència de l’encanteri a mitjanit, si bé la jove manté el fet de tornar d’hora a casa. Per la resta, la història es desenvolupa de la mateixa manera: amb la pèrdua de la sabata i la identificació de la protagonista quan la calça, en mans del príncep, amb qui s’esposa. N’heus aquí un fragment:

Llavons, claro, van tornar a fer un atre ball perquè era l’única manera de vore-la i de conèixer-la. Va arribar lo dia del ball i lo mateix, les germanatres se’n van i la madrastra li mana faena a Ratapasteres, però esta vegada molta més, com llimpiar lo rebost, fer pastissets… Se’n van anar elles al ball, totes guapes i emperifollades. Ella va traure l’anelleta i li va dir:

—Anellleta de la virtut, fes tota la faena que m’han manat i pa n’esta vegada voldria lo vestit del sol.

L’anelleta de la virtut va fer tota la faena i li va portar lo vestit més brillant, com lo sol, com si fos tot de diamants brillants. Ella se’l va posar i se’n va anar al ball.

Molar, Thais. La memòria de l’oblit, pàg. 36. Conte explicat per Alícia Vericat, nascuda l’any 1965.

En el procés d’adaptació d’un conte oral, és característic emprar el lèxic o les expressions pròpies de l’entorn on es relaten. A la comarca del Montsià, el català estàndard passa a ser el subdialecte tortosí i el català castellonenc. S’aconsegueix així que el paper de la llengua o el dialecte d’expressió es reivindiqui en el conte com un factor determinant en la construcció i transmissió de la identitat. I és que cal tenir present que, fins no fa tantes generacions, la gent desconeixia altra parla que la que aprenia d’infant, bàsicament a casa, perquè no tothom accedia als pocs estudis bàsics que es podien arribar a rebre.  N’és un exemple, la rondalla El llop i la guineu o millor dit, El llop i la rabosa. A continuació s’exposa un petit fragment, amb les seves particularitats morfosintàctiques i lèxiques:

I van arribar allí i es van esperar a vore si els portaven lo dinar als que batien. I estant allí li va dir la rabosa al llop:

—Saps com ho hem de fer per a minjar? Anem-mo'n a una basseta que hi ha, i tu et beuràs tota l’aigua.

—Però tota la tornaré a traure!

—No, que et ficaré un tap al cul: una pinya reïnosa. I no patisques que no te'n sortirà gens, d'aigua, i tu te la beuràs tota.

I així ho van fer. Lo llop se va beure tota l'aigua que hi havia a la bassa i els dos se'n van anar. I quan van vore que els van portar lo dinar, la rabosa se va posar a cridar:

—Flares, flares, a la erada, que se'ls banya la palla. —I cridant aixina:— Flares, flares a la erada, que se'ls banya la palla.

I allavons tots de cara a la erada, perquè sempre ha sabut molt de mal als llauradors, quan estan batent, que se'ls banye la palla, perquè ho fa tot malbé. Així que tots se van deixar el dinar i se'n van anar.

Buj, Àngela (coord.). Cantem i contem. Cançons i contes per a les nostres escoles.

De la mateixa manera, és distintiu impregnar un relat versionat de components culturals, geogràfics i històrics del municipi on es relata. En són exemple les històries protagonitzades per bèsties amb atributs impropis, que reprodueixen sempre un mateix esquema argumentatiu: uns fets tràgics —mort, desaparició…— o un avís de perill, que es justifiquen per la seva presència; o altres elements, en aquest cas un fenomen aquàtic. El conte del cargol de la Punta, ubicat prop de les Cases d’Alcanar, n’és una mostra:

Hom diu que dins de la mar, prop de les Cases i davant per davant de la serra de la Punta, hi ha un cargol sinistre, indomable i fatídic. Una mànega o xuclador, massa d’aigua que es mou en espiral de dalt cap a baix per engolir-se tot allò que enxampa. I que per això s’hi ha ofegat  tanta gent que prenia el bany o s’hi capbussava per fer marisc.

Conten que no fa gaires anys que s’hi van negar dues dones d’Ulldecona: la família, desolada i atemorida, va malvendre’s el Prat perquè no volien tornar-hi ni saber-se’n mai més res.

Bel, Agustí. «El cargol de la Punta», a Alcanar, pàg. 184.

Com s’ha descrit, totes les obres versionades acaben identificant-se com a pròpies pel procés d’adaptació i assimilació que se’n realitza. Tanmateix, al Montsià també es pot afirmar l’existència de contes construïts en origen a la comarca. Es tracta de les rondalles que narren un fet real succeït a l’entorn. És el cas d’«A Masdenverge va caure un globus», que descriu aquest esdeveniment de finals del segle XIX, tot i que se’n desconeixen molts detalls. Tanmateix, com a element viu que s’explica oralment, avui en dia ja presenta variacions diverses. 

 

Història i transformacions de l'element

Avui en dia, a la comarca del Montsià, el relat de contes populars orals es circumscriu principalment a l’àmbit educatiu, seguidament del familiar i el professional (lingüistes, historiadors, antropòlegs… interessats a fer narrar els contes a la gent gran per tal de conservar els seus valors patrimonials, en bona part perduts). D’aquesta manera, s’emmarca generalment en una literatura infantil dirigida als més petits, caracteritzada per un estil literari que cerca educar en valors i potenciar el desenvolupament cognitiu.  

Malgrat antigament l’educació formal no arribava a tota la societat montsianenca, les influències educatives que rebia una persona eren constants; com succeeix arreu, les normes i pràctiques s’aprenien a partir dels primers anys d’infantesa, moltes vegades només a partir del cercle familiar i veïnal. Tal com relaten els entrevistats, l’educació informal tenia en el conte tradicional una eina d’aprenentatge. Així, les classes populars modestes i illetrades en feien ús per tal de perpetuar el seu sistema de valors. Sota l’aparença de contes fantàstics i irreals s’amagaven missatges de caire civilitzador (bona conducta, per exemple); d’emprenedoria (superació i progrés); de llibertat… o de denúncia estamental i de classe social. En aquest darrer cas, es relataven contes posant en entredit el poder religiós, polític i econòmic a través de la ridiculització. En termes generals, es desenvolupava un mateix esquema argumentatiu: el personatge principal, una persona de pocs recursos innocent o altruista, superava l’opulència i el poder del benestant (terratinent, rei…), tot fent ús de l’astúcia i la intel·ligència. O bé un personatge poderós, malvat o egoista es veia superat per un de bones qualitats i accions, per posar dos exemples.

Abans de l’aparició dels mitjans de comunicació massius, els contes es reproduïen en l’àmbit familiar o en moments de descans entre els jornalers. Les narracions s’adaptaven segons el públic que hi havia, tot diferenciant entre nens i adults, homes i dones, etc. En aquest medi, es desenvolupà un cultiu de contes al llarg de tota la comarca, des del Delta fins als Ports.

Tanmateix, des de mitjans del segle XX, els diversos processos d’aculturació i socialització modificaren els mecanismes de transmissió de coneixements. La família nuclear deixà de ser el principal canal de difusió. L’aparició de nous mitjans de comunicació social —premsa escrita, ràdio, cine i televisió—, l’escolaritat obligatòria, els canvis de convivència en l’estructura familiar (desaparició progressiva dels avis), la dessacralització dels valors religiosos i morals dominants i la incorporació de la dona al món laboral remunerat foren els factors determinants.

Actualment, amb la influència i el predomini d’aquests mitjans culturitzadors —audiovisuals, escolars…— la narració de contes s’ha reclòs en l’àmbit infantil i s’ha estandarditzat. Si bé s’han publicat obres infantils des d’un enfocament dialectal —potenciant el lèxic i la morfosintaxi del territori—, aquesta acció no ha fet l’èmfasi en recuperar la rondallística montsanienca. D’aquesta manera, són només les persones velles qui avui dia coneixen aquestes narracions. La majoria dels adults i nens les ignoren.

Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris

Els contes populars es reprodueixen de manera oral.  

Formes d'organització social/Organitzacions formals o informals

Tradicionalment, els contes populars es relataven en l'àmbit familiar, seguidament del comunitari (per exemple: entre pagesos, jornalers, barcellers i plegadores d'oliva). Avui en dia, les rondalles es focalitzen al públic infantil, tot desenvolupant-se en l’àmbit domèstic, però també en l'educació formal (llars d'infants i escoles) i informal (espais d'acollida dels nens fora de l'escola, esplais, centres oberts i casals de vacances, principalment).

Patrimoni relacionat (patrimoni natural / béns mobles / béns immobles / béns immaterials associats)

La tradició del globo de Masdenverge , Les marfantes

Interpretació [ètic]

Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica

Els avenços tecnològics i les noves xarxes socials han posat en valor la cultura de la imatge en declivi de la lectoescriptura i dels continguts tramesos només de manera oral. El món de les lletres i els seus afins ha denunciat aquesta situació de fragilitat, però no han reivindicat amb la mateixa força el manteniment de la literatura de tradició oral. Deu ser perquè les generacions adultes actuals ja han crescut acompanyades per la ràdio i/o la televisió, que no han sabut preuar adequadament el poder de la paraula pronunciada i escoltada, i tot el que representa: la construcció d’un món auditiu literari que t’integra a la teva cultura, t’implica com a subjecte en la creació col·lectiva i et dota de signes d’identitat.

Salvaguarda

Transmissió

Actualment, els contes populars es transmeten en l’àmbit familiar i educatiu, formal i no formal. En l’àmbit domèstic, són les mares qui assumeixen un major rol participatiu. Elles són les encarregades de narrar els relats als seus fills, si bé la presència dels homes és cada cop més rellevant. Seguidament es troben les àvies i els avis. Imprescindibles antigament, tenen avui en dia un rol diferenciat segons família. Per una banda, intensament actius en aquells casos en què prenen la coresponsabilitat d’educar els nets juntament amb els pares. Dificultats per compaginar la vida laboral i familiar són les raons que provoquen aquesta situació. Per una altra part, residual en les relacions discontínues, si es té en compte que actualment no resideixen juntes totes les generacions en una mateixa llar i tenint també present que les generacions d’avis més joves potser ja no els ha arribat la transmissió oral d’aquests contes populars comarcals. Si a més a més no es depèn dels avis per poder cuidar dels nens, el contacte pot ser poc habitual. Sigui un cas o sigui un altre, les persones velles segueixen sent els garants dels contes per transmissió oral. Paral·lelament, en l’àmbit educatiu formal hi ha un dels principals canals de difusió, així com en l’educació no formal.

Viabilitat/riscos

Malgrat els contes populars continuen sent una eina educativa per a totes les edats, actualment es limiten al públic infantil. Per altra part, conviu en una situació desavantatjosa en referència al conte literari, que té una major presència. D’aquesta manera, i segons es constata en el treball de camp, el coneixement de rondalles montsianenques tradicionals és avui minoritari. Una de les raons és l’elevada influència que tenen mitjans audiovisuals com la televisió i cinema, uns potents canals de difusió que s’erigeixen en transmissors principals del coneixement dels relats dirigits als nens.

Mesures de salvaguarda preses pel grup / comunitat

Són poques les mesures de salvaguarda que s’han realitzat per recuperar els contes populars montsianencs. Més enllà d’obres que tracten aquesta temàtica i reprodueixen per escrit aquestes rondalles, es troben publicacions que han transcrit al dialecte nord-occidental alguns contes tradicionals i treballs de recerca d’institut i de diversos àmbits professionals (lingüistes, historiadors i antropòlegs, principalment), que s'han preocupat per la seva conservació i han rescatat de l’oblit algunes històries.

Informació tècnica

Participació del grup o comunitat en l'aportació de dades

S'ha entrevistat a persones d'avançada edat, progenitors i historiadors locals. Per altra part, s'ha recollit la informació exposada en alguns treballs específics sobre aquesta temàtica. Per últim, s'ha comptat amb la col·laboració de la Biblioteca Comarcal Sebastià Juan Arbó d'Amposta, que ha cedit les fotografies.

Investigadors

Maite Hernández

Redactor/a de la fitxa

Maite Hernández

Data de realització

08/06/2017 12:00 AM

Actualitzacions de la fitxa

08/06/2017 12:00 AM

Validat

Validador/a

Queralt, M.Carme

Projecte/Recerca

Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial de les Terres de l'Ebre