5. Manifestacions musicals i sonores

Cercador
Aurores a la Fatarella

Cant de caràcter religiós que s’interpreta a la Fatarella el 8 de Setembre, dia de la celebració de la Mare de Déu de la Misericòrdia, patrona de la població. 

Lligat tradicionalment a la litúrgia religiosa, a la Fatarella, l’interpreten persones laiques que de forma autònoma mantenen la tradició. Fins a principis del segle XXI no permetien la participació de dones. Són un grup fix de sis o vuit homes que surt a les 6:30 del matí de la porta de l'església i recorre el poble intramurs, seguint les antigues portes i alguna creu de terme, cantant l'Aurora acompanyats d'una campana. Antigament era una manera de cridar a la població a la participació a l'oració de "lo Rosari". Avui aquesta crida és atessa per molt poca gent a la població, principalment per dones de més de 60 anys.

Veure +
Les aubades i les rondes de Nadal, al Baix Ebre i el Montsià

Les aubades són un cant que, tradicionalment de caràcter improvisat i acompanyat de dolçaina, instruments de corda com guitarra i guitarró, era interpretat per grups de fadrins pels carrers del municipi durant la nit i fins a la sortida del sol. Per Nadal aquests grups sortien des de la vigília de Nadal, el 24, fins a Reis, a canvi d'unes estrenes de Nadal (aguinaldo) i dolços, com la paracota, acompanyats de vi o aiguardent.

Veure +
Els goigs cantats

Els goigs cantats són oracions de caire popular cantades i creades amb l’objectiu de lloar una imatge religiosa. S’estructuren en heptasíl·labs i estrofes de sis versos i es consideren composicions poètiques populars que tenen com a objectiu l’exaltació de la vida o dels fets concrets de la imatge religiosa, sigui una mare de Déu, santes o sants. El contingut d’aquestes estrofes, i pel caràcter popular que si li atribueix, habitualment posa en valor els fets de la vida de la imatge religiosa i en alguns casos la relació de la imatge amb la comunitat o població que li canta i la lloa.

A les Terres de l’Ebre, en relació amb les ermites i els patrons de les poblacions, el cant dels goigs continua present principalment en les litúrgies religioses que tenen lloc en el context d’una festa major o d’una romeria. Alguns dels casos recollits són a la Ribera d’Ebre: Flix a la Verge del Remei, Ascó a sant Antoni, Garcia a sant Antoni i santa Magdalena, o Riba-roja a santa Madrona. A la Terra Alta, sant Blai a la Fatarella i a Bot, santa Magdalena al Pinell de Brai, la Mare de Déu de la Fontcalda, sant Antoni i santa Magdalena a la romeria de Berrús a la Pobla de Massaluca, i a Vilalba també a santa Magdalena i sant Antoni a la romeria de Berrús. Al Montsià trobem goigs dedicats la Mare de Déu de la Pietat a Ulldecona, del Remei a Alcanar, i a sant Jaume a Sant Jaume d’Enveja. Finalment, a la comarca del Baix Ebre es canten goigs a la Mare de Déu de Dalt de Benifallet, a sant Joan a l’Ampolla o a la Mare de Déu de la Cinta a Tortosa. 

Veure +
Les aurores, d’Alcanar, la Fatarella i la Pobla de Massaluca

Les aurores són uns cants que s’interpreten a l’alba, en apuntar el dia. A les Terres de l’Ebre, actualment es canten a diversos municipis. Per Sant Antoni Abat, al voltant del dia de la festivitat, el 17 de gener, a la Pobla de Massaluca celebren les festes majors en honor al patró i es fa el cant dels despertadors. A Alcanar, també en el marc de Sant Antoni es canta la despertada. I, a la Fatarella, per la Mare de Déu de la Misericòrdia, el dia 8 de setembre, es canten les aurores. Tradicionalment, aquests cants anaven lligats a la litúrgia religiosa i tenien per objectiu la crida dels habitants de la població per algun element de celebració, normalment, l’assistència a alguna missa dedicada a alguna confraria o a participar en l’oració del Rosari. Avui dia, però, han perdut en bona mesura el significat religiós i social originaris i s’interpreten per mantenir-ne la tradició. Els despertadors es canten sense instrumentació, a cappella, i estaven formats tradicionalment per un grup de vuit o deu homes en els quals la presència de les dones estava prohibida. Al segle XXI, però, aquestes restriccions desapareixen i hi poden participar tant homes com dones.

Veure +
Les bandes de música

Les bandes de música i les seves entitats constitueixen un element vertebrador i de cohesió social, un fenomen organitzat i estructurat.

Originàries des del segle XIX, tal com avui dia les coneixem, són representacions identitàries dels seus municipis, tant si es tracta de bandes municipals, és a dir, que depenen d’un ajuntament; com si formen part, cosa que succeeix en la major part dels casos, d’una societat musical. En continu procés d’adaptació i reconstrucció en la seva configuració musical i en el seu repertori, les bandes de música recreen, adapten, transformen i actualitzen el patrimoni musical, tot esdevenint un element indispensable en un gran nombre de manifestacions i celebracions ebrenques, tant de caire civil com religiós.

