Les fórmules, les oracions i les pràctiques curatives

Identificació

Codi

IPCITE60012

Grup i/o comunitat

Persones amb do de gràcia, curanderos, sanadors i creients (religiós -catòlic -, esotèric i/o energètic).

Idioma d'expressió / Variant dialectal

Castellà , Tortosí

Breu descripció

A les Terres de l’Ebre conviu un pluralisme assistencial basat en la raó i la lògica —la ciència sanitària— i una medicina sincrètica constituïda per l’empirisme, les creences magicoreligioses i la superstició. Aquesta darrera conjunció es fonamenta en el simbolisme per formació espiritual, religiosa, esotèrica i energètica; en l’empirisme de la fitoteràpia —el tractament de malalties mitjançant l’ús de plantes o substàncies vegetals—; en la pràctica de l’osteopatia i la quiropràctica, o sigui, la cura de malalties articulars i òssies a través de la manipulació, i en l’atribució de característiques sobrenaturals o ocultes a esdeveniments i fets, inexplicables o irracionals. D’acord amb això, al territori es duen a terme pràctiques curatives, fórmules i oracions a càrrec d’un mateix, d’una altra persona o a mans d’individus amb el do de curar de gràcia, que busquen prevenir, protegir o guarir els dolors espirituals, físics i psíquics.

Data d'identificació

11/01/2017 12:00 AM

Localització

Datació

Data de realització

11/01/2017 12:00 AM

Data de realització (període)

11/01/2017 06:45 AM - 11/01/2017 06:45 AM

Periodicitat

Contínua

Descripció de la data de realització / periodicitat

Hi poden haver pràctiques que s’exerceixen en moments puntuals. Per exemple: a la nit de Sant Joan.

Descripció

Descripció general

La societat actual ebrenca se sustenta en el paradigma racionalista i la laïcitat, entenent aquest darrer terme des de la vessant de la llibertat de consciència, és a dir, des de l’elecció individual que cadascú pot es adherir o no a qualsevol opció espiritual.

Tanmateix, en l’àmbit de la salut, la presència de remeis ancestrals amb d’altres de caràcter religiós i simbòlic evidencia que la raó no és l’única font de coneixement sostinguda. De tal forma, al territori cohabita un pluralisme assistencial basat en la ciència sanitària i en la pràctica i l’aplicació de tècniques de fitoteràpia —és a dir, el tractament de malalties mitjançant l’ús de plantes o substàncies vegetals—, el simbolisme —per formació espiritual, religiosa, esotèrica o energètica— i la quiropràctica i osteopatia, o sigui, la cura de malalties òssies o musculars mitjançant la manipulació de la zona afectada.

El conjunt de les pràctiques, oracions curatives i rituals que s’han anat duent a terme i es es duen a terme actualment a la demarcació correspon, en primer lloc, a una medicina sincrètica, una suma basada en l’empirisme (l’assimilació dels diversos processos, coneixements, pràctiques i habilitats vinculada amb el medi que l’envolta) i les creences magicoreligioses. Però també al món de la superstició, que atribueix característiques sobrenaturals o ocultes a esdeveniments, fets inexplicables i irracionals.

En un cas o altre, la finalitat d’aquests rituals és preveure o guarir els dolors físics, psíquics i espirituals i també protegir-se’n.

En moltes situacions la mateixa persona afectada pot exercir la pràctica adient; és el cas de la cura dels mussols, una fórmula transferencial que consisteix a “passar el mal d’un lloc a un altre”. A Ulldecona, encara algunes àvies narren que, per llevar aquest furóncol de la parpella, cal anar fins a una casa cantonera, llençar-hi una mica de sal i dir: “Aquí el deixo!”. Altres opcions són col·locar-se una clau de ferro foradada a l’ull, fregar-se la parpella amb un didal, etc.

En la simbologia religiosa, la devoció i la fe mariana s’emparen en la cura i atenció de la persona afectada a través del contacte físic de relíquies, estampetes, medalles, etc., que es petonegen, toquen… Però també en altres tipologies d’amulets i talismans, o en pràctiques associatives vinculades a la mare de Déu, Crist i els sants. Dos dels exemples més representatius a les Terres de l’Ebre corresponen a la tradició popular tortosina de lligar-se una cinta beneïda a la panxa durant l’embaràs i als banys al santuari de la Fontcalda.

En el primer cas, la història està vinculada a la Mare de Déu de la Cinta, patrona de Tortosa, i el cíngol que atorgà a la ciutat. Segons la veu popular, portar lligada la cinta protegeix i augura un bon embaràs i part:

Al pas que la cosa s’acosta i’l perill se veu més aprop, van preparant-se les defenses, i com saben totes les dones que’ls dolôs i’l perill del part són càstig imposat per Déu, per la desobediència dels nostres primês Pares, és perquè en estos mals passos giren los ulls i’l cor al cel, en busca de misericòrdia; i en ales de la Fe, les tortosines acudixen als peus de la nostra Reina excelsa, Abogada especialíssima de les parteres, la Verge de la Cinta; i li resen devotes novenes, impetrant ajuda i protecció, que mai falten; i per a millô assegurar-se-les, se cenyixen una de les “cintes”, que per al cas expedixen a la Santa Capella de la Cinta, beneïdes i passades per la sagrada Relíquia, en la que’s guarda lo nostre més ric Tresor, lo CINGUL SACRATÍSSIM, que la Mare de Déu en persona, dignant-se baixâ del cel, va regalar-li a Tortosa, aquella ditxosa nit del 25 de març, ara fa 755 anys; estan per la Fe i per la experiència, segures de que la Sagrada Cinta, en què s’amparen, és pinyora certa d’infantament feliç, ja que per la seua gràcia s’allunya tot perill, a l’arribâ l’hora terrible del lliurament dolorós.

 Moreira J. (1979): Del folklore tortosí, p. 134.

Aquesta devoció popular i el fet d’encomanar-se a la Mare de Déu de la Cinta en les dones embarassades creients és extensible a tot el territori i tota la diòcesi. Es tracta d’un costum tradicional que es manté actualment.

En la segona situació, la pràctica s’associa a les fórmules relacionades amb el poder miraculós de l’aigua situada prop d’ermites on es venera una mare de Déu. Així, els Goigs a llaor de la Mare de Déu de la Fontcalda, que s’interpreten durant els romiatges que organitzen les poblacions de Gandesa i Prat de Comte al santuari al mes de maig, es canten a la recerca de la protecció i de la intervenció divina. La lletra fa èmfasi en el dot guaridor de l’aigua que brolla, sigui bevent-la (com es feia antigament) o banyant-s’hi (com es fa actualment). La simbiosi aigua-religió-guariment es representa en la composició poètica:

Ja que en la Fontcalda féu,

Verge, tanta meravella,

als que us visiten en ella

dau-los salut, puix podeu.

 

En lo terme de Gandesa

lo cel ha volgut donar

una aigua tan singular

que sana la gent opresa,

Verge ja que lo món creu

ser nostra tal meravella

als que us visiten en ella

dau-los salut, puix podeu.

[…]

És aigua meravellosa

la d’esta font en la terra,

puix a qui la beu, desterra

tota passió dolorosa.

[…]

Senyal de vostre valor

és beure d’esta font santa

té contra mals virtut tanta

per nàixer l’aigua amb caldor.

[…]

Molts de graves malalties

ja de metges relinquits,

en esta font favorits

sans veiem els demés die.

[…]

Els Goigs a llaor a la Mare de Déu de la Fontcalda.

Una altra forma fonamental d’intercanvi simbòlic en la religió popular són els exvots. Es tracta d’ofrenes de caràcter públic vinculades directament a la persona afectada i el fet que ho propicia. En aquest cas no és una petició, sinó un regal d’agraïment a la promesa sol·licitada. Entre la varietat que es pot trobar hi ha reproduccions del cos en cera o metall; objectes vinculats amb la malaltia o amb la situació de dolor soferta (unes ulleres, una pròtesi, el casc de moto d’un accident, la maqueta d’una barca…); objectes personals del mateix cos (un floc de cabells, sabates…); i dibuixos, fotografies, quadres i textos en què es descriu la raó que condueix al compliment de la promesa, a l’entrega de l’exvot. Les sales d’exvots de les ermites de Nostra Senyora de la Providència (coneguda com l’ermita de Mig Camí, a Tortosa), l’ermita de la Mare de Déu del Remei d’Alcanar o de la Pietat a Ulldecona, entre altres, són alguns dels espais representatius del territori en aquest tema.

Altres pràctiques curatives requereixen que el procés el realitzi una altra persona i no pas l’afectada. És, per exemple, el cas de treure, tallar o fer (el ritual) el cop de l’aire, que s’utilitza per guarir un estat de dolor físic generalitzat —mal d’ossos, musculars…—, a causa d’un corrent d’aire.

En moltes poblacions, com Paüls, hi ha diversos individus —siguin homes, siguin dones— que poden dur a terme aquesta acció, que es transmet entre generacions, normalment dins de la mateixa família. Així, ens l’han explicada al municipi del Baix Ebre:

Inicia anotant en un paperet el nom i cognoms del malalt. Tot seguit, es disposa un plat ple d’aigua, i es reserva un setrill amb oli. A continuació, el sanador o sanadora se senya i recita la cita següent (es transcriu tal com es diu):

De les tres persones de la Santínissima Trinidad que curen la bufada de l’aire de [nom i cognoms de la persona afectada].

Tot seguit, diu tres rodolins, mentre aboca una gota d’oli per a cadascun:

Si t’ha vingut pel dematí, valga Déu i sant Martí [primera gota]; Si t’ha vingut pel migdia, valga Déu i la Verge Maria [segona gota]; I si t’ha vingut al vespre, valga Déu i sant Silvestre [tercera gota].

La lògica d’aquesta pràctica diu que si s’escampa la primera gota d’oli, vol dir que t’ha vingut al matí i se te n’anirà aleshores; si és la segona, a la tarda, i si és la tercera, al vespre. Si no s’esvaeix cap gota, és que no tens aquell mal.

El ritual es tanca desfent tot l’oli, fent amb un ganivet el símbol de la creu al plat tres vegades. La fórmula es pot repetir un parell de vegades al dia, segons es consideri. Tanmateix, els informants exposen que, a fi que sigui efectiva, s’ha de ser creient (religiós) o creure en aquesta acció. 

Pràctiques més complexes són dutes a terme per persones a les quals s’atribueix el do de curar de gràcia. Normalment es diu que han nascut en dies assenyalats com el Dijous Sant o Divendres Sant, fet que els atorga la virtut de poder guarir diverses maneres, per exemple utilitzant la pròpia saliva, fregant-la amb els dits i les mans a la part adolorida del pacient —hi ha qui certifica que alguns tenen al paladar el símbol de la creu—; o fent tractaments i teràpies vàries per a l’herpes, les berrugues, els mals de panxa… N’és un exemple la cura de fer el mocador, un remei per al tractament abdominal:

Consisteix a curar el mal de ventre amb un mocador de seda: es plega en diagonal, se’n posa una punta allí on fa mal i es tesa el mocador. Llavors es mesura la distància del colze a la punta dels dits, les vegades que es pugui més la resta, alhora que hom murmura unes paraules que només poden revelar-se en uns dies determinats de l’any.

Bel, Agustí (2000): Alcanar, p. 173.

En la majoria de vegades, les persones que tenen el do de gràcia s’autodenominen curanderos o se’ls associa aquesta figura, una persona de confiança a qui el pacient acudeix no només per resoldre els mals físics, sinó per donar sortida a les emocions i sentiments.

En termes generals, als sanadors se’ls distribueix en dues categories, segons les seves habilitats: menors, especialitzats en una temàtica concreta com ara malalties osteomusculars i cutànies, i majors, que abasten una àmplia simptomatologia (mals reumàtiques, digestives, respiratòries, sistema nerviós…). El tractament es fa amb quiropràctica o osteopatia, imposició de mans (transmissió d’energia) o fitoteràpia i pot acompanyar-se de pregàries, pràctiques esotèriques, energètiques… De la mateixa manera que cadascun respon a una forma o altra de treballar, també obté uns beneficis o altres. La fórmula tradicional de pagar el favor és amb “la voluntat”, és a dir, el preu que el pacient considera just i pot pagar. Tot i així, hi ha qui ho fa de manera altruista, qui demana la voluntat de forma monetària o en espècies (es documenten situacions en què el pacient, si està vinculat amb el món primari —agricultura, ramaderia i pesca—, li ofereix els seus productes: verdura de l’hort, peix de la barca, etc., o qui té uns preus estipulats. 

D’altra banda, les persones que treuen el cop d’aire, curen berrugues… ho fan gratuïtament. Tanmateix, pot ocórrer que la persona guarida agraeixi el gest amb una donació (pastissets, productes de l’hort, etc.).

Història i transformacions de l'element

A les Terres de l’Ebre, com així ha succeït també en tot Catalunya i la resta de l’Estat i d’Europa, el fenomen de la bruixeria i superstició ha estat fortament present al territori. És a l’època medieval quan la manca o ineficiència de tractaments empírics i hipocràtics per a alguns mals o la impossibilitat econòmica de poder gaudir-ne de la cura, facilita la incursió de la fetilleria —que derivarà en el curanderisme—, i la superstició i la màgia en la medicina. En el primer cas, més enllà del factor malèfic, es documenta una fetilleria sanadora destinada a procurar salut i benestar a mà de les bruixes i bruixots. A aquests personatges se’ls atribuïen coneixements de fitoteràpia i, consegüentment, preparació d’ungüents aptes per curar malalties. Eren, doncs, una variant o preàmbul dels herboristes, curanderos i sanadors actuals. Tanmateix, l’Església i la societat catòlica de l’època els descrivia com a éssers malignes a qui calia contrarestar la influència i bruixeria amb altres rituals. Així, es recorria a la religiositat —pregàries, advocacions a sants…— i altres pràctiques ancestrals de conjurs de naturalesa i ritualisme simbòlic pagà, com ara fregar les portes amb all, cremar fulles de llorer beneïdes el Diumenge de Rams, etc.

La persistència a la demarcació i les relacions de por i respecte vers elles —principalment eren dones— es documenten fins a principis del segle XX. En són exemple les històries contraposades següents. En la primera l’escriptor Carmel Biarnés explica la por que els miravetans tenien amb les bruixes i el castell:

En 1916, la gente de Miravet tenía tanto miedo a las brujas que si uno, hacia el atardecer, corría la voz de “¡Acachan las brujas!”, aquella noche ya no salía nadie a la calle, ya que estaban convencidos que el castillo estaba lleno de brujas.

“Miravet, cuna de moros y templarios”. Diari de Tarragona. 22-03-1992, p. 25.

Les dues següents, recollides per Joaquim M. Garcia Rosselló, autor de la tesi Historia de las medicinas alternativas y complementarias en les Terres de l'Ebre durante la Edad Contemporánea, exposen, en primer lloc, com veïns de la Ribera d’Ebre i la Terra Alta acudien a un bruixot de Benissanet, a qui demanaven consell, remeis per la salut o prediccions de futur; i, en segon lloc, com a Bot es feien alguns rituals simbòlics per protegir els infants de les bruixes i el dimoni:

Siendo pequeños, Domingo Roselló Saún y su primo segundo Josep Escarihuela Sabaté acompañaron en una ocasión a su tío Josep Roselló Jáuregui a visitar al brujo de Benissanet, al que le consultaba problemas familiares y de salud. Un suceso que les ocurrió durante el viaje en la venta de Camposines fue adivinado por el brujo justo al recibirlos, lo cual llenó de asombro a ambos ninos. Estas visitas eran relativamente frecuentes en esa familia, y a veces les acompañaban otros convecinos. Así, familiares míos descendientes de mi casa paterna, apodada Cal Carreró, acudían con frecuencia a brujas o brujos, y lo venían haciendo desde generaciones. (p. 417)

Desde el alumbramiento al día del bautizo, que casi siempre tenía lugar al día siguiente, los padres, al levantarse por la mañana, escupían tres veces alrededor de la cuna para ahuyentar al demonio, pues el niño no bautizado carecía de protección frente a él. (p. 431)

El recién nacido debía vestirlo una sola persona; de lo contrario, podía morirse o ocurrirle algo grave si entraba en contacto con alguien con facultades maléficas que lo embrujara. (p. 431)

Des de l’edat mitjana i durant ben entrat el segle XX, el catolicisme ha embolcallat les creences màgiques i esotèriques i ha acompanyat l’ús de fórmules i pràctiques curatives. Així, era habitual trobar-se amb remeis populars que s’acompanyaven de l’acte de senyar-se, advocacions divines, contacte físic amb iconografia religiosa, oracions, tocs de campana. Així ho exposava l’etnògraf Cels Gomis en l’obra La bruixa catalana. Aplec de casos de bruixeria, creences i supersticions recollits a Catalunya a l’entorn dels anys 1864 a 1915; o el mateix Joan Moreira a El folklore tortosí:

A Rasquera, comarca de la Ribera, quan un part és dificultós, van a tocar un cert nombre de batallades a la campana de l’església. (p. 167)

A Benifallet, al Baix Ebre, les criatures, quan el peu se’ls adorm, se’l senyen tres vegades i cada vegada diuen: “Peu, desperta: anirem a Xerta.” (p. 169)

A Tivenys, comarca del Baix Ebre, agafen nou fulles d’herba de la desfeta i s’hi senyen l’ull tot dient:

Herba de la desfeta,

com ets tan perfecta,

bien sembrada y mal nacida,

si eres blanca,

Dios te deshaga;

si eren negra,

Dios te ofega;

si eres roya,

Dios te confonga

como la sal se confone

en santa Lucia gloriosa.

Un remei tortosí per a les mossegades de gos:

“Empastres d’alls ben picats i passar les Claus de Sant Pere per la mossegada”.

Moreira J. (1979): Del folklore tortosí, p. 86.

Paral·lelament, aleshores, dates assenyalades com la nit de Sant Joan —moment indicat per treure les berrugues— no es limitaven només a grans fogueres, sinó que es practicaven altres rituals purificadors que disposaven no només de la presència del foc, sinó també de l’aigua. La tradició popular considerava que les aigües estaven posseïdes de virtuts especials en el moment de trànsit d’un dia —el 23— a l’altre —el 24. La gràcia de l’aigua s’exemplificava a la Terra Alta. Segons narra en Joan Amades, antigament, quan una persona gran tenia un mal que no comprenia el metge, acudia al santuari de la Fontcalda i demanava a la riera que li “prengués el mal”. Per fer-ho, la persona susdita s’agenollava de cara al riu, mentre expressava:

Déu lo guard, lo sinyor riu:

Este cóc li donaré

Perquè vostè es quedo el mal

i a mi em dono el bé.

Amades, J. (1982): Costumari català. Op. cit., p. 110, vol. IV.

La cita s’acompanyava de la llençada a les aigües d’un cóc en forma de cor que una vella ermitana i guardiana del santuari preparava per a l’ofrena. Ella també s’encarregava d’instruir els pacients en el ritual litúrgic que havien de seguir.

Durant el segle XX, el desenvolupament tecnològic, el progrés econòmic i, consegüentment, les millores en benestar social i atenció sanitària, van fer desaparèixer moltes de les pràctiques, així com la figura de la bruixa i el bruixot. Tanmateix, principalment en zones aïllades, allunyades dels nuclis urbans, hi continuaren tenint una forta presència. Succeí que ni ells ni elles, ni les pràctiques remeieres desaparegueren, sinó que es transformaren en fet a causa de les reminiscències simbòliques que es mantenien vives entre els veïns.

Actualment aquesta situació es manté, si bé es constata menys interès en el públic jove a creure en aquestes oracions, fórmules i pràctiques curatives, que s’allunyen del pensament racional i de la lògica científica. 

Ingredients / Matèria primera

La diversitat de rituals, pràctiques i oracions curatives compreses al territori posa en evidència la multiplicitat d’elements —matèries primeres i objectes— que s’utilitzen. Aquesta riquesa fa que sigui difícil enumerar-los tots. Entre la gran varietat, s’hi troben: claus de ferro, cintes, escapularis, estampetes, imatges, medalles, relíquies… així com matèries primeres vegetals —plantes remeieres o altres substàncies necessàries per a la fitoteràpia (farigola, llorer, calèndula, saüc, hipèric, ortigues, romer, api, pastanaga i un llarg etcètera)— i animals (la pell d’una llebre…); i productes derivats (oli d’oliva, oli de ginebre, mel…). A l’últim, l’ús de l’aigua com a element purificador (banys, cops d’aire…) o com a component d’ungüents és generalitzat. En menor mesura, però també present, ho és el foc.

Ofici/Coneixements tècnics

Els sanadors o sanadores, curanderos o curanderes o paisanes tenen coneixements de fitoteràpia, és a dir, de les característiques, principis actius i ús de les plantes per guarir afeccions o sabers d’osteopatia i quiropràctica, mètodes de tractament basats en la manipulació de les zones afectades del cos. En altres casos, alguns també disposen de saber en esoterisme. La resta de persones no necessiten cap coneixement especial. Només han de ser creients en religió (catòlics) o en la pràctica, o saber les oracions necessàries.

Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris

Tal com hem exposat anteriorment, la varietat de rituals afavoreix l’ús de múltiples eines i objectes. En alguns casos, elements necessaris per dur a terme la pràctica curativa (clau, cinta, got, mocador, setrill…); en d’altres, utilitzats com a amulets i talismans. En aquest apartat és clau l’ús d’iconografia religiosa (retrats, estatuetes, estampetes…). També tots els aparells i eines necessaris per elaborar els remeis amb plantes —ungüents, xarops, etc., en el cas que se’ls facin ells— i per guardar-los.

D’altra banda, cal tenir present que la quiropràctica o osteopatia —mètode de treball habitual— utilitza com a eina de treball les mans del sanador, en sec o en remull —saliva pròpia, ungüents…

Distribució i consum

Són diverses les referències bibliogràfiques que narren com algunes remeieres eren acusades de bruixeria encara ben entrat el segle XX. Paral·lelament, també eren assenyalades com a estafadores, situació anàloga a la que succeeix avui en dia amb alguns curanderos i persones amb el do de gràcia. Actualment, en una societat en què es reafirmen els pilars de la raó i la lògica i en què la medicina científica dóna resposta a la majoria de malalties (positivament o negativament), pren força la desconfiança cap a aquestes pràctiques. De manera que una part important de la societat les ridiculitza o les menysprea perquè considera que no tenen cap tipus de base científica. Tanmateix, una altra part significativa de la població troba en aquestes oracions, fórmules i pràctiques curatives les respostes que la ciència i la lògica no poden donar. Per una qüestió de fe, les oracions i pràctiques associades a la cristiandat són exercides per persones religioses, ja sigui per elles mateixes (col·locar-se la cinta beneïda, dur una estampeta…) o per un altre (tallar o treure un cop d’aire…) ; però el consum de fitoteràpia, quiropràctica i osteopatia no respon a aquesta lògica. Respecte al primer cas, perquè es considera que l’etnobotànica no és res més que coneixements ancestrals, la medicina tradicional que es sustenta en l’empirisme, és a dir, en la pràctica i l’experiència de generacions rere generacions. En el segon i tercer cas, perquè és un tipus de medicina alternativa amb consens científic. Per aquestes justificacions, la desconfiança que poden generar aquestes dues pràctiques no recau, per tant, en si mateixes, sinó en qui les exerceix. Per això és tan important que el mestre sanador o el curandero ofereixi confiança i resultats que tot el públic pugui acceptar. Aquesta situació, que es dóna àmpliament a les Terres de l’Ebre, és la que desglossa àmpliament el públic que accedeix a aquesta oferta, i hi ha gent de tota mena: creients, ateus, d’alt o baix poder adquisitiu o cultural…

Patrimoni relacionat (patrimoni natural / béns mobles / béns immobles / béns immaterials associats)

Les romeries al santuari de la Fontcalda, de Gandesa i Prat de Comte , Els goigs cantats

Patrimoni relacionat (patrimoni natural / béns mobles / béns immobles / béns immaterials associats)

Són molts els espais de patrimoni relacionat associables a l’element d’estudi en qüestió: ermites, espais naturals… Tanmateix, es detallen només aquells que estan vinculats amb pràctiques referenciades a la fitxa.  

Castell de Miravet

Catedral de Santa Maria de Tortosa

El balneari de la Fontcalda

Ermita de la Mare de Déu del Remei (Alcanar)

Ermita de Mig Camí. Nostra Senyora de la Providència (Tortosa).

Ermita de la Pietat (Ulldecona)

Parc Natural dels Ports

Parc Natural del Delta de l’Ebre

Interpretació [ètic]

Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica

En una anàlisi ràpida i superficial de la relació que la societat té amb la religió, en què la seva presència es cada cop més minvant, es podria determinar que la majoria de la població ha dipositat una confiança positivista en la ciència i la raó com a veritat absolutes. És a dir, que es camina vers el triomf d’una secularització dessacralitzadora. Tanmateix, el manteniment de les oracions, fórmules i pràctiques curatives (aquestes darreres, també amb una influència simbolicoreligiosa destacable), contradiu les premisses precedents. No es pot generalitzar que tots els rituals responen a la mateixa lògica, però és evident que la implicació d’algunes cures, que treballen des d’una vessant patològica, subjectiva, religiosa i simbòlica, donen una resposta més completa a les necessitats de la persona afectada, una reconfortació íntegra que la ciència no pot atorgar plenament.

Salvaguarda

Transmissió

Segons la tradició popular, a les persones que tenen el do de curar de gràcia se’ls atorga el fet d’haver nascut un Dijous Sant o Divendres Sant. Tanmateix, avui en dia, aquests mateixos individus argumenten que el seu do no s’adhereix a aquesta premissa, sinó a quelcom innat en ells, una virtut que s’ha desenvolupat des de la infantesa o que se’ls ha revelat en edat adulta. D’altra banda, les persones que treuen o tallen els cops d’aire o eliminen les berrugues, resulta que majoritàriament han après aquest ritual en l’àmbit familiar. En alguns casos, se circumscriu a la línia materna, i passa de mares a filles; en d’altres, qualsevol persona, sigui home o dona, pot aprendre’l i transmetre’l. Paral·lelament, les oracions, pràctiques o rituals que no necessiten ser realitzats per una altra persona, sinó que van a càrrec d’un mateix, habitualment s’adquireixen en un entorn familiar creient, sigui religiós, esotèric o energètic. Tanmateix, com que es tracta de qüestions de fe, succeeix que no tots els membres familiars hi creuen fermament, de manera que, malgrat que tots són coneixedors d’aquestes pràctiques, potser només les du a terme un parent de primera generació (fill/filla) o segona generació (nét/néta.)

Viabilitat / Riscos

Són moltes les persones que donen suport a les pràctiques de fitoteràpia, quiropràctica i osteopatia que s’exerceixen amb aquestes fórmules o pràctiques curatives. Tanmateix, sempre és una qüestió de confiança i efectivitat de les accions el que legitima l’usuari a recórrer a aquests serveis. D’aqueta manera, malgrat que existeix una cobertura sanitària científica que també pot resoldre aquests mals, el fet que, en moltes situacions, doni resultats positius, en facilita la viabilitat. No succeeix el mateix amb les oracions i les pràctiques vinculades a un acte de fe. En aquest cas, difícilment poden ser efectives si la persona afectada no és creient. Tanmateix, es dóna la paradoxa que moltes persones hi participen, malgrat que diuen que no hi creuen. Així, hi ha qui du estampetes o qui deixa que li facin el cop de l’aire. La manera com s’argumenta aquesta contradicció de discurs i fets se circumscriu a dos factors: d’una banda, a la influència religiosa d’una societat que ha crescut sota els pilars dels valors cristians. És a dir, malgrat que no és practicant ni creient, la persona afectada manté encara un pòsit religiós. D’altra banda, al fet que no té efectes negatius; és a dir, és una alternativa en què no hi ha res a perdre per provar-la. Aquests dos factors no amaguen la realitat actual: el progressiu retrocés de la fe cristiana en la societat, fet que pot conduir a minimitzar les oracions i pràctiques vinculades amb aquesta religió. Anàlogament podria succeir el mateix amb les relacionades amb factors energètics o ciències ocultes, pel pes que tenen la lògica i la raó; tanmateix, en un cas o un altre, sempre hi ha persones que, mogudes per la fe i la superstició, les duen a terme.

Informació técnica

Participació del grup o comunitat en l'aportació de dades

La realització de la fitxa ha estat possible gràcies a les entrevistes realitzades a persones que curen de gràcies i a testimonis que participen de les diverses oracions, fórmules i pràctiques curatives que hi ha al territori.

Investigadors

Maite Hernández

Redactor/a de la fitxa

Maite Hernández

Data de realització

11/01/2017 12:00 AM

Actualitzacions de la fitxa

11/01/2017 12:00 AM

Validat

Validador/a

Espuny, Elena

Projecte/Recerca

Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial de les Terres de l'Ebre