Veure +
La cantada de caramelles, de Flix

El Dissabte de Pasqua (a Flix) a la nit o Diumenge de Glòria al matí (a altres indrets de Catalunya), un grup d'homes vestits amb barretina, faixa, pantaló negre i camisa blanca (a Flix), surt pels carrers del poble cantant cançons alegres i satíriques, acompanyats tradicionalment amb flabiol i altres instruments de vent, amb l'objectiu de celebrar l'arribada de la primavera i l'explosió de la natura, celebració que s'emmarca dins del calendari litúrgic i fa que aquest esclat d'alegria coincideixi amb el final de la Pasqua i la ressurrecció de Jesús. Entre cançó i cançó des dels balcons, i el públic assitent omplirà amb diners el cistell engalanat que porten lligat dalt d'una barra. Es coneix com les Caramelles o Cantada de caramelles.

A Flix, lligats a l'Orfeó de Flix, celebren la Pasqua Florida cantant caramelles el Dissabte de Glòria a la nit des de 1952 de manera continuada. Clarinet, flauta travessera, contrabaix, acordió i fins i tot una concertina acompanyen prop de cinquanta homes que recorren els carrers de la vila cantant cançons satíriques i d'amor a canvi d’unes monedes que s'han de posar al cistell, que passa pels balcons lligat a dalt d'una vara; els diners serviran al final de la cantada per pagar el sopar del grup.

Veure +
La jota cantada improvisada

La jota cantada improvisada és una expressió musical amb una identitat pròpia a les Terres de l’Ebre. De nou, i cada cop amb més força, la imatge d’un cantador, que improvisa acompanyat d’una rondalla, torna a ser habitual en festivals, festes majors o celebracions públiques com ara fires, i també —tot i que no tant— en celebracions de caràcter privat.

La jota cantada improvisada forma part d’un tot que és la jota. Tot i aquesta consciència d’unitat, el ball i el cant en alguns moments han evolucionat en paral·lel. Això implica que, exceptuant alguns casos, és habitual que els enversadors actuïn amb la rondalla i no hi hagi balladors, i que a les trobades en què es balla hi trobem músics i balladors però no enversadors.

La jota cantada improvisada a les Terres de l’Ebre es compon de quartets de sis versos (o paraules) heptasil·làbics amb rima assonant o consonant que el cantador improvisa segons el context, la destresa, la informació que rep o té dels qui l’envolten i la intenció de la cantada, més institucional o més lúdica.

El context de l’actuació amb les variants que comporta que sigui una festa major, una fira, una vetllada, un restaurant o una celebració privada, cantador i músics habitualment tenen un esquema que repeteixen i que serveix per començar i acabar. Les primeres paraules o versos sempre són de presentació i agraïment davant del públic, i les últimes paraules de cada intervenció i del final sempre s’anuncien, són la despedida.

Veure +
Les cançons de bres i infantils

Les cançons tradicionals infantils i de bressol es caracteritzen per ser composicions transmeses oralment de generació en generació. Es tracta de peces, variacions en música i lletra que s’interpreten d’una manera o altra segons població, època i intèrpret. D’aquesta manera, succeeix que a les Terres de l’Ebre s’identifiquen com a pròpies composicions reproduïdes també en altres indrets del territori català. La raó d’aquesta acceptació és l’adaptació al subdialecte tortosí i, en alguns casos, a les particularitats musicals i a les referències de lletra, vinculades amb el territori. Malgrat tot, també s’interpreten composicions considerades autòctones. Aquestes cançons de bres i infantils s’han anat transmetren al llarg dels anys.

Veure +
Els balls parlats

Els balls parlats són un component de la tradició festiva, un exemple de participació activa de la població en el seguici popular.

Espectacle que combina la dramatúrgia amb la música instrumental i el moviment coreogràfic, té les seves arrels en el teatre popular d’origen medieval de caire religiós i profà (IX-XII) i l’escenari marc del seu desenvolupament és la processó del Corpus. 

Documentats en la cultura ebrenca des del segle XIV, són residuals avui en dia, si bé les traces del que en un temps foren encara es poden rastrejar a través de danses i espectacles actuals. Són els que actualment es cataloguen com a balls amb parlaments, és a dir, danses en què el text és tan sols un suport de l’espectacle i no pas un element primordial. N’és un exemple l’actual ball de cavallets que té lloc a Tortosa per la Festa del Renaixement.

Veure +
Les corals, els cors i els orfeons

Els cors, les corals i els orfeons són entitats culturals vertebradores del territori. Algunes originàries des de principis del segle XX, com són l’Orfeó Tortosí (1905) i l’Orfeó Ulldeconenc —antigament Orfeó Montsià (1922)—, foren creades sota la influència de les formacions claverianes, en un esforç per fer arribar la música a les classes treballadores i a partir de l’impuls de l’aparició de l’Orfeó Català, en el context romàntic de la Renaixença, un moviment social i cultural de revitalització, i de creació del sentiment de catalanitat, a partir de la llengua i les arts en general. 

Des d’aleshores, a la demarcació han anat apareixent nous conjunts corals que destaquen perquè són espais de socialització i creixement individual i col·lectiu. A través de les seves cançons s’expressen una gran varietat de missatges, declaracions musicals que abasten des de reafirmacions identitàries locals fins a reivindicacions populars; però també es constata que són organitzacions culturals plurals i diverses, musicalment parlant. En deixa constància el repertori que interpreten, un ventall de partitures riques i variades que van de la música tradicional als estils més moderns d’aquí i d’allà.

Veure